No cal ni dir-ne el nom: si escrivim G. T. i diem que és activista climàtica, serà molt fàcil que vingui al cap a qui fan referència les inicials. Ara bé, malgrat el potent altaveu de denúncia de l’emergència climàtica en què s’ha convertit aquesta jove europea, en moltes ocasions es corre el risc d’oblidar les persones que estan en primera línia de front en la lluita mediambiental. Arriscant-se no només pel seu activisme, sinó també exposant-se a violències masclistes i racistes. La Directa recull defensores mediambientals que, des dels territoris i les comunitats afectades, posen el cos, el cor i la vida per defensar la Mare Terra.
Amèrica Llatina
Máxima Acuña és una agricultora peruana dels altiplans nòrdics que ha lluitat per defensar el dret a continuar vivint de la terra. La seva forma de vida i el territori estaven amenaçats per la Newmont and Buenaventura Mining, que tenia en marxa un projecte miner d’or i coure a la mina Conga. La seva lluita es relata en el documental Máxima. En la presentació enguany al Perú, aquesta defensora mediambiental va afirmar que seguirien defensant l’aigua, la terra, “perquè és vida”, i va afegir que “el que ens ha passat li podria passar a qualsevol persona que s’enfronta a una empresa poderosa”.
Viladina i Manuela Morales són membres de l’Associació de Desenvolupament Econòmic i Social de Santa Marta (ADES Santa Marta). Són dues dones que han encapçalat la lluita contra la minera metàl·lica a El Salvador, el primer país del món a prohibir aquesta modalitat d’extractivisme. La victòria és amarga, perquè en el camí van assassinar tres companys de lluita, entre els quals s’inclou Dora Sorto, morta l’any 2009 quan estava embarassada de vuit mesos. Avui dia, l’organització ADES Santa Marta segueix lluitant per protegir l’aigua i les comunitats.
Francia Márquez és una activista afrocolombiana que es va organitzar amb les dones de la seva comunitat per aturar un projecte miner d’or en territori de pobles originaris a La Toma. De l’any 1994 al 1997 va participar en la lluita contra el megaprojecte de desviació del riu Ovejas a la represa Salvajina. Ha estat amenaçada en diverses ocasions per grups paramilitars -com Las Águilas Negras- i ha patit desplaçament forçós. Actualment, ha viscut atemptats contra la seva vida.
De les participants en les mobilitzacions el 27 de setembre en denúncia de l’emergència climàtica, podem destacar dos noms de joves activistes estretament relacionades amb la lluita contra els focs a l’Amazònia. Una, María José Rejarano de Oliveira, jove indígena membre de Pobles Indígenes Chiquitans (Chiquitania, Bolívia) i representant de la Confederació dels Pobles Indígenes de Bolívia. L’altra, Artemisia Barbosa Ribeiro, activista del poble xakriabé al Brasil, ha lluitat contra els projectes miners a Minas Gerais. Ambdues han denunciat la situació de perill i vulneració de drets de les seves comunitats, exacerbada pels incendis forestals que estan devastant l’Amazònia des de fa setmanes. Uns focs relacionats amb el model extractivista de ramaderia industrialitzada, mineria, monocultius, etc. que està devorant el bosc tropical.
Moira Millán, weychafe (guerrera) maputxe i activista de l’Argentina. A més de defensar els drets de les dones a una vida lliure de violències des de la plataforma Ni Una Menos, lluita per la protecció i la recuperació del territori. L’any 1999 la seva família va recuperar terres a Corcovado, amb la fundació de la comunitat maputxe Pillan Mahuiza. Entre altres fronts, la comunitat lluita contra la represa al riu Corcovado-Carreleufú, amenaçat pel projecte hidroelèctric La Elena, que ja ha inundat 6.000 hectàrees de terres.
Nord-amèrica
A Flint (EUA) fa cinc anys que no poden usar l’aigua corrent perquè està contaminada amb plom, una perillosa neurotoxina. LeeAnn Walters, mare i veïna de la ciutat, va connectar els símptomes que patia la seva família -erupcions, pèrdua de cabell, dolor abdominal… – amb l’aigua bruta que sortia de l’aixeta. Durant mesos, va insistir perquè el consistori local analitzés els continguts de l’aigua corrent. El febrer de 2015, les analítiques químiques van demostrar que el nivell de plom superava set vegades els límits permesos -en altres ocasions, aquest límit s’ha arribat a sobrepassar fins a 800 vegades. Dawnisha Mosley, membre de la comunitat negra local, va iniciar una petició amb l’organització Color of Change per demanar que el govern n’assumís la responsabilitat i va aconseguir el suport de 15.000 persones. L’origen de la contaminació està relacionat amb un canvi de la font d’aigua que abasta la ciutat, sense haver adequat abans la xarxa de canonades per garantir-ne la potabilitat. El cas segueix sent vigent, ja que a la primavera d’enguany el procés judicial en marxa ha desestimat els càrrecs criminals contra vuit oficials acusats de ser-ne responsables.
A Mauna Kea (Hawaii), 35 kūpuna han donat una nova empenta a la lluita contra el TMT, un telescopi descomunal que estava previst construir-se en territori sagrat de l’illa. Kūpuna fa referència a ‘gent gran’ i als líders comunitaris del poble hawaià. Va ser un grup d’aquests líders qui, el 15 de juliol de 2019, va tallar la carretera que mena al cim del volcà Mauna Kea per impedir que s’iniciessin les obres del telescopi -que seria el catorzè construït allà. Després de deu anys de lluita als tribunals, la indignació va créixer entre la població nativa en veure com la policia arrestava la gent gran, d’entre 70 i 80 anys, que protestava en resistència pacífica i no-violenta. La resistència continua, amb una acampada als peus del volcà i múltiples activitats socioculturals per compartir i transmetre la riquesa de les tradicions hawaianes, des de les generacions més grans fins a les més joves.
