Catalunya, i els Països Catalans, han estat, almenys des de 1714, dependents de l’Estat espanyol. No hem tingut cap sobirania com la que han pogut tenir els països que han aconseguit ser un estat independent. Ha estat així, amb excepcions com molt al començament de la Guerra Civil de 1936 o com el setembre de 2017, quan es varen aprovar les lleis que pretenien assolir la independència de Catalunya. Després de l’1-O de 2017, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola –que continua ben present encara en molts àmbits de l'”autonomia” catalana– més la repressió massiva –constant i acarnissada contra els que posin en qüestió la unitat de l’Estat espanyol–, les coses semblen anar de mal a pitjor. Això ha estat particularment palès al Parlament de Catalunya, el que hauria de ser la màxima representació política del poble de Catalunya, tot exercint el poder legislatiu i escollint el president del govern o poder executiu, al qual també ha de controlar.
A l’anterior legislatura, amb el MH President Torrent al capdavant, el Parlament va estar en tot moment subjecte i dependent, no del poder sobirà que li havia donat el poble amb el seu vot, sinó de les lleis de l’estat opressor, l’espanyol, sigui per por a les represàlies legals i repressives, sigui perquè, de forma més o menys explícita, ja s’havia optat per l’obediència i per mantenir-se en la dependència opressora que suposa una autonomia cada vegada més retallada i amb l’espasa de l’article 155 contínuament al damunt. En unes sessions esperpèntiques, el MH President Torrent es va plegar a les exigències de la justícia estatal i no va permetre que es votessin com a possibles presidents ni Carles Puigdemont, exiliat, ni Jordi Sánchez, empresonat. I quan es va poder votar a Jordi Turull, aquest no va aconseguir els vots necessaris (alguns han culpat d’això a la CUP que es va abstenir, ja que no es desobeïa a l’Estat espanyol, però també perquè, des de la Presidència, no es va permetre la delegació de vot dels exiliats Carles Puigdemont i Antoni Comín), i immediatament després va ser també empresonat. Finalment, al quart intent va sortir elegit president, en segona volta, el diputat Quim Torra (per cert, també amb l’abstenció de la CUP per les mateixes raons, però ja havien estat substituïts per altres diputats. Carles Puigdemont i Antoni Comín). En tot aquest esperpent, el president del Parlament va utilitzar, sempre, a la seva conveniència, el no posar en risc els “interessos i responsabilitats” legals (de la legalitat espanyola evidentment) propis i també dels funcionaris del Parlament per justificar les seves actuacions. Les quals, repeteixo, van ser en tot moment dependents de l’Estat espanyol i de l'”autonomia”, més i més retallada, que graciosament se’ns concedia.
A l’anterior legislatura, amb el MH President Torrent al capdavant, el Parlament va estar en tot moment subjecte i dependent, no al poder sobirà que li havia donat el poble amb el seu vot, sinó a les lleis de l’estat opressor
Amb la nova legislatura, l’actual, i l’arribada a la Presidència del Parlament de la diputada Laura Borràs, va semblar, tant per les seves declaracions i les del seu partit, com per les primeres actuacions que va tenir amb els diputats boicotejadors de l’extrema dreta i de la dreta extrema, que la legislatura podia tenir un altre caire pel que fa a la independència del Parlament respecte a les lleis espanyoles i que, potser, es podria arribar fins i tot, si feia falta, a exercir la desobediència. Però tot això va saltar pels aires amb el cas del secretari tercer de la Mesa, el diputat de la CUP Pau Juvillà. Cal partir de la base que, com va dir la diputada Eulàlia Reguant en una entrevista recent: “Crec que continua faltant informació. (…) tots encara tenim dubtes de certs elements del que va passar. M’imagino que a poc a poc anirem clarificant les coses”.
No tornaré a explicar tot el cas, però si destacaré algunes coses. Primera, Juvillà és inhabilitat pel TSJC, per tenir llaços grocs al despatx municipal de la CUP en període electoral el 2019, quan la CUP no es presentava a aquelles eleccions. Segona, és la JEC, un organisme administratiu, no judicial, que ordena, i insisteix, al Parlament retirar-li l’escó per “inelegibilitat sobrevinguda”. Tercera, el Parlament, a través de la “Comissió de l’Estatut dels Diputats” i del Ple defensa el dret del diputat a mantenir l’escó, però en el segon dictamen que fa la Comissió, que torna a defensar el dret de Juvillà, també diu que “no podrà continuar exercint si això compromet als funcionaris”. Quarta, quan el Ple havia d’aprovar aquest dictamen, i abans que s’hagués resolt el recurs contenciós administratiu que s’havia presentat al Tribunal Suprem, Juvillà ja no és convocat ni a la reunió de la Mesa ni al mateix Ple, on la presidenta tampoc permet la seva delegació de vot (estava malalt) adduint que és un tema que l’afecta personalment (quan a l’anterior Ple havia votat sense impediments pel mateix tema). Cinquena, no queda clar i no crec que les “explicacions” posteriors de la presidenta ho esclareixin, si en aquell moment Juvillà continuava essent diputat o no, i si era per iniciativa de la secretària general (i altres funcionaris) del Parlament, com així semblava insinuar-ho posteriorment la presidenta.
