“Em va agafar els ous amb una mà i me’ls va prémer. Ja saps per què t’hem portat aquí, no? Perquè expliquis coses. Per tant, no ens facis perdre el temps i vés parlant, xaval… perquè, si no, et retorçaré els ous fins que t’explotin”. Així és com Ion Arretxe va conèixer el comandant de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo. Temps després, Galindo seria condemnat a 75 anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala, encara que només en va complir quatre. El 1987, però, el detingut era Arretxe: acusat de ser membre d’ETA, va ser torturat durant deu dies. La mateixa matinada, també van detenir i aplicar la llei antiterrorista a Mikel Zabalza, la seva companya i el seu cosí. Zabalza va ser assassinat al riu Bidasoa. Ara, tres dècades després, Arretxe publica el llibre Intxaurrondo. La sombra del nogal (Garaje Negro, 2015). Hi relata l’infern viscut amb paraules precises i plenes de significat. La novel·la també descobreix la localitat de Renteria durant la dècada dels 80: les pinzellades d’humor, la militància, l’art, la droga i la quadrilla són una glopada d’aire fresc enmig de l’asfixia de la tortura. Arretxe va quedar en llibertat i la denúncia per tortures que va presentar es va arxivar.
L’oblit ha estat un mecanisme de supervivència en casos de tortura, però tu fas l’exercici contrari.
El meu procés de psicoanàlisi em va descobrir com submergir-me en el més profund del fang, allà on mai no et vols submergir. A l’hora d’explicar els fets, vaig pensar que havia de fer el mateix procés: recordar les olors, els sons, com és l’asfíxia dins l’aigua… i transmetre-ho amb paraules. Tot i així, hi ha aspectes que són impossibles d’expressar, gairebé no els pots ni recordar.
Què ha comportat reviure aquesta experiència?
M’ha tret un pes de sobre perquè he anat posant paraules a tot, també a les parts més fosques d’aquell moment. El personatge que apareix, que sóc jo, no és cap heroi. És algú que, durant els dies de la detenció, vol caure bé als torturadors. Faig un esforç per guanyar-me l’amistat dels policies, no vull passar-ho malament, intento complaure’ls. Vaig sucumbir a la tortura. No era militant d’ETA, però vaig signar coses increïbles: em vaig autoinculpar d’accions en què no havia participat només per sortir del pas. Aquesta sensació de culpabilitat és impossible de transmetre. Tot i així, jo no vull viure del victimisme, per això cito Marguerite Yourcenar: “No es culpi ningú de la meva vida”. Jo estava a l’entorn abertzale i no em penedeixo de res del que vaig fer.
El llibre és un relat de supervivència. Què et va ajudar a sobreviure?
Primer, la idea de saber que pertanys a un grup que t’espera al carrer. Pensava molt en la gent que es mobilitzaria, però també en tot el que estava fent aleshores i el que tenia pendent, com pintar un panell amb el meu amic Ber per a un grup de teatre. M’arribaven aquests ecos des de fora i m’animava que la gent s’atansés a preguntar per mi. També pensava que la tortura no duraria per sempre. Malgrat tot, quan m’asfixiaven al riu, vaig arribar a pensar que només la mort podria aturar-ho. Fins i tot em van arribar a dir que hi havia hagut un cop d’Estat i que m’afusellarien. Entres en una dimensió en què ells posen les regles i tot s’hi val.
Fins i tot arribes a inventar-te zulos…
Ells volen un membre d’ETA i tu els dones això. Imagino que també hi deu haver gent a la presó per casos com el meu, per jugar un paper que no era el seu. Em sentia embogit, portava tres dies sense dormir i patint tortures. Pensava que, si els dibuixava mapes per arribar a zulos inventats, recordant rutes que havia fet de petit per algunes muntanyes, podria viure unes hores de calma.
L’advocat August Gil Matamala, a la presentació del llibre, va dir que la màxima perversió de la tortura és la destrucció de la innocència. Te la van destruir?
La persona torturada és una persona marcada. Has passat molt temps amb ells, ningú no sap exactament què has dit, però tu sempre tens la consciència que has xerrat massa. I ells et diuen que diran a tothom que ets un delator. Això et trenca per dins.
Entre la música triada pel llibre, hi ha la cançó Itziarren semea (El fill d’Itziar). El protagonista de la lletra està disposat a morir abans de delatar…
Qualsevol detingut vol ser com el fill d’Itziar. Diu la cançó, que escoltàvem de petits: que maco i valent el xaval! A més, la mare li exigeix: “És veritat que no has dit cap nom?”; el fill assegura que no. La mare, que representa el poble, la pàtria basca, li dóna un clavell vermell! Hi ha un moment en què. dic: jo no sóc com ell.
Exigeixes justícia i reparació?
Tot just detenir-me, em van dur a la muntanya, on em van embolicar amb sacs de plàstic per capbussar-me al riu. Segurament, a Mikel Zalbalza li van fer el mateix i el van matar. D’alguna manera, el meu testimoni també és la veu del Mikel, a qui dedico el llibre. Demano justícia principalment per a ell, que va morir sota tortura. La cançó Kontrola! d’Hertzainak parla d’un control policial. T’aturen, et maregen, et demanen la documentació, et tenen fastiguejat durant una estona, per., després –diu la cançó–, te’n vas i els veus petits, petits al mirall retrovisor. Jo he tirat endavant i els veig ben petits al meu mirall retrovisor. Però, òbviament, penso que hi ha d’haver un reconeixement del que es va fer. Els del PSOE no poden passar a la història com uns grans demòcrates: van ser els creadors dels GAL, van segrestar i assassinar Lasa i Zabala… Algun dia, hi haurà un guàrdia civil que parlarà. Perquè també ha de ser molt difícil viure amb tot això, ha de ser molt difícil ser tan dolent. Algun dia.
*Entrevista publicada a la Directa 389. Subscriu-t’hi aquí
