Fa poc, uns desconeguts van entrar forçadament a la seu d’una associació que treballa en l’educació sexual. Aquest acte no tenia la intenció de robar, sinó d’intimidar, crear por i desmoralitzar les persones que treballen en la protecció