Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Francia Márquez, activista mediambiental afrocolombiana

"A Colòmbia patim un nou model d’esclavitud"

L'activista afrocolombiana Francia Márquez / Sira Esclasans

L’abril passat va ser distingida amb el Premi Goldman, l’equivalent als Premis Nobel del medi ambient. El guardó arribava un mes abans de presentar-se com a candidata al Congrés de Colòmbia pel Consell Comunitari del riu Yurumanguí (CCY), en aliança amb el candidat presidencial d’esquerres Gustavo Petro, l’actual opositor al govern conservador d’Iván Duque. “Amb més temps, probablement hauria sortit elegida diputada”, assegura. El fet és que el reconeixement a Márquez ha posat llum a la comunitat afrodescendent, la gran damnificada per les polítiques neoliberals que el país llatinoamericà arrossega des de l’etapa colonial. Ella mateixa, arran de denunciar la mineria il·legal que operava al Cauca, va ser desplaçada del seu territori l’any 2014, cosa que l’ha convertit en un símbol de la lluita dels pobles lligats a la terra i l’ecosistema. Gràcies a això, va ser convidada a participar en les converses que el 26 de setembre de 2016 van desembocar en els acords de pau de l’Havana entre l’anterior govern colombià i les FARC.

 

Han passat dos anys dels acords de pau entre l’executiu de Juan Manuel Santos i la guerrilla de les FARC. Què ha canviat des d’aleshores a Colòmbia?

Estem en un moment molt complex, perquè l’uribisme i la resta de sectors que van oposar-s’hi ocupen de nou el poder. Si amb Santos ja s’havia avançat poc quant
a la implementació dels articles i quedava pendent tancar el diàleg amb l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), amb el nou executiu de dretes tot indica que reculem, perquè està decidit a fer miques qualsevol expectativa d’entesa amb el principal actor armat que s’ha desmobilitzat. S’oposa que les FARC tinguin veu al Congrés i no sols això: es nega a jutjar els membres de l’exèrcit i les bandes paramilitars que, durant el contenciós, van cometre crims de lesa humanitat en les comunitats on operaven.

 

Sembla que una part important del país dona suport al nou executiu. Com ho valores?

S’ha articulat un discurs maniqueu entorn la figura de Gustavo Petro, el líder de la coalició d’esquerres Colòmbia Humana, a qui les FARC van donar suport a les eleccions presidencials. Un discurs de la por, en què se l’assimila al castrochavisme, que molta gent pobra i sense més informació que la difosa pels mitjans oficials s’ha empassat. I això ha fet que, si bé a les àrees colpejades per la violència gairebé tothom va votar la seva candidatura amb l’esperança de trobar una solució dialogada al conflicte, a Bogotà i la resta de ciutats va passar al revés. Allà, la gent va oposar-se als acords i va optar pel candidat conservador Iván Duque, que a més s’ha vist afavorit per una procuradoria general corrupta i una campanya mediàtica plena de falsedats i mitges veritats.

Quines falsedats destacaries?

“S’està consumint aigua que conté grans quantitats de partícules de mercuri, fet que representa un veritable genocidi”

A través d’aquests mitjans, el seu govern ha estès la idea que s’ha desactivat la violència, quan en realitat el paramilitarisme continua cometent assassinats de líders socials. D’això no se’n parla. Igual que s’obvien els enfrontaments entre l’ELN i membres de la força pública, i que dissidents de les FARC descontents amb els acords han reprès l’activitat armada. Un últim informe parla que prop de cinquanta ja han estat eliminats en aquest període. En general, la situació és similar a quan la Unió Patriòtica (UP) va ser exterminada els anys 80 i 90 per la mateixa elit corrupta i reaccionària que avui governa Colòmbia.

 

Aquesta estratègia fa que la mirada del postconflicte estigui distorsionada?

Es trasllada el principi que la pau ja ha arribat. M’hi he trobat als Estats Units o en el recent viatge que he fet per diversos països europeus, on la gent creu que, amb les FARC desmobilitzades, tot s’ha normalitzat. I no és així. Si bé és cert que han disminuït el nombre de víctimes registrades en enfrontaments armats, s’han disparat els assassinats de líders socials, la qual cosa evidencia que les causes socioeconòmiques i ambientals que van motivar el conflicte no ha desaparegut. Al contrari: es manté una política extractivista basada en l’ocupació de terres i macroprojectes que destrueixen el medi ambient i empobreixen la societat.

