“Avui és un gran dia per la ciència i per la humanitat”. “I per a mi, també”, podria haver afegit el conseller delegat de l’empresa farmacèutica Pfizer, Albert Bourla. El 9 de novembre de 2020 anunciava amb aquestes paraules l’efectivitat de la vacuna de la seva companyia contra la COVID-19. Aquell mateix dia, Bourla es desprenia del 60% del paquet accionarial de l’empresa que dirigeix, un fet que li va aportar uns ingressos de 4,76 milions d’euros. La vicepresidenta de Pfizer, Sally Susman, també va aprofitar l’avinentesa de l’anunci per desfer-se de 46.662 accions de la firma per un valor d’1,5 milions d’euros. No són les úniques cares visibles dels enormes beneficis que ha generat la carrera per aconseguir la vacuna que posi fre a una pandèmia global que ja ha provocat la mort de més de 2,71 milions de persones. Els accionistes de Moderna, una altra de les companyies autoritzades a distribuir la vacuna a la Unió Europea, han vist com s’ha multiplicat el valor del seu patrimoni. El seu conseller delegat, Stéphane Bancel, controla accions per valor de més de 2.200 milions d’euros, mentre que un dels seus accionistes, Timothy Springer, ha vist en poc temps com el preu de les seves accions ha passat de 4,21 a 1.260 milions d’euros, multiplicant per 300 el seu valor. Segons les previsions del banc Morgan Stanley, Pfizer i Moderna tancaran l’any amb una facturació de 16.000 milions d’euros en el cas de la primera, i d’entre 10 i 15.000 milions en el de la segona.
Fins ara han estat quatre les vacunes autoritzades a la Unió Europea: Pfizer (EUA, conjuntament amb l’empresa alemanya BioNTech), Moderna (EUA), Janssen (EUA) i AstraZeneca (Regne Unit-Suècia). Tot i ser companyies privades, totes han rebut en major o menor mesura finançament públic, encara que els detalls no han transcendit per la poca transparència dels convenis signats entre els estats i les gegants de la indústria. Segons dades de la consultoria Airfinity, les institucions públiques han invertit més de 7.500 milions d’euros en les companyies que desenvolupen les vacunes. De les quatre autoritzades, les que han rebut més diners han sigut Moderna i AstraZeneca, amb 2.200 i 1.688 milions d’euros respectivament. Més allunyades Pfizer i Janssen, amb prop de 400 milions d’euros cadascuna.
Segons la consultora Airfinity, els governs han invertit 7.500 milions d’euros en les farmacèutiques de les vacunes
“És una vergonya”, rebla Joan-Ramon Laporte, professor emèrit de Farmacologia a la UAB i membre de la Fundació Institut Català de Farmacologia. “Les vacunes han estat desenvolupades en un temps rècord sobre la base de coneixements generats amb investigació de finançament públic, són un triomf de la ciència, no de la indústria farmacèutica”, explica a la Directa. Depèn molt dels recursos disponibles i del coneixement previ, però el temps habitual per desenvolupar una vacuna oscil·la entre els cinc i els deu anys. En aquesta ocasió, la vacuna arriba poc menys d’un any després dels primers casos de COVID-19 a Europa. Per Javier Padilla, metge de família i comunitat, membre del col·lectiu Silesia i coautor d’Epidemiocràcia (Capitan Swing, 2020), ha estat molt important “la dedicació d’una quantitat sense precedents de fons econòmics, tant públics com privats, per a la recerca i el desenvolupament d’aquestes vacunes i l’existència d’una gran quantitat de coneixement previ de recerca bàsica sobre el qual sustentar l’aplicació clínica del desenvolupament de les vacunes”.
Exempcions fiscals
“Gran part de la població no és conscient que existeix un doble o triple pagament a les empreses farmacèutiques amb les vacunes”, comenta Verónica Ortega, estudiant de Medicina i membre del col·lectiu Farmacríticxs, un projecte de la Federació Espanyola d’Associacions d’Estudiants de Medicina per la Cooperació Internacional. Ortega es refereix al fet que les vacunes es financen –almenys en part– amb diners públics i després s’adquireixen per a la seva administració. Una altra forma de pagar és mitjançant exempcions fiscals o mesures d’incentius “perquè tinguin les seves fàbriques o laboratoris en els nostres territoris”, tal com detalla Javier Padilla.
