Com si l’autor del refranyer s’hagués proposat jugar amb les lectores, Oriol Sauleda les enfonsa a El paller(Viena, 2018) per deixar-les perdudes com una agulla. Per fer-les ballar amunt i avall sense rumb ni melodia entre versos que, sovint, recorden –salvant les distàncies i amb permís del mestre– la manera de fer de Walt Withman a Fulles d’herba. (Nota: si podeu, cerqueu l’edició en català que va fer el 2014 Edicions 1984 amb traducció de Jaume C. Pons Alorda.)
Amb un format atrevit i acompanyat de senzilles il·lustracions del mateix poeta, el llibre transporta a deserts que, tanmateix, lluny del dramatisme, reivindica. A la intempèrie, amb senzillesa, amb un xic de bogeria, mirant de fit a fit la llibertat.
No és gens estrany, doncs, que el guanyador recent del Premi de Poesia Martí Dot expliqui a vegades que per a ell el procés de creació poètic és com atrapar idees d’un riu que segueix el seu curs. El torrent d’aquest maresmenc, però, baixa amb força i se t’emporta. Fins al punt que la lectora desitja que algú la pesqui i la dugui a la riba per poder digerir un frenesí que recorda l’oralitat en què normalment es mou l’autor. “Un poeta en veu alta”, li diu la poetessa Núria Martínez Bernis.