 

A l’Havana no es van abordar aquestes qüestions?

Es va redactar un apartat sobre la reforma agrària, però sota la premissa que no es discutiria la concentració ni la tinença de les terres. Això fa que l’hegemonia es perpetuï i que, en termes de distribució, hi hagi una desigualtat terrible. Tant és així que les poques propietats que tenim les comunitats són usurpades per les transnacionals amb l’objectiu d’instal·lar-hi projectes mastodòntics. Si des de 1636, inici de l’etapa esclavista, se’ns presentava a l’opinió pública com uns posseïdors, ara se’ns titlla de pertorbadors de mala fe
i un obstacle per al desenvolupament del país. A costa d’aquest discurs se’ns priva de les necessitats mínimes per viure dignament.

 

Quin altre aspecte dels acords consideres pervers?

S’havia parlat d’una jurisdicció especial, destinada a encausar els actors del conflicte que havien conculcat els drets i la integritat de les persones. Però després ens hem trobat que el Congrés, en mans de la dreta, ha decretat que aquest mecanisme no està facultat per encausar els militars. D’aquesta missió ha decidit que se n’encarregui la justícia ordinària, de manera que les sancions seran molt menors i merament administratives. Tot plegat impedeix transitar de la veritat cap a una justícia i una reparació adequades.

 

Aleshores, quin valor han tingut els acords de l’Havana?

Han desvetllat un nou imaginari, ja que si abans els partidaris de la pau eren tres milions de votants, ara al voltant de Petro se n’agrupen uns vuit. Per tant, tot i que l’uribisme pretén que el discurs giri entorn d’un enemic intern, des de molts sectors ja es parla del que subjau en l’origen del conflicte. Cada vegada més moviments plantegen un canvi de sistema productiu que aposti per les energies renovables i una economia diversificada i sostenible. Aquest desvetllament popular obre la finestra per defensar un model de desenvolupament alternatiu a l’actual.

 

Però si les terres no tornen a les propietats legítimes, és possible revertir la situació?

És evident que ho complica, i més quan l’executiu de Duque té previst transformar la Cort Constitucional en un tribunal integrat per magistrats de la seva corda perquè les empreses tinguin màniga ampla per continuar explotant els recursos naturals. No ens queda cap altra opció, doncs, que exigir la independència dels tribunals, dels quals una part ja han emès sentències que han obligat a respectar la voluntat que emana de les consultes prèvies realitzades a les comunitats. L’any 2016, per exemple, la Cort va tombar l’article 37 del Codi Miner, que impedia als alcaldes del departament de Quindío determinar quines zones quedarien excloses de la mineria i autoritzar una consulta popular a fi que la comunitat decidís sobre la conveniència o no de les activitats d’exploració, explotació i tractament del producte d’aquesta indústria al seu territori.

 

Ara pretén alterar la separació de poders?

Lamentablement és així. El govern vol instaurar tribunals a la seva mida perquè les companyies operin amb absoluta impunitat i, alhora, desoeix el que es deriva de les normes que regeixen el país. Cal recordar que la mateixa Constitució reconeix Colòmbia com un país amb diversitat ètnica i cultural i que un decret de 1993 parla obertament del dret de la comunitat negra a viure de les seves terres. Però després ens trobem que de la lletra als fets hi ha un abisme i no es compleix res.

 

Els darrers mesos també s’han produït operacions contra membres del sindicat Sinaltrainal a Nestlé, Coca-Cola i altres multinacionals…

“Europa parla de cooperació però renta la cara a les seves empreses i els permet les atrocitats que provoquen a Colòmbia”

Aquesta és l’altra via repressiva que utilitza l’Estat. No únicament contra els sindicalistes, sinó també contra professors, camperols i altres líders que qüestionen les polítiques oficials són perseguits i desplaçats. Sense oblidar, en aquesta ofensiva, la cooptació de treballadors o, lligat al contradiscurs, la creació d’organitzacions indígenes o afrodescendens que, amb el finançament del govern, propugnen les suposades bondats de les transnacionals. Es dediquen a escampar que no perjudiquen el medi, que proporcionen llocs de treball o que preserven els drets de les poblacions. Fins i tot s’ha creat la Direcció d’Assumptes de les Comunitats Negres, dependent del Ministeri d’Interior, mentre que les úniques persones negres que han ascendit a càrrecs de responsabilitat estan vinculades a les institucions del govern.