Una de les polèmiques més recents saltava el mes de gener, quan es va fer públic el contracte de la Comissió Europea amb un dels fabricants de vacunes, CureVac, on s’especificava que serien els estats els que es farien responsables de les indemnitzacions pels possibles efectes adversos dels remeis. “Les empreses farmacèutiques tenen molt d’avantatge a l’hora de negociar, perquè són productes necessaris, productes indispensables per sobreviure per a algunes persones. Els estats reben moltes pressions per adquirir i administrar les vacunes, i això ho utilitzen les farmacèutiques per negociar condicions favorables per als seus interessos”, matisa Ortega. “És totalment raonable que s’exigeixi transparència a les farmacèutiques, perquè si les vacunes es paguen amb diners públics, per què no es pot saber quant costen?”, es pregunta la membre de Farmacríticxs. “Ho veiem amb els contractes censurats, en els quals segurament es parla d’aspectes que poden perjudicar la imatge de les empreses que, com que ho saben, opten per clàusules de confidencialitat”. En opinió de Padilla, “el rol del finançament públic hauria de jugar un paper més decisiu a l’hora d’establir preus i la signatura de les condicions contractuals de venda i distribució”.
Mercantilitzar la salut
Una de les crítiques que fan les expertes als governs és per la seva inacció davant d’un sistema, el de les patents mèdiques, fortament qüestionat. “Governs que han estat capaços (i continuen estant-ho) de confinar tota la població no han volgut decretar la propietat pública de les patents sobre medicaments i vacunes que es consideren essencials”, critica Laporte. “Ni tan sols els Tractats ADPIC, modificats per la Declaració de Doha –que permeten que, en cas d’emergència de salut pública, els estats puguin emetre una llicència obligatòria; és a dir, encarregar la fabricació a un laboratori de genèrics–, que són de caràcter absolutament neoliberal, preveuen aquesta situació”. El catedràtic de la UAB fa referència a l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC). Signat el 1994, l’ADPIC regula l’ús de les patents farmacèutiques en el mercat global i s’inclou dins l’Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT). L’ADPIC es va acabar de tancar amb la Declaració de Doha, signada l’any 2001, que pretenia garantir certa autonomia dels estats a l’hora de negociar els preus dels medicaments en situacions determinades, com pot ser una pandèmia mundial.
“Quan les patents estan a punt d’esgotar-se, s’actualitza el fàrmac amb una inversió nul·la”, alerten des de Farmacríticxs
“El mecanisme bàsic del sistema de patents va ser concebut i configurat en una declaració conjunta presentada a la secretaria del GATT el juny de 1998 per part del Comitè de Propietat Industrial dels EUA, integrat, entre d’altres, per les empreses Dupont, General Electric, General Motors, Hewlett Packard, IBM, Merck, Monsanto, Pfizer i Johnson & Johnson”. Així ho expliquen els catedràtics de bioètica argentins María Julia Bertomeu i Salvador Bergel. I qüestionen les suposades bonances incorporades amb la Declaració de Doha: “Sovint els documents internacionals utilitzen termes vagues i gairebé sempre condicionats de manera molt general per les clàusules dels ADPIC. La redacció d’alguns articles recollits en tractats internacionals és ambigua i mostra un clar desequilibri entre els drets dels titulars [les farmacèutiques] i els drets de tercers, bé siguin competidors o usuaris dels productes protegits”.
“Les patents es defensen usant l’argument que serveixen per incentivar la recerca, ja que s’espera obtenir una rendibilitat de les inversions en recerca”, comenta la membre de Farmacríticxs Verónica Ortega, tot i que, com s’ha demostrat, moltes vegades la inversió també recau en el sector públic. I afegeix: “En molts casos, quan les patents estan a punt d’esgotar-se, s’actualitza el fàrmac en un altre format per poder renovar la patent amb una inversió nul·la. Tots aquests factors converteixen els fàrmacs en un negoci molt sucós”. Per Ortega, hi ha una “desigualtat molt gran entre països” per culpa de les patents, ja que molts estats “no són capaços de fer front a l’enorme despesa econòmica que suposa adquirir vacunes subjectes a aquests preus”. En la mateixa línia s’expressen els catedràtics Bertomeu i Bergel, que opinen que “la pandèmia ha clarificat moltes coses, entre elles l’absurd d’una salut pública mundial subjecta als capricis de les grans corporacions farmacèutiques”. El doctor Padilla afegeix que la suspensió de les patents seria “l’única actuació amb capacitat real de posar l’interès de la població sobre l’interès de la indústria, i gràcies als moviments d’alguns països en l’àmbit de l’OMC és de la vegada que això s’ha plantejat de manera més seriosa en termes globals”.
