Fa temps que intento aprendre coses sobre el decreixement, tot llegint, entre altres a Jason Hickel, Andreas Malm, Timothée Parrique (malauradament, només un llibre de Malm ha estat traduït al català, i atenció editorials catalanes, està a punt de sortir-ne un de nou de Malm i un altre de Parrique!). Doncs bé, avui és el tema.
Des de fa uns cinc-cents anys l’obsessió de les elits dirigents ha estat el creixement, l’acumulació de capital (a través sobretot del benefici i amb l’ajuda dels estats) a partir de l’explotació continuada de la força de treball (les persones) i de la natura. Avui dia, això s’ha concretat en una doble crisi. D’una banda, ecològica, ja que la crisi climàtica i altres pressions sobre el sistema terrestre estan sobrepassant els límits planetaris de forma perillosa. De l’altre, una crisi social, perquè bilions de persones no poden accedir als béns i serveis bàsics per a la vida. Aquesta carència (amb grans desigualtats de raça i gènere) afecta sobretot els països del Sud global, on la dinàmica imperialista continua perpetuant el subdesenvolupament i la pobresa. Tanmateix, comença a afectar també els països imperialistes del Nord (anglosaxons i europeus bàsicament).
El capital no es preocupa ni de les necessitats o el progrés social de la majoria de la gent, ni dels problemes ecològics del planeta
Com s’ha suggerit anteriorment, aquesta doble crisis (s’ha impulsat) i s’impulsa pel sistema de producció capitalista. La producció està majoritàriament, i bàsica, controlada pel capital (grans empreses, grans entitats financeres i l’1% de la població mundial que controla la major part de la riquesa i la renda), el qual té el poder de mobilitzar la força de treball i els recursos del planeta per allò que, en cada moment, li interessa. O sigui, decideix què es produeix, en quines condicions, i com s’utilitza i es distribueix l’excedent que es genera. I pel capital l’objectiu fonamental és maximitzar i acumular més i més beneficis. No es preocupa, doncs (llevat que s’hi vegi empès per la lluita dels treballadors o les reaccions incontrolables de la natura), ni de les necessitats o el progrés social de la majoria de la gent, ni dels problemes ecològics de la natura.
Com a conseqüència, hi ha escassetat de béns i serveis essencials per la gent, mentre es produeixen coses quina utilitat social i ecològica és més que discutible: armes, productes fòssils, grans vehicles privats…
Les decisions es prenen, doncs, d’una forma profundament antidemocràtica. I com també s’apuntava abans tot plegat afecta en particular els països del Sud global, que veuen com l’acumulació de capital dels països rics significa un drenatge de la seva força de treball i dels seus recursos naturals.
En un article recent, Jason Hickel ho resumia tot dient: “… malgrat els altíssims nivells de producció agregada –i dels nivells d’ús d’energia i materials que estan impulsant les pressions ecològiques molt més enllà dels límits segurs i sostenibles– les carències continuen essent generalitzades en l’economia mundial capitalista. El capitalisme produeix massa, però no prou del que seria necessari que realment caldria produir”. Al mateix temps recorda que “cap programa polític que prometi analitzar i resoldre la crisi ecològica pot esperar tenir èxit si no analitza i resol simultàniament –és a dir, al mateix temps– la crisi social”.
I com ens avisen els científics, tampoc és capaç de reduir l’ús excessiu d’energia i de materials per tal que l’economia mundial es descarbonitzi
Històricament, el capitalisme no ha estat capaç d’aconseguir produir els béns i serveis i el progrés social necessaris per a tothom. Actualment menys que mai. I com ens avisen els científics, tampoc és capaç de reduir l’ús excessiu d’energia i de materials per tal que l’economia mundial es descarbonitzi i es mantingui en el marc dels límits del planeta. El capitalisme no pot aconseguir el progrés social i el benestar per tothom ni la sostenibilitat ecològica, perquè la seva lògica bàsica el porta en sentit contrari: el creixement indefinit, o sigui l’augment continu de la producció agregada per mantenir les condicions per a una acumulació del capital permanent.
Què cal fer, doncs? Hickel, entre altres, ho assenyala: “… aconseguir el control democràtic sobre les finances i la producció …, i organitzar-les al voltant del doble objectiu del progrés social i l’ecologia. Això implica distingir entre la producció socialment necessària per poder augmentar el progrés social de la gent, i les formes de producció destructives o menys necessàries que han de reduir-se urgentment. Aquest és l’objectiu revolucionari de la història mundial al que s’enfronta la nostra generació”.
I això com s’ha de fer? Els experts, els ja esmentats i altres, han suggerit diferents línies d’actuació.
Primera: ampliar i desmercantilitzar els serveis públics universals per tal que tothom pugui accedir als béns i serveis necessaris per al benestar: o sigui, sanitat, educació, habitatge, transport públic, energia, aigua, cures, internet…
Segona: importants programes d’obres públiques per construir capacitat energètica renovable i ecològicament eficient, aïllar els edificis, restaurar els ecosistemes…
Tercera: introduir la garantia d’ocupació pública, amb salaris dignes, per participar, i governar democràticament, aquests projectes col·lectius vitals, cosa que permetria suprimir la inseguretat econòmica i l’atur i aconseguir objectius necessaris ecològicament.
Quarta: en un procés democràtic i participatiu, mentre s’asseguren i milloren els sectors necessaris socialment i ecològica, també s’han de reduir (o suprimir) els sectors menys necessaris en els àmbits esmentats (combustibles fòssils, armes, grans vehicles privats, publicitat…) i, al mateix temps, ampliar la vida útil dels productes (acabar amb l’obsolescència programada).
Cinquena: retallar l’excés de poder adquisitiu dels més rics, els que més contaminen i més contribueixen a les desigualtats, amb impostos sobre el patrimoni/riquesa i salaris màxims.
Òbviament, per anar bé aquestes actuacions han de tenir un àmbit internacional i afectar sobretot els països rics que drenen recursos econòmics i ecològics del Sud global.
Ara, no serà cap camí de roses. Ens hem d’enfrontar a un enemic molt poderós i que té moltes armes i recursos. Com deia el vell Marx caldrà lluitar molt i sense treva per avançar cap als objectius finals
Alguns diuen que aquestes propostes són una utopia. Els estudis dels experts semblen demostrar que són possibles. Per exemple, si quan s’apliquen es veu que es necessita menys força de treball per produir el que es necessita, hi ha solucions: disminuir la setmana laboral, repartir el treball de forma més equitativa, que la gent tingui més temps lliure, però sabent que podrà viure dignament sense destrossar el planeta. D’altra banda, els sondatges i les enquestes o les assemblees oficials ciutadanes que s’han fet demanden justament que es prenguin aquest tipus de mesures. Finalment, quina és l’alternativa?: la societat actual plena de desigualtats socials i que ens porta inevitablement al col·lapse ecològic del planeta?
Ara, no serà cap camí de roses. Ens hem d’enfrontar a un enemic molt poderós i que té moltes armes i recursos. Com deia el vell Marx caldrà lluitar molt i sense treva per avançar cap als objectius finals i caldrà afinar molt per veure quins objectius i actuacions a mitjà i curt termini ens permetran d’anar acostant-nos-hi. Aquesta és la nostra feina ara.
