“Són allí, aquells gossos! Mateu-los!” Cristina Bautista Taquinás tornava d’una reunió sobre justícia especial indígena a la capital del Cauca, Popayán. Ella era una de les sis autoritats tradicionals del Resguard de Tacueyó del poble nasa, al municipi de Toribio (Cauca). Eren aproximadament les quatre de la tarda quan totes les autoritats van ser alertades per la Guàrdia Indígena, encarregada de la defensa del territori i la comunitat, que un grup armat havia segrestat tres persones a la vereda de La Luz. Quan van arribar a l’indret, des de la muntanya va començar un estrident tiroteig, amb ràfegues de fusell i fins i tot granades, que va fer que les desenes de persones de les comunitats alertades que hi eren presents es tiressin a terra o rodolessin muntanya avall. Segons denuncien moltes, es tractava d’una emboscada.
En fets fins ara confusos, alguns dels homes armats que eren a l’indret es van apropar als arbustos on s’havien camuflat alguns guàrdies indígenes –kiwe thegnas en la seva llengua, el nasayuwe, que literalment vol dir ‘cuidadores del territori’– i la lideressa Cristina Bautista. El seu instint feia estona que li deia que s’estava a punt de donar alguna situació greu: havia trucat al seu germà per dir-li que l’estimava, a ell i a tota la família, i en aquells instants el seu telèfon estava enregistrant el que passava. “Cristina, estàs bé?”, se sent a l’àudio, segons explica la seva germana Amalfi Bautista, qui hi ha tingut accés. “Sí, soc aquí”, diu la Cristina entre l’estrès i el desconcert. A continuació, se senten la veu greu de l’home que tracta de “gossos” els nasa que s’amaguen de la mort i molts, molts trets.
L’ambulància que es va endur algunes de les persones ferides en l’atac en què va morir Cristina Bautista també va ser tirotejada
En obrir foc van perdre la vida a l’instant José Gerardo Soto, Asdrúbal Cayapu, Eliodoro Finscue i James Wilfredo Soto, i van quedar greument ferits nou guàrdies i les autoritats indígenes Crecencio Peteche i Cristina Bautista, qui al cap d’uns minuts també va deixar de respirar. El dramàtic patiment de la comunitat, que va esclatar davant de tal massacre, ha quedat immortalitzat en diversos vídeos: crits, plors, corredisses. L’ambulància que es va endur algunes de les ferides també va ser tirotejada, sense víctimes en aquest cas. Hospital, fiscalia, mitjans de comunicació, autòpsies, vetlles i funerals massius, famílies destrossades i un territori i un poble que, en el marc de gairebé 60 anys de conflicte armat i 500 de colonització, suma un episodi més de violència en la consciència de les gairebé 200.000 persones que el conformen.
Territoris en disputa
Les bales que van travessar el cos de Cristina Bautista van ser disparades per homes de la Columna Mòbil Dagoberto Ramos de les dissidències de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), grup armat que està present al Resguard de Tacueyó i a tot el nord del departament del Cauca des de poc després de la signatura dels acords de pau entre les FARC i el govern de Juan Manuel Santos. “La Cristina defensava les dones, els drets de les dones i el territori, perquè, com ella deia, d’avui a demà, si no defensem el nostre territori, estarem a les ciutats demanant almoina”, recorda la seva germana petita, Amalfi Bautista, un any després de la seva mort. Certament, la violència segueix desplaçant població rural cap a les ciutats: segons un informe presentat per congressistes de Colòmbia, en el que portem de 2020, més de 16.000 persones s’han vist obligades a fugir del seu territori.
En el que portem de 2020, més de 16.000 persones s’han vist obligades a fugir del seu territori a Colòmbia
A Colòmbia, els grups armats, uns més residuals i sanguinaris que altres, es disputen actualment el negoci dels cultius d’ús il·lícit de coca i marihuana i els laboratoris de cocaïna. Sense la implementació del punt 4 dels acords de pau, que establia polítiques públiques per a la substitució voluntària per part de les agricultores d’aquests cultius que alimenten el narcotràfic i la guerra, era evident que la disputa seria entre els grups que volen monopolitzar el relleu del que durant les últimes dècades han fet les FARC: cobrar “impostos revolucionaris” a empreses i comerços i traficar en drogues i armes mentre combaten i negocien amb l’exèrcit colombià.
A Tacueyó –i al nord del departament del Cauca en general– és el narcotràfic, però a la resta del país i al continent llatinoamericà, les amenaces i la vulneració dels drets de les defensores són perpetrades per grups de poder relacionats amb la tinença de la terra o activitats extractivistes –mineria, hidroelèctriques, monocultius extensius, extracció d’hidrocarburs– o grups de poder relacionats amb les màfies que es beneficien de les desigualtats i la discriminació. Víctimes d’aquestes elits són les defensores dels drets de la comunitat LGTBIQ, els drets reproductius de les dones i les poblacions racialitzades i segregades com Marielle Franco –defensora de la població negra enfavelada i lesbiana feminista assassinada el 14 de març de 2018 a Rio de Janeiro.
