La filòsofa Elsa Dorlin diu que, per certs cossos, el fet de defensar-se davant la violència els fa encara més indefensables. Perquè la capacitat de respondre i defensar-se només li està reconeguda a determinades persones, a aquelles que són considerades humanes i tenen drets. Les seves reflexions generen la pregunta de qui són els que tenen la possibilitat de defensar-se a la nostra ciutat, qui són els que rebran suport davant el càstig que l’autodefensa genera i, en canvi, per a qui la seva mera existència ja suposa una amenaça.
Aquestes preguntes sorgeixen en un context on la presó del raper Pablo Hasél va generar mobilitzacions de suport que van evidenciar el cansament cap a la repressió estatal, l’autoritarisme i l’exclusió social en què viuen moltes persones. Igualment, la ràpida mobilització davant la detenció d’un veí de barri de Sants que va assistir a les manifestacions, va mostrar la força de l’organització social de barri i el bon funcionament de les xarxes de solidaritat.
En l’àmbit estatal, per exemple, veiem com determinats cossos que no entren dins dels cànons del feminisme blanc hegemònic, són constantment exposats a la criminalització i la violència
No obstant això, el suport i la solidaritat no s’estenen tan ràpidament com ens agradaria. En l’àmbit estatal, per exemple, veiem com determinats cossos que no entren dins dels cànons del feminisme blanc hegemònic són constantment exposats a la criminalització i la violència. En l’actualitat, les treballadores sexuals s’enfronten a polítiques públiques, que en nom d’un suposat feminisme, les violenten i les precaritzen encara més. També veiem com discursos transfòbics són difosos per sectors feministes que han decidit aliar-se amb la dreta en una croada, gens nova per cert, en nom de “la defensa de les dones”. Així, novament, dones blanques s’autoerigeixen com les salvadores del gènere femení a costa del silenciament de moltes dones i trans* racialitzades. Reproduint pràctiques colonials que han estat criticades per activistes antiracistes fins al cansament des de l’inici de la història del feminisme.
Per la seva banda, cada dia rebem notícies sobre la constant persecució cap a persones migrants i racialitzades, emparades per l’aparell jurídic estatal i català. La criminalització cap a la infància migrant es materialitza a través de diferents vies. La propaganda electoral que va aparèixer al metro de Madrid fa uns dies està emparada per la pràctica jurídica estatal que exposa milers de menors migrants a la irregularitat administrativa. És la mateixa administració de l’Estat, a través de les seves normatives, la qual legalitza i legitima tant el racisme institucional com social.
Les mostres de consternació i rebuig cap a tal propaganda per part de sectors de l’esquerra blanca, a més d’hipòcrita, són reflex d’un antiracisme moral que poc li interessa combatre el racisme institucional. És paradoxal que molts dels que es mostren consternats siguin els mateixos que es troben en posicions de poder en matèria de política migratòria i es neguen a prendre seriosament les demandes de col·lectius migrants, com les de la campanya Regularització ja. Aquestes mostres de rebuig contribueixen a mantenir la bona consciència blanca que s’autopercep com tolerant, humanista, democràtica i, ara també, antiracista.
Aquesta presumpció de criminalitat també impregna els moviments socials i espais alternatius de la ciutat, on determinades violències generen més indignació que altres
Així, no només la repressió, sinó també la solidaritat funcionen de manera selectiva. Perquè com la violència estatal, les manifestacions de suport operen en termes racials. Com assenyala Nelson Maldonado, una característica dels processos de racialització és l’actitud de sospita permanent cap a determinats cossos. La presumpció de criminalitat no només els treu la possibilitat d’habitar determinats espais sinó que qualsevol estratègia d’autodefensa que desenvolupin els torna indefensables.
Aquesta presumpció de criminalitat també impregna els moviments socials i espais alternatius de la ciutat, on determinades violències generen més indignació que altres. Mentre els cossos violentats es trobin més pròxims a les nostres maneres d’estar, de pensar i, fins i tot, de sentir més defensables seran. A la final, s’exigeix una mena d’integració social per a rebre suport, la qual cosa ens aproxima bastant a les lògiques que utilitza aquest sistema que critiquem. És urgent preguntar-nos com contribuïm tant individualment com col·lectivament a reproduir aquestes violències i, potser, començar a matar aquest petit mascle colonitzador que habita en nosaltres.