Kandi Mossett-White és membre dels pobles originaris Mandan, Hidatsa i Arikara de Dakota del Nord. Va participar com a protectora de l’aigua i activista a Standing Rock, contra l’oleoducte Dakota Access Pipeline en territori sagrat del llac Oahe. Forma part de la Xarxa Indígena pel Medi Ambient i lluita per la justícia mediambiental, amb una mirada anticolonial i anticapitalista. Denuncia els efectes devastadors de la pol·lució i de la contaminació de projectes extractivistes -mineria, hidroelèctriques… – als territoris de les nacions originàries nord-americanes.
Àfrica
Phyllis Omido, de Kènia, va organitzar una lluita comunitària a Mombasa per tancar una foneria industrial a Owino Uhuru que contaminava el territori amb plom. Omido treballava a les oficines de la foneria de plom. Al cap de pocs mesos, va adonar-se de la contaminació ambiental després que el seu bebè emmalaltís a través de la llet materna. El seu cas no era únic, sinó que molts infants emmalaltien i hi va haver diverses morts causades per la contaminació. Va fundar el Centre per la Justícia, Governança i Acció Mediambiental. Després d’anys de lluita, el 2014 es va tancar la planta. Omido i la seva família han patit atemptats i amenaces pel seu activisme.
Makoma Lekalakala és activista de Johannesburg i defensora de l’aigua. Va aconseguir aturar la construcció d’una desena de plantes nuclears a Sud-àfrica. Conjuntament amb Liz MacDaid i les seves respectives organitzacions -Earthlife Africa i l’Institut de Medi Ambient de les Comunitats de Fe Sud-africana (SAFCEI)-, van desenvolupar una estratègia per denunciar l’acord entre els governs sud-africà i rus, pactat entre bastidors sense consulta popular ni debat parlamentari. Aquest acord projectava la construcció de diverses plantes nuclears, la primera localitzada a Port Elizabeth. Allà, la descàrrega d’aigua calenta del sistema de refredament de la planta hauria augmentat la temperatura del mar, posant en risc la vida marina i el mitjà de vida de la població costanera. A més, la zona tenia un alt risc sísmic, amb potencial de causar un accident similar al de la planta Dai-ichi de Fukushima, l’any 2011, al Japó.
La doctora keniana Wangari Maathai va ser la impulsora del Moviment Cinturó Verd l’any 1977. En aquest projecte es va impulsar la repoblació d’arbres per contrarestar la devastació dels boscos i aqüífers kenians. A més de combatre la desforestació i la sequera, donava suport a les economies locals i de subsistència, en especial per a les dones que podien obtenir recursos a través d’aquestes plantacions -per exemple, poder tornar a recollir llenya. Es van plantar més de 51.000.000 arbres i hi van participar més de 30.000 dones.
Oceania
Jacqui Katona i Yvonne Margarula, ambdues aborígens australianes, són líders indígenes que als anys noranta del segle passat van contribuir a impedir una mina d’urani. L’explotació es volia fer a Jabiluka, terres propietat del poble mirrar situades al cor del parc nacional més gran d’Austràlia.
Jacqueline Evans, conservacionista marítima nova zelandesa establerta a les illes Cook (Polinèsia), és una de les defensores mediambientals que van impulsar la Marae Moana o Mar Sagrat. Es tracta d’una zona marítima de 2.000.000 de quilòmetres quadrats d’extensió que connecta les illes i que, en comptes de crear zones protegides, amplia la protecció a tot el territori. D’aquesta manera, la norma és que es blindi la protecció de l’oceà enfront de l’impacte de les transnacionals pesqueres.
Àsia
Vandana Shiva és una acadèmica índia, activista mediambiental antiglobalització i advocada de la sobirania alimentària. Promou la biodiversitat i l’ecologia en l’agricultura, la protecció de les tradicions locals i defensa la llibertat d’accés a llavors que no estiguin monopolitzades per transnacionals ni modificades genèticament. L’alça dels preus del monopoli en les llavors transgèniques -de la mà de companyies com Monsanto- és una de les causes de suïcidi en la població agricultora a l’Índia, ja que depenen de comprar anualment noves llavors si volen seguir cultivant. Shiva defensa un ecofeminisme des de la quotidianitat de les dones que viuen i pateixen en cos propi els efectes d’una economia neoliberal, globalitzada i depredadora.
Bayarjargal Agvaantseren va ajudar a crear la Reserva Natural Tost Tosonbumba al sud del desert del Gobi, hàbitat del lleopard de neu. L’any 2016 va aconseguir que el govern mongol cancel·lés les llicències d’explotacions mineres dins de la reserva.
Nakamura Setsuko o Setsuko Thurlow, és una hibakusha, supervivent de la bomba atòmica llançada a la ciutat japonesa d’Hiroshima l’any 1945. Després de la mort del seu pare per l’exposició a la radioactivitat, va començar el seu activisme contra l’ús d’armes nuclears i per generar més consciència respecte a l’impacte d’aquestes per la població humana i pel medi ambient. És membre fundadora de la Campanya Internacional per Abolir les Armes Nuclears (ICAN), que l’any 2017 va rebre el Premi Nobel de la Pau.