“La suspensió de les patents seria l’única actuació capaç de posar l’interès de la població sobre el de la indústria”, afirma Javier Padilla
Per mirar de fer front a aquest desequilibri, el mes de novembre es presentava la iniciativa ciutadana europea “Dret a la cura”. De la mateixa manera que les iniciatives legislatives populars (ILP) ho fan en l’àmbit estatal o autonòmic, en aquest cas es proposa una reforma legislativa concreta a la Comissió Europea. “Dret a la cura” centra les seves demandes en l’àmbit de la salut i les resumeix en quatre punts: enteniment de la salut com un dret i no com una mercaderia, transparència dels recursos que s’hi inverteixen, control públic de la indústria i supressió dels beneficis de les farmacèutiques. Fins ara, desenes d’entitats i col·lectius europeus s’han adherit a la proposta. A casa nostra, hi formen part organitzacions com Farmamundi, la Intersindical Valenciana o Marea Blanca Catalunya. Farmacríticxs també hi participa: “Iniciatives com ‘Dret a la cura’ poden establir un precedent que serveixi per aconseguir condicions justes en les futures negociacions amb les farmacèutiques per a qualsevol classe de medicament, no sols les vacunes contra la COVID-19”, destaca Verónica Ortega. Tot per evitar que les inversions públiques acabin a les butxaques de l’accionariat de les farmacèutiques, en concepte de beneficis per patents. “Que en una emergència global això no s’hagi posat en primer pla em sembla de pronòstic infaust, si algú té l’esperança que la pandèmia prefiguri un món més just”, conclou el professor Laporte.
El món en quatre mans
The Vanguard Group, State Street Global Advisors, Fidelity Investments i BlackRock. Són els noms dels quatre fons d’inversió més importants del món, els Big Four de la inversió que controlen al voltant de 24 bilions d’euros (per entendre-ho bé, un 24 seguit de dotze zeros, quasi vint vegades el PIB de l’Estat espanyol del 2019) en actius d’inversió. I tots quatre són accionistes d’AstraZeneca, Moderna, Pfizer i Janssen, les quatre farmacèutiques autoritzades a distribuir la vacuna contra la COVID-19 a la UE.
Més enllà d’Abigail Johnson, hereva de la família que controla el 49% de Fidelity Investments i que compta amb un patrimoni personal de 16.000 milions de dòlars, és molt difícil resseguir la propietat dels altres tres grans fons d’inversió. The Vanguard Group és un fons que presenta una estructura que els analistes defineixen com a “única”: la propietat està en mans dels mateixos fons inversors. El cert, però, és que tots quatre segueixen la lògica del que es coneix com a propietat circular: cada firma és accionista de la resta, o ho és de si mateixa per mitjà de societats pantalla. I així és com actuen a la majoria de juntes d’accionistes de les multinacionals més importants. BlackRock, per exemple, podria tenir participació en 17.000 companyies arreu del planeta.
L’Estat espanyol no n’és una excepció. The Vanguard Group va anunciar el 2020 la compra d’un paquet d’un 1,54% de les accions de Prisa, empresa editora d’El País. Amb la compra, el 36% de les accions quedaven en mans de diferents fons d’inversió. Per la seva banda, SSGA controla el 3% d’Indra, la major armamentística de l’Estat espanyol. BlackRock té accions en 21 empreses espanyoles, de les quals 18 cotitzen a l’Ibex-35, com són Repsol, Red Eléctrica, Enagas, Banc Santander, BBVA, CaixaBank, Grifols, Ferrovial, Colonial o Telefónica.