“Les formes de govern i les formes d’economia que s’han globalitzat –és a dir, les formes capitalistes– ens porten a la destrucció dels territoris, a la destrucció dels pensaments i a la destrucció dels pobles i, per tant, és necessari desconstruir-les”, assegura Roseli Finscue, defensora del territori nasa i membre de Xarxa Nacional de Dones Defensores de Drets Humans de Colòmbia. “Jo defenso el dret a defensar drets perquè, per ara, a les dones ens toca lluitar per una vida digna i hem de lluitar pel nostre territori-cos i el nostre territori-terra”, explica des d’Hondures Jesica Trinidad, membre de la Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores de Drets Humans. Quatre anys després de l’assassinat de la lideressa del poble lenca Berta Cáceres per la seva defensa del riu i la comunitat davant l’amenaça del projecte hidroelèctric Agua Zarca –de l’empresa Desarrollos Energéticos S.A. (DESA)–, el 8 de setembre de 2019 va ser assassinada pels mateixos interessos Mirna Teresa Suazo, defensora del territori garífuna a Omoa (Hondures.)
300 defensores assassinades l’any 2019
El seu nom i el de Cristina Bautista apareixen a l’informe de Global Witness “Defensar el demà”, juntament amb els de 211 defensores del territori, la vida i els drets humans assassinades durant l’any 2019. En un informe de l’ONG Front Line Defenders, per la seva banda, s’assegura que en són 304, un 68% de les quals ha perdut la vida a l’Amèrica Llatina. Quaranta d’aquestes són dones, i un 40% formaven part de comunitats indígenes –tot i que aquests representen només el 5% de la humanitat. Les definicions i la informació varia, però una cosa queda clara: hi ha un sistema social, polític i econòmic global que es desempallega d’aquelles persones que pertorben el seu desenvolupament i creixement constant. I els que defensen els seus territoris originaris dels interessos d’aquest model són, en major proporció, els pobles indígenes.
Front Line Defenders assegura que el 68% de les defensores del territori assassinades arreu del món el 2019 eren d’Amèrica Llatina
Investigar cada un dels noms que apareixen a tots dos informes ens condueix a notícies sobre conflictes contra camps de palma africana o canya de sucre; mines a cel obert; zones de desforestació i inundacions per a la construcció d’hidroelèctriques; lluites per la recuperació de territoris ancestrals davant de magnats terratinents o atemptats contra impulsores de lleis mediambientals, contra guardaboscos i contra protectors d’animals en perill d’extinció com la saiga –un antílop que viu a les estepes, des dels Carpats fins a Mongòlia. De 304, 106 han perdut la vida a Colòmbia i 43 a les Filipines, els dos països on defensar el territori s’ha convertit en una de les activitats més perilloses.
La majoria de les dones assassinades, com Bai Leah Tumbalang –lideressa indígena del poble lumad de les Filipines–, eren mares, en el seu cas de set infants. Molts defensors homes també eren pares, però als informes i a les notícies no ho solen mencionar. “Això té a veure amb com està d’arrelat el patriarcat en la societat”, assegura Jesica Trinidad: “A les dones sempre se’ns vincula al tema de la cura i, siguem defensores o no, les que més ens responsabilitzem de la cura de les filles som nosaltres”. Tumbalang s’oposà al desplegament de grups paramilitars vinculats a interessos miners dins la seva comunitat. El seu assassinat, el 23 d’agost de 2019, va ser emblemàtic perquè era la defensora de drets humans número 200 assassinada durant el mandat autoritari de Rodrigo Duterte, president de les Filipines des del 30 de juny de 2016. La mort més recent al país asiàtic ha estat la de Zara Álvarez, defensora de drets humans assassinada el 17 d’agost d’enguany per l’impacte de sis bales.
Mirant una mica més enrere, segons Global Witness, entre 2015 i 2019 han sigut assassinades 959 defensores del territori i els drets humans al món. Des de Colòmbia, aquesta xifra es queda petita, ja que les xifres nacionals de defensores de drets humans sumades a les de lideresses socials i excombatents de les FARC assassinades des de la signatura de l’acord de pau, el novembre de 2016, van superar el miler ja fa alguns mesos. Durant aquest 2020, el país governat per Ivan Duque ha registrat 74 massacres i 310 lideresses socials, defensores de drets humans i exguerrilleres signants de l’acord del pau han estat assassinades.
