Enmig del soroll de la nit electoral intento endreçar els pensaments. Quin esglai anar sentint els resultats i constatar que tenim mig país en mans de la dreta o l’extrema dreta: gairebé totes les grans ciutats, de Perpinyà fins a Alacant. A l’ànsia de veure créixer la dreta i l’extrema dreta s’hi suma la de constatar com després d’aquests resultats la majoria de les administracions públiques es pinten dels colors de la bandera espanyola. Quin mal viure, aquest nostre temps.
En el neguit, m’acompanya la fressa de notícies i anàlisis. Mil posts a les xarxes socials m’expliquen els perquès i les causes: tothom dient-hi la seva, tothom tenint la solució, tothom tenint més raó que els altres.
Demà passat ja se’n parlarà una mica menys i tornarem a la feina i a les nostres coses. Els comptes d’alguns colors polítics tornaran al seu estoic silenci fins d’aquí a quatre anys i els qui volien el vot desapareixeran ara dels comerços o del transport públic on s’han deixat veure les darreres setmanes. Els despatxos canviaran de mans i s’ompliran de reunions i nosaltres a poc a poc ens anirem acostumant a la sacsejada política i tornarem cadascú a lo seu. A les nostres vides petites i solitàries.
A l’ànsia de veure créixer la dreta i l’extrema dreta s’hi suma la de constatar com després d’aquests resultats la majoria de les administracions públiques es pinten dels colors de la bandera espanyola
Com pot ser que entri tan bé el discurs de la dreta en la nostra gent, als nostres carrers? Com pot ser que es colin tantes notícies falses i ningú les contrasti? Podria ser que en un món sobresaturat d’informació, no siguem capaços de discernir? Podria ser que no tinguem –individualment o col·lectivament– horitzons de futur polític concret? Que no ens estiguem plantejant al detall com voldríem que s’organitzés la societat? Que votem a cop d’emocions, de sentir-nos més o menys adscrits a un color, sense mirar si aquest realment aplica o treballa en la direcció que se li suposa?
M’assalten les preguntes, però les respostes, és clar, no les sé pas o només les intueixo. Perquè la realitat és punyetera i massa complexa. Estic segur que em falten preguntes i estic segur que no n’arribaria a saber les respostes.
Perquè més enllà de tòpics i frases boniques, on l’esquerra (l’extrema esquerra) es manté forta és, justament, on hi ha gent entusiasta que milita, que participa i que s’instrueix
Però la dreta puja i l’extrema dreta també. I potser el que a mi em falta és formació. Formació i empenta. No només per entendre-ho sinó –i sobretot– per saber fer-hi front. “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”, Gramsci ressona avui, però no voldria que sonés buit.
Perquè més enllà de tòpics i frases boniques, on l’esquerra (l’extrema esquerra) es manté forta és, justament, on hi ha gent entusiasta que milita, que participa i que s’instrueix. No pas les darreres setmanes, ni els darrers mesos: gent que pica pedra des de fa anys, que fa bategar carrers i places des de la més enorme senzillesa. Ho hem vist a llocs com Olot, Girona, Berga o Viladamat. Perquè, doncs, potser això és fer política des de baix: ser-hi. Ser-hi sempre. L’opció més radical en una societat cada vegada més individualista, cada vegada més arrossegada a la política institucional del màrqueting buit i l’anestèsia de votar un cop cada quatre anys i despreocupar-se.
Demà passat, quan afluixi el soroll, serà un bon moment per tornar a militar –si mai hem deixat de fer-ho. De participar en la vida col·lectiva de pobles i barris, les associacions i entitats
Votem i ens n’oblidem. Però les eleccions no haurien de ser cap objectiu polític sinó només un reflex de què hi ha, de com som. Anar a votar hauria de ser un acte més banal i més seriós. Que la feina i els esforços no siguin per tenir despatxos sinó per canviar la societat: per millorar-la. I potser sí que sonen massa utòpiques aquestes paraules, però què hi farem si volem que algun dia canviï el món.
Demà passat, quan afluixi el soroll, serà un bon moment per tornar a militar –si mai hem deixat de fer-ho. De participar en la vida col·lectiva de pobles i barris, les associacions i entitats. De conèixer i cuidar al veïnat, de parlar i escoltar. D’organitzar xerrades i debats, d’aprendre, de qüestionar-nos i de saber construir a poc a poc amb fonaments ferms.
La política comença demà passat. I avui sonen amb més força les paraules d’en Vicent Andrés Estellés: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.”
