Si durant el confinament ens haguessin dit que, encara en pandèmia, ens hauríem de tornar a mobilitzar contra ampliacions d’aeroports, no sé si ens ho hauríem cregut. Per una banda, tota l’economia parada –menys la d’aquells sectors que varen ser reconeguts essencials i dels que ja s’ha tornat a oblidar com n’eren d’essencials– ens va fer pensar que era el moment de repensar les bases de l’economia i apostar per una economia per la vida. Pensàvem que una pandèmia global ens faria recapacitar i exigir, des de les bases i amb les institucions, un canvi radical. Això ho pensàvem els dies que estàvem optimistes o que, des del desconcert, necessitàvem sentir una certa esperança.
El cert és, però, que alhora temíem, i fins i tot intuíem, que en reactivar-se tot, el sistema acceleraria les seves lògiques per recuperar el temps perdut d’acumulació amb conseqüències nefastes. I ha faltat temps perquè quedés clar que, malgrat que s’ha reconegut que la pandèmia ha estat i és un dels resultats dels desequilibris i del caos generat per aquest complex entramat de producció i hipermobilitat globals, el capitalisme de crisi –com diu Marina Garcés– s’ha activat per no perdre l’oportunitat de seguir devastant.
Per a la classe política la realitat econòmica res té a veure amb la crisi climàtica
Hem hagut de sentir del govern de l’Estat espanyol i més concretament del seu president que una destrossa ecològica com la que es pretén al Prat és una “inversió estratègica”, a consideració seva. O sigui, per aquest senyor i per a la classe política en general la realitat econòmica res té a veure amb la crisi climàtica ni amb el que ha desencadenat la Covid-19. Evidentment, tampoc té a veure amb l’augment de la pobresa i l’exclusió social, les migracions massives o l’augment de les malalties mentals. Són temes aïllats i, per tant i segons ells, ara només ens hem d’enfocar a reactivar l’economia, quelcom que en aquesta terra sembla que només se sap fer via turisme i destrucció del territori o, el que és el mateix, ampliant les infraestructures aeroportuàries, destrossant hàbitats ecològics imprescindibles per a construir pistes, posar asfalt i ciment i fer volar més avions carregats de gent amunt i avall escapant de les seves pròpies realitats (els que s’ho poden permetre, clar).
S’omplen la boca de crisi climàtica, però mentre, els veim sense assumir-ne vertaderament les conseqüències, malgrat ser conscients de la quantitat de doblers que implica fer front a les conseqüències més devastadores del caos global en què hem convertit el món, ja sigui amb despesa sanitària, extinció d’incendis, o inversions pels mals generats per episodis greus a la costa. També, del cost amb vides humanes de tot plegat -ja sigui pels fenòmens adversos, migracions, refugiats, o per salut mental. Per tot això, constatar que per damunt de tot continuen considerant que les infraestructures són el que és prioritari, va treure ahir molta gent indignada al carrer, especialment a Barcelona, on varen desbordar-se les previsions, però també a Palma i a Madrid. A Barcelona també per la indignació del joc polític que el govern de l’Estat pretén al govern de la Generalitat i que una societat acostumada a l’engany veu clarament i reacciona.
Les infraestructures de l’Estat a les Illes estan explotades a l’estil de les d’una colònia
Aquí a les Illes, la submissió del govern autonòmic –liderat per un PSIB-PSOE obedient– al govern de l’Estat amb aquestes i tantes altres mil coses, és decebedor. No hi ha una oposició, ni un posicionament clar en relació amb les infraestructures de l’Estat a les Illes, explotades a l’estil d’una colònia, ni una defensa real des d’una visió insular especialment amenaçada. Hi ha, de fet, la desesperant convicció (pels i per les que ahir érem al carrer) de què estan en el bon camí i que l’objectiu és reactivar l’economia. Per això, coincidint amb la mobilització contra les ampliacions, un dels diaris més llegits a les Illes regalava l’oportunitat a AENA de blanquejar el seu posicionament amb una entrevista al director de l’Aeroport de Palma. Ell consolidava el seu relat deixant clar que en el cas de Palma no es tracta d’una ampliació sinó d’una “millora” de les instal·lacions, que cal que es modernitzin per a la millor experiència dels turistes que donen menjar a l’illa i als seus desgraciats indígenes. Així que, com a mínim les gràcies ens heu de donar per tenir la generositat de fer aquesta inversió al vostre petit territori per a generar riquesa, prosperitat i llocs de feina. Obvia descaradament els “efectes col·laterals” del que evidentment no és la riquesa i prosperitat de tots.
Encara n’hi ha, dels polítics, que el deuen estar aplaudint. I no només polítics, també empresaris i una part de la societat que compra aquest relat dels Marshals successius que passen per aquí a salvar-nos. Avui de matí, sense anar més lluny, comerciants de Palma “agraïen” la reactivació dels megacreuers, amb l’arribada de quatre en un sol dia. Recordem que des de la Plataforma dels megacreuers demanàvem una moratòria per analitzar els impactes ambientals, socials i econòmics reals d’aquest tipus de turisme i sol·licitàvem que mentre es feien les anàlisis pertinents es permetés tan sols un megacreuer al dia. Doncs avui quatre, mentre l’octubre es preveu com el mes punta en nombre de creuers d’aquest estrany 2021. Difícilment ens en sortirem si no hi ha una visió una mica més a llarg termini, més enllà del mateix territori, més enllà de la generació actual i dels beneficis misèrrims immediats. Res avançarà si la societat, les institucions i els polítics fan el joc als perversos relats i estratègies del capital i de l’estat. La mobilització de Barcelona va ser, un cop més, un exemple de societat amb criteri, emancipada i amb capacitat de pressió política. A veure com seguirà el següent capítol.