 

Hi ha molts casos d’aquests?

Per exemple, Carmen Vásquez, la nova ministra de Cultura –que curiosament és l’esposa d’un accionista del port de Buenaventura, on avui s’executa un pla que malmet el medi de la zona– forma part del que nosaltres anomenem l’afrodreta, que en lloc de treballar per l’interès de les comunitats ho fa pel benefici del govern conservador i els seus interessos de classe. Amb aquestes i altres fórmules, l’Estat aconsegueix que la ciutadania assumeixi l’agenda institucional i, a ulls dels organismes multilaterals, es percebi Colòmbia com un país sensible a les comunitats més pobres i vulnerables, quan és justament el contrari.

 

Davant d’això, quines línies d’actuació plantegeu els moviments?

Hem de considerar-les totes i de manera simultània. Una és la via politicoelectoral. Jo mateixa vaig presentar-me per les comunitats negres aprofitant que la cambra baixa té assignats dos escons perquè hi donem la nostra veu. No vaig sortir elegida, però segueixo creient que és un canal interessant amb vista a reforçar iniciatives d’esquerres en les diferents esferes governamentals, sobretot als municipis. Fins ara, aquestes cadires havien estat copades per estructures polítiques que, lluny d’esdevenir eines per al moviment negre, han actuat com a corretges de transmissió dels interessos corporatius a canvi de prebendes. El problema és que, per irrompre en el terreny polític, cal arribar al conjunt de la població, i avui en dia no tenim suficients recursos.

 

No seria millor una institucionalitat dels pobles afrodescendents que funcionés al marge de l’Estat?

La nostra prioritat és bastir un moviment polític que articuli totes les lluites socials, perquè les formacions d’esquerres sovint no han assumit el racisme com un problema estructural. És veritat que Gustavo Petro ha inclòs en la seva propaganda lluitar contra el racisme, protegir les consultes populars i prèvies i altres mesures sobre les quals caldrà estar amatents perquè es posin en pràctica. Per això hem donat suport a Colòmbia Humana. Sigui com sigui, però, la població negra de Colòmbia necessitem crear la nostra proposta i fer-ho en la direcció que han seguit els indígenes: cohesionar-nos per dins i trobar aliances amb altres espais alternatius de fora. Aquest és el repte.

 

Des de l’àmbit internacional s’entén la realitat colombiana?

Pel que fa al procés de pau, en general veig que s’acompanya la desmobilització de les FARC i l’ELN però, alhora, es resisteix a abordar les causes del contenciós, com són la presència de transnacionals en territori colombià i el racisme sorgit del període colonial. I això és insuficient, ja que la solució no es limita a aturar el conflicte armat, sinó a garantir la salvaguarda de l’ecosistema i les comunitats que hi estem connectades.

 

Els col·lectius feministes, universitaris o del proletariat acostumen a ser potencials aliats en aquests processos de canvi revolucionari. Quin paper tenen a Colòmbia?

Malauradament, alguns col·lectius ens giren l’esquena, ja que no integren la lluita del territori com a part de les seves reivindicacions. Passa amb el moviment feminista, que ens acusa de no situar al capdavant del nostre discurs la violència sexual o la cosificació de les dones, quan cada dia posem el nostre cos per defensar-nos d’un model que ens mata. Més enllà d’aquestes discrepàncies, els últims mesos hem coincidit en iniciatives tan importants com la Cimera Agrària, Camperola, Ètnica
i Popular o la Taula Social per a la Pau, dues plataformes que aglutinen desenes d’organitzacions afroamericanes, indígenes, camperoles i d’altra índole i de les quals han sortit documents que insten el govern a revisar les polítiques neoextractives.

 

Entre els actors d’aquestes polítiques trobem algunes empreses catalanes…

“El govern vol instaurar tribunals a la seva mida perquè les companyies mineres operin amb absoluta impunitat”

Són responsables d’aquesta nova forma d’esclavitud, no pas la que practicava l’elit colombiana de qui ens vam alliberar durant la insurrecció dels cimarrons [afroamericans que fugien de l’esclavitud i s’establien en petites comunitats rurals anomenades quilombos o palenques i des d’on organitzaven la resistència als colonitzadors]. Aquesta nova esclavitud s’expressa diferent: ho fa mitjançant el desplaçament i l’espoli que causen les operacions de les companyies que actuen a l’empara de l’Estat, a les quals pretén legitimar seguint el principi segons el qual “allà on hi ha un negre o un indígena no hi ha progrés”. Si realment no hi ha progrés és perquè ens han empobrit i, tot i que paguem impostos, no hi ha interès a invertir en polítiques socials ni en la protecció del medi ambient.

