Georgine Kengne és economista i fa d’advocada i coordinadora de la campanya “Dret a dir no”, impulsada per WoMin, una aliança panafricana i ecofeminista que acompanya dones i comunitats afectades pel model extractivista en diversos països del continent. Amb ritme reposat, ens parla des del Camerun del rol de les dones en les seves comunitats, de sosteniment de la vida, de líders anticolonials, de contaminació de l’aigua i d’esperança.
Treballes en països com el Camerun, la Costa d’Ivori, Guinea Conakry o Burkina Faso. Com afecten les polítiques econòmiques i financeres globals a la vida quotidiana de les comunitats d’aquests llocs?
És important tenir en compte que tant la pandèmia de la covid com la sobtada extracció intensiva dels anomenats minerals crítics per ser usats en la transició verda, i la guerra entre Rússia i Ucraïna, estan empobrint la nostra gent. El preu de les mercaderies bàsiques (com l’aigua, l’oli o els altres aliments) ha pujat molt. Les finances globals, el deute públic o els problemes causats pel canvi climàtic tenen impactes directes en la vida quotidiana de les comunitats: des d’inundacions fins al desplaçament forçat de persones per motiu de la instal·lació de multinacionals extractivistes. D’un dia per l’altre es passa a ser una persona refugiada. L’economia global està forçant les comunitats a l’empobriment.
Quina és la relació de les dones amb la terra, en aquest context d’extractivisme?
Les dones són les que treballen més l’agricultura. Quan se’ls pren la terra, se’ls pren la seva manera de protegir el que anomenem “els comuns”: el bosc i les seves plantes medicinals, l’aigua… Cal tenir en compte que el títol de propietat el solen tenir els homes, i, si bé el desplaçament forçat es dona generalment sense cap compensació, de vegades sí que n’hi ha, però no és l’entrega d’un tros de terra equivalent a la que t’han pres: és una compensació econòmica, i aquests diners normalment no són ben gastats ni arriben per comprar un altre terreny. Per altra banda, les corporacions extractivistes donen feina als homes però no a les dones. El sistema capitalista explota la vida de les dones i les empeny cap als marges.
Els discursos anticolonials de líders com el president de Burkina Faso, Ibrahim Traoré, són només inspiradors o també tenen efectes en els territoris?
“Les dones som qui patim més l’explotació de les terres. No en som propietàries, però sí les que la cultivem”
Quan els caps colonials van arribar, ja sabien on eren els recursos naturals a Àfrica. Des d’aquells temps Àfrica ha estat proveint de matèries primeres (or, cobalt, etc.) el mercat internacional i sobretot l’Occident. Després, tot i la independència política, han continuat extraient recursos. A Àfrica no tenim el control dels nostres recursos: el tenen els països occidentals. L’imperialisme segueix actiu. Clarament, necessitem alternatives i només podem construir-les parlant de revolució, fent discursos sobre la nostra conveniència de tenir el livelihood: el control de les matèries primeres de la terra i del sosteniment de la vida.
Què feu des de WoMin per combatre aquestes lògiques?
La realitat és que Occident exporta només extractivisme, i aquí no arriba res per protegir les comunitats i els territoris. El consentiment de les comunitats no és només dir “sí” o “no” a una mina: és tenir el control dels nostres governs. Nosaltres caminem amb les comunitats i territoris per ajudar a entendre que defensar-se de l’extractivisme no va només de descolonitzar: també va de despatriarcalitzar. El “dret a dir no” que defensem té a veure amb la violació de territoris i també de cossos. Necessitem un canvi radical. El que fem és, per una banda, acompanyar el procés de conscienciació i informació de les comunitats víctimes de projectes extractivistes i, per l’altra, connectar lluites. Expliquem què hi ha darrere de les empreses mineres que arriben als seus territoris, quant de temps s’hi estaran, quines matèries extreuen, quins riscos i perills hi ha en l’explotació… Hi fem incidència i organitzem campanyes. La clau està en els objectius polítics que ens fixem, que impliquen apuntar a les agències finançadores dels projectes. Molts cops ens trobem amb corporacions del Canadà, de la Xina o de Sud-àfrica, i sovint són conglomerats de diferents països que tenen les seves oficines als nostres territoris.
Com enfoqueu l’ecofeminisme des d’una mirada panafricanista?
Panafricanisme és una imatge de pobles unint-se, sense persones individuals. És el “nosaltres” caminant juntes. I juntes diem “sí” a la manera de viure de les comunitats i diem “no” a la manera patriarcal amb què el sistema capitalista s’instal·la als nostres territoris. I el vinculem amb l’ecofeminisme, que ens parla de la naturalesa, les terres que s’estan explotant. Sabem que les dones som les que ho patim més, i busquem que les seves veus siguin escoltades. Si bé no som les propietàries de la terra, sí que som les que hi fem créixer cultius. Ser desplaçades del nostre territori té un impacte molt fort en les nostres vides. És impossible parlar de feminisme si no parlem del nostre clima, del que respirem i vivim cada dia. I és impossible abordar els impactes de l’imperialisme i el capitalisme en el nostre entorn sense parlar d’ecofeminisme i panafricanisme. Definitivament, tots dos responen a les nostres necessitats.
Sentiu que els sistemes de justícia financera tenen un impacte?
Quan parlem de justícia i de lleis, jo me’n vaig a allò més bàsic: la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada el 1948. Però aquí no s’aplica aquesta declaració. Totes les constitucions dels països on treballem (Guinea Conakry, el Senegal, el Congo, Burkina Faso) reconeixen els drets de les anomenades minories ètniques, però quan arriba una corporació minera no se li exigeix que obtingui el consentiment lliure i informat de les comunitats on s’instal·la. Necessitem una revolució forta, situar la justícia i l’equitat com les coses més bàsiques per trencar la distància entre rics i pobres.
Tens esperança que això pugui passar?
Tinc esperança, i tant. Si vius en contextos en què hi ha injustícia i no fas res, vol dir que ets còmplice de la injustícia. Abans parlàvem de presidents. En realitat la majoria de líders d’Àfrica són imposats per les antigues colònies; no parlen l’idioma que parla la gent, literalment. Els moviments de base, les lideresses locals o les religioses, donen suport a la nostra lluita, busquen que les coses avancin bé per a tothom. El que volem és tenir el nostre destí a les nostres mans.
