Karen cria sola al seu fill, és supervivent de violència masclista i treballadora de cara al públic en la botiga d’una multinacional europea de roba. El sou tot just li dona per a pagar el lloguer d’un xicotet pis, a una companya que cuida al xiquet de dos anys mentre ella treballa i les despeses quotidianes gestionades amb màxima precisió. Els caps de setmana, que té lliures, se sent prou sola a la capital, la seua gent està lluny, a les comunitats rurals on va néixer. Sola i esgotada de tota la setmana de faena, amb prou esforç arriba a seguir l’actualitat del seu país, paralitzat des del passat 20 d’octubre. “Respecto a lo de la Corte Suprema, mira… Panamá está encendido, esto es una locura hoy en las calles. Una locura”, em diu en la seua última nota de veu.
Aquest cap de setmana he estat pendent de les notícies d’un lloc on vaig viure molts anys i que sent un poc meu. Panamà viu un alçament popular sense precedents, en contra d’un contracte llei de mineria que lliura el país a una subsidiària de la multinacional First Quantum Minerals, de capital canadenc i sud-coreà. L’objectiu: continuar vint anys més l’explotació de la mina a cel obert més gran de Centreamèrica (ja instal·lada, però amb un marc legal declarat inconstitucional i que havia de reformular-se).
Volen un país lliure de mineria. Què es pot fer? L’única manera d’anul·lar el contracte llei de mineria a Panamà és amb una nova declaració d’inconstitucionalitat
Cap de les estratègies habituals d’aquest tipus de processos ha funcionat aquesta vegada per a sotmetre a la població; ni els llocs de treball que suposaria l’extracció de coure, ni l’aportació de vora el 5% al PIB (el Canal aporta el 6%, per a fer-nos una idea de què parlem), ni tindre influències en l’actual govern i en tots els partits polítics tradicionals. Tampoc tractar de generar conflicte entre la població instrumentalitzant al col·lectiu dels jubilats, assegurant-los que els impostos de la minera permetrien pujar la seua pensió. Pobles originaris, agrupacions de sanitaris, docents, estudiants, ambientalistes, sindicats de tota classe, persones sense vinculació militant… Les mobilitzacions han sigut permanents durant sis setmanes de tancaments de carreteres, manifestacions i vigílies per tot el país, on fins i tot les celebracions de la Diada nacional, que commemora la independència de Colòmbia, s’han suspès.
El poble panameny sap el que vol dir tindre un enclavament colonial al cor del seu territori i el contracte signat vol dir justament això, junt amb la brutal agressió ambiental d’una peça clau del Corredor Biològic Mesoamericà. L’argumentari ecologista, a més a més, s’ha enriquit amb les cosmovisions dels diferents pobles originaris d’un país on la diversitat cultural i biològica van agafades de la mà. Volen un país lliure de mineria. Què es pot fer? La derogació del contracte exposaria a Panamà a denúncies multimilionàries en tribunals internacionals, aleshores, l’única manera d’anul·lar-lo és amb una nova declaració d’inconstitucionalitat. Aquest divendres va començar la sessió permanent on la Cort Suprema de Justícia està discutint això i, a les portes, la gent espera en campaments i concentracions. Al tancament d’aquesta columna encara no es coneixerà el resultat.
Vaig conèixer Karen quan ella era una adolescent i sempre pense com m’agradaria escriure la seua biografia. En l’estació seca, quan són vacances escolars a Panamà, me la trobava amb la seua bicicleta per les carreteres plenes de pols. Em contava, radiant d’emoció, que estava estalviant per a aconseguir el seu somni, anar a Espanya. A diferència de la xicalla amb samarretes del Barça, ella ho deia de veres i, sense haver complit vint anys, va arribar a Madrid i va passar vora una dècada sobrevivint sense papers a Europa. Sé ben bé que no m’ha contat ni la meitat de tots els episodis roïns que va patir, ella es queda amb els bons. Diu que es penedeix d’haver tornat, però trobava a faltar el seu país, gens conegut per la tendència migrant dels seus habitants.
Karen està condicionada per una situació de violència econòmica i patriarcal que controla i limita els seus moviments, dificulta la seua participació política i, fins i tot, la posa en contradicció
Ella està d’acord amb les protestes, encara que hagen suposat la baixada de les vendes i el retard de les proves mèdiques que han de diagnosticar-li uns malestars que li fan la vida encara més complicada des de fa mesos. La seua vivència de l’esclat social em fa reflexionar molt aquests dies, quan els seus missatges se superposen amb vídeos i cròniques de les revoltes. Ella està condicionada per una situació de violència econòmica i patriarcal que controla i limita els seus moviments, dificulta la seua participació política i, fins i tot, la posa en contradicció. Pense en totes les dones que estaran en les mateixes circumstàncies. Trobaran algun paral·lelisme entre l’explotació dels seus cossos i del territori on han crescut? Hi ha relació entre la seua lluita quotidiana i la dels carrers? Sentiran algun tipus de descans en el seu cos si aquest contracte no va endavant com a resultat de l’esforç persistent i col·lectiu?
“No voy a dejar de luchar, siempre ha sido así, porque me toca, pero a veces quisiera coger un relax para mi, Patricia, unas vacaciones solo yo, conmigo misma, eso es lo que quiero. Pero, seguro que llegará”. Potser la terra desitge el mateix que Karen. Confiem que, com ella diu, arribe algun dia eixe descans.