 

Quins efectes pot tenir aquesta cadena de danys?

Respon a la lògica de la necropolítica, que, com diu el professor i antropòleg colombià Arturo Escobar, obeeix al racisme ambiental que s’ha practicat des de fa segles. Perquè no a tot arreu es desplaça a les persones ni s’enverina el territori amb glifosat i altres productes contaminants. Per exemple: el nord del Cauca, el departament del Pacífic on habiten les comunitats negres i neixen la majoria de rius del país, és l’única regió de Colòmbia en la qual s’ha atorgat llicències per a l’explotació minera. Doncs bé: la població està consumint aigua que conté entre 50 i 1.000 partícules de mercuri per milió, fet que representa un veritable genocidi. En canvi, en els departaments de la canya de sucre no s’intervé perquè és capital blanc. Darrere de tot plegat impera una posició racista i colonial, com ho demostra que dels sis estrats per determinar el nivell socioeconòmic de la ciutadania, els afrodescendents ocupem els estrats zero o u.

 

La idea d’una societat multiètnica que promouen els grans partits amaga aquesta discriminació?

La perspectiva multiètnica es troba sobretot en els àmbits polític i acadèmic, ja que a les comunitats afrodescendents assumim el concepte negre per definir la nostra identitat. Al capdavall, hi ha moltes expressions de racisme. Mentre que als Estats Units es tracta d’un racisme frontal, a Colòmbia se’n desenvolupa un de subtil però igualment estructural des de l’instant que l’Estat no proporciona aigua potable, salut o educació a la comunitat afrodescendent. Molta gent està morint a causa de la contaminació, sepultada per les allaus de terra que provoca l’activitat minera, mentre que al voltant d’aquestes instal·lacions apareixen focus de prostitució en menors d’edat.

 

Els tribunals del continent no poden contenir aquests greuges?

Si ens referim a la Cort Interamericana, ha emès alguns dictàmens respecte a l’impacte que causen les companyies, similars als que elaboren la mateixa Cort Constitucional o les Nacions Unides. Però després passa el de sempre: queden en paper mullat o com a simples recomanacions, perquè no tenen cap capacitat de coerció ni tampoc arbitren protocols perquè les exigències s’implementin de manera fiable. I, d’altra banda, hi ha el Tribunal dels Pobles, que per molt reconeixement i legitimitat que tingui, el seu rol és purament simbòlic i ètic; i en aquests moments l’ètica no es troba en la política.

 

Què en penses, del paper d’Europa en el conflicte?

“Es dediquen a escampar que no perjudiquen el medi, que proporcionen llocs de treball o que preserven els drets”

Hauria de revisar els seus principis i entendre que el planeta té els seus límits. No és admissible que parli de cooperació i, al mateix temps, renti la cara a les seves empreses i els permeti les atrocitats que provoquen a Colòmbia i altres zones del planeta. Només cal veure la seva actitud davant la crisi dels refugiats i els drames humanitaris dels quals són responsables. Hauria de repensar quina actitud té i plantejar alternatives a l’actual model de desenvolupament, perquè n’existeixen. Només que apostés per la mineria sostenible –l’artesanal n’és un exemple– tindria prou capacitat per cobrir la seva demanda tecnològica.

 

El model de creixement ha de passar per un nou paradigma?

Les comunitats afrodescendents utilitzem el concepte del bon viure en comptes del desenvolupament, que finalment va més lligat a una visió utilitarista i material i pel qual el govern colombià porta temps advocant fins a ensorrar l’estat social per posar-lo al servei dels interessos i les normes que fixa el capital. En canvi, el bon viure es mesura en termes de millora de la qualitat de vida i la convivència harmònica amb la natura i la resta de les comunitats.

 

Analitzant l’actual panorama, confies que Colòmbia emprengui un canvi de rumb?

S’estan fent passos perquè tots els sectors, també les elits, s’hagin de replantejar el seu paper. I és que estem en una tessitura que supera les clivelles entre dretes i esquerra. La qüestió va molt més enllà. Es tracta de supervivència i de lluitar per la vida en el sentit més ampli.

Article publicat al número 463 publicación número 463 de la Directa