No queda clar i no crec que les “explicacions” posteriors de la presidenta ho esclareixin, si en aquell moment Juvillà continuava essent diputat o no, i si era per iniciativa de la secretària general (i altres funcionaris) del Parlament
En les seves “explicacions” la presidenta Borràs va basar la defensa de la seva actuació en dos elements principals. Primer, la retirada de l’escó i la baixa com a diputat de Juvillà va ser cosa dels funcionaris, encapçalats per la secretària general i sense el seu coneixement o vistiplau. Si això fos així, com s’entén que tots aquests funcionaris, començant per la secretària general, no hagin estat destituïts fulminantment en les seves funcions i que encara ara se’ls mantingui en el càrrec? En definitiva, aquesta línia de defensa cau pel seu propi pes. Segon, Borràs explica que va proposar al MH President Aragonès una “desobediència conjunta” perquè així es tindria més força: ella i la Mesa del Parlament desobeïen a la JEC i simultàniament el MH President Aragonès i el seu govern també desobeïen la sentència del TSJC sobre l’aplicació del 25% de castellà a les aules dels centres escolars, cosa que sembla que no va ser acceptada pel president. La MH Presidenta Borràs acaba fent unes declaracions, en un dels programes més escoltats de la ràdio, insistint en la responsabilitat dels funcionaris i en què ni ERC ni la CUP van voler comprometre’s en un pla de “resistència col·lectiva” i que, realment, el que volien era que ella s’immolés (tot i que la CUP va proposar accedir temporalment a la Presidència del Parlament per exercir la desobediència). Un dels comentaristes polítics llegits pels independentistes, o almenys per una part, va escriure, defensant Borràs, que no necessitàvem ni volíem màrtirs. Li vaig contestar amb una piulada a Twitter dient que efectivament no volíem màrtirs, que el que necessitàvem eren dirigents valents i coherents amb les seves creences, principis i idees declarades, i que les defensessin fins al final, amb el benentès que suposàvem que tenien clar que això era més important que no pas les seves “carreres polítiques personals” en el marc d’una autonomia castradora.
És clar que una desobediència col·lectiva té més força que una d’individual. Així ho vàrem viure l’1-O i el 3-O, malgrat que alguns dirigents feien declaracions desmobilitzadores pocs dies abans. Però la gent es va mobilitzar i va desobeir a l’estat en els dies esmentats. I malgrat que va ser una desobediència col·lectiva va tenir, i continua tenint, conseqüències individuals i personals molt rellevants: pallisses als col·legis electorals, presó o exili per dirigents del govern, partits, organitzacions socials, repressió massiva (força més de 3.000 persones) per molts dels que es varen rebel·lar contra la repressió, etcètera. I tots coneixem molts exemples nacionals i internacionals, ja que totes les lluites pels drets bàsics individuals i col·lectius i per l’alliberament nacional i social (indissociables) han tingut els seus desobedients que, col·lectivament i sovint individualment, n’han patit les conseqüències.
O ens decidim a desobeir, col·lectivament i individualment, a l’Estat espanyol, començant pels que dirigeixen (almenys teòricament) el país des del govern i el parlament, ho continuarem essent-ne dependents
Però no cal anar gaire lluny, ni en l’espai ni en el temps, tot i ser molt conscient de les diferències entre un cas i l’altre. L’any 2003 el president del Parlament Basc, Juan Mari Atutxa, i per garantir la sobirania del Parlament, va desobeir al Tribunal Suprem (TS) i no va dissoldre el grup parlamentari Socialista Abertzaleak, que s’havia presentat amb la candidatura d’Euskal Herritarrok (EH) amb Ornaldo Otegi de principal candidat. El TS va il·legalitzar EH a partir de la llei de partits de 2002, però Atutxa i la Mesa es van negar a dissoldre el grup parlamentari, tot obeint el reglament parlamentari, a partir d’un informe dels lletrats que van avalar el seu compliment. El lletrat major del Parlament va ser amenaçat pel TS i va acabant dimitint, però la Mesa no va anomenar cap successor i els membres de la Mesa i, en particular el mateix Atutxa (amb el suport de Gorka Knorr i Conxi Bilbao) va signar moltes coses que en condicions normals els haurien correspost als funcionaris. I així es va arribar al final de la legislatura. Després, el 2008 el TS va inhabilitar els tres membres de la Mesa esmentats i el 2017 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va anul·lar la sentència i va condemnar l’Estat espanyol per no haver garantit un judici just als tres acusats.
Doncs això, o ens decidim a desobeir, col·lectivament i individualment, a l’Estat espanyol, començant pels que dirigeixen (almenys teòricament) el país des del govern i el parlament, o continuarem essent-ne dependents in secula seculorum.
