“El judici d’un psiquiatre pot condemnar un home sense la necessitat d’un judici”. L’abordatge crític de Giorgio Antonucci, metge i psicoanalista, qüestiona de soca-rel una pràctica psiquiàtrica que va combatre a partir dels anys 60. Publicat a Itàlia el 1989, El prejuicio psiquiátrico és un ariet demolidor fet de paraules càlides, substrat humanista i, per damunt de tot, d’una contundència bastida amb l’experiència de recuperar i alliberar persones recloses en manicomis del nord del país.
Antonucci confronta la psiquiatria com a eina repressora funcional al poder. Sense vocació de psiquiatre, treballaria i dirigiria pavellons manicomials, alguns fins a desmantellar-los, per obrir-ne les portes, prohibir-hi tota coerció (coma insulínic, electroxocs, contencions) i alliberar-ne persones lligades durant anys. La seva mirada explica el patiment i la recuperació a través del context i l’entorn i subratlla la reclusió de persones pobres, analfabetes i poc productives en un model d’explotació capitalista.
Nombrosos textos d’època obren finestres secundàries dins el llibre. Un conjunt d’historials clínics mostren, entrada rere entrada, l’extracció, la degradació i l’anul·lació manicomial. Fragments de revistes mostren les denúncies d’obreres en conèixer-ne les condicions intramurs. Textos de psiquiatres biologicistes el porten a desmuntar la consistència epistemològica des del títol del primer capítol: “La psiquiatria no és una ciència”. S’hi assenyala el biaix de gènere al diagnòstic d’histèria.
Company de Franco Basaglia a Gorizia, Antonucci critica el “reformisme antipsiquiàtric” d’altres professionals i el paper ambivalent del Partit Comunista. La seva aposta per la no-psiquiatria demana la desaparició de la disciplina i dels diagnòstics. Descriu els psicofàrmacs com una camisa de força química i, davant el patiment i l’assenyalament individual, aposta per la dimensió col·lectiva de la transformació social. Amb pròleg de Thomas Szasz i epíleg fet d’entrevistes (la darrera de 2015), El prejuicio psiquiátrico fa de pont en el temps i convida a emmirallar debats d’ahir amb pràctiques i reivindicacions d’avui.
