Fa just un any que es va publicar Fugir era el més bell que teníem. Marta Marín-Dòmine va plantejar aquesta novel·la en la línia de recerca que treballa des de fa dècades en les universitats de Wilfrid Laurier (Ontario, Canadà) i Barcelona. La seva aproximació a les representacions artístiques de la memòria i la literatura testimonial són un eix transversal en els seus treballs i recerques. Aquest text és, a més, la seva primera obra literària, i té com a punt de partida el testimoniatge propi.
“La memòria també pot ser d’allò que no ha succeït mai”. Què és, en veritat, allò que ens conforma com a individu, com a poble? Fugir era el més bell que teníem no ha estat escrit per respondre a aquestes preguntes, sinó per fer més complexa l’experiència i formular-ne infinites més. Qui som, de què s’alimenta aquest concepte, quina és la materialitat d’aquesta idea, on podem trobar-la, a quins llocs de nosaltres mateixes, a quins llocs ens porta, a quines vivències, quins replecs troba la memòria per instal·lar-s’hi. Què és la memòria?
Marín-Dòmine genera un diàleg entre el passat i el present a través de les seves reflexions i les memòries del seu pare, ja mort. Els relats s’entrellacen per dibuixar, a poc a poc, el panorama d’una Catalunya minada per la derrota de la guerra i l’exili. Però, de què parlem quan anomenem un territori? Sent Catalunya el punt central del text, es perfilen altres territoris marcats igualment per l’exili, i es converteix en un dels passadissos que recorren els escenaris presents en la novel·la.
Migrar significa tenir la capacitat de multiplicar els espais en els quals es viu. Una casa en el lloc d’acolliment és els camins que es van caminar per arribar-hi i, alhora, l’absència de la llar primigènia. Però la narradora no es construeix a si mateixa mitjançant la veu de l’exiliada, sinó de l’errant. Contraposa la seva decisió de fugida a la impossibilitat d’elecció del pare i de tantes altres exiliades. Tots dos (filla i pare) coincideixen en la no pertinença al lloc al qual arriben, en la pertinença a un lloc que ha deixat d’existir. Perquè els llocs no són mers paisatges, els llocs són les coses que hi passen.