106 de les víctimes eren de Colòmbia i 43 de les Filipines, amb un percentatge rellevant de morts entre la població indígena
A Hondures, cinquena en el rànquing, la Xarxa Nacional de Defensores de Drets Humans hi desenvolupa, des de fa una dècada, una imprescindible tasca de registre i denúncia de les violències més invisibilitzades. En el seu informe “La normalitat sempre ha estat el problema” –en referència a la situació per la COVID-19–, exposa que durant el primer semestre de 2020 “s’han produït 530 agressions a dones defensores: 100 agressions personals, 425 de col·lectives i 5 d’institucionals”. Hi destaquen els atacs amb caràcter d’odi i discriminació racista i les sis dones transsexuals assassinades durant aquest període, i denuncien que la majoria d’agressions s’han perpetrat per part de la policia, tot i que en segon lloc apareixen les protagonitzades per “actors vinculats als moviments socials” –per davant de les “perpetrades per actors vinculats a empreses i negocis”.
Impunitat i projeccions complexes
En l’àmbit de la resposta judicial, el primer que destaquen les defensores no són els mecanismes i les eines existents, com els informes de relators internacionals o la Declaració Universal de les Defensores dels Drets Humans aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1998. El primer a què fan referència és sempre la impunitat. Segons l’informe de Global Witness, “en una cultura de la impunitat generalitzada, els perpetradors poden confiar en la possibilitat d’escapar-se de la justícia”. S’estima que el 89% dels assassinats de defensores de drets humans no acaba en sentència condemnatòria.
Michael Frost, relator especial de les Nacions Unides sobre la situació de defensores de drets humans durant el període 2014-2020, ha denunciat en innombrables ocasions la gravetat de la situació a Colòmbia i a desenes d’altres països on els drets de les persones són vulnerats a tort i a dret. Frost ha deixat clar que “la qüestió fonamental és la falta de voluntat política per insistir en la protecció de les defensores de drets humans com a element clau de la política governamental”, i en algunes ocasions fins i tot ha denunciat que són els governs i la seva relació amb empreses multinacionals qui hi ha al darrere de la seva criminalització i persecució.
Al pròleg de l’informe de Front Line Defenders, Frost reflexiona: “He arribat a la conclusió que aquests incidents no són actes aïllats, sinó atacs orquestrats contra aquelles que intenten incorporar l’ideal de la Declaració Universal dels Drets Humans”. I davant de l’assassinat sistemàtic arreu del món de les que, en definitiva, defensen la vida, van sorgint i es van enfortint –per ara al continent americà– xarxes de defensores. Roseli Finscué assegura que, en el cas de la colombiana, que s’inspira en les que ja funcionen des de fa anys a Mesoamèrica, “la xarxa sorgeix de la necessitat d’un procés organitzatiu i articulat on cabéssim dones negres, indígenes, camperoles i dels territoris que no estem en les grans plataformes que hi ha a Bogotà”. L’objectiu és, “des de la sororitat, enfortir-nos organitzativament les unes a les altres”, explica.
Malgrat les dinàmiques globals que, reforçades per les mesures imposades arran de la pandèmia de la COVID-19, pressionen les societats cap a l’individualisme i el consumisme característics del sistema capitalista neoliberal vigent, la defensora del territori nasa assegura que “és necessari que més comunitats, que més dones i que més pobles exercim com a defensores dels territoris, dels plans de vida propis i no de les visions de vida que ens han imposat”. “Com més comunitat i col·lectivitat fem, més poder traurem al capitalisme i al colonialisme. Reconeixent-nos a nosaltres com a pobles, gestionant i cuidant nosaltres els nostres territoris, construirem les eines per crear altres mons possibles”, sentencia Finscue.
“La resistència enmig de la resistència”
Sens dubte, dins les organitzacions socials, dins els col·lectius de lluites territorials, mediambientals, identitàries, ètniques i culturals, es fa obligatòria per a moltes dones una doble resistència. “Considero que no és el mateix defensar els drets humans sent una dona que sent un home, perquè les violències contra les dones sempre passen pel nostre cos, des de la violència sexual fins al qüestionament de si som bones mares, de si estem en les lluites perquè busquem tenir una relació amb un home…”, denuncia Jesica Trinidad. “La defensa dels drets humans, a les dones, ens desprestigia, mentre que als homes els dona prestigi. Una dona que se’n va a una mobilització és una dona que abandona els seus fills, que deixa de cuidar, que trenca l’estereotip que té establert la societat per a ella; un home que va a una mobilització és un home que va a lluitar pel seu país”, continua la defensora hondurenya.
“El cos de la dona està connectat amb la terra i, per tant, la seva forma de lluitar és diferent”, assegura Claribel Musicue, lideressa nasa i companya d’organització de Cristina Bautista. “Les dones som la resistència enmig de la resistència, i ho diem ben fort perquè, tot i que estem lluitant per un procés organitzatiu col·lectiu que ens abraça com a comunitat originària, també hi ha clarament una lluita de les dones dins d’aquest procés organitzatiu, un pols perquè es reconegui la veu i el rol de les dones, la feina que fem”, continua. “El sistema ens ha imposat un patriarcat dins dels territoris i, fins ara, l’organització encara no lluita contra aquest patriarcat”, conclou Musicue.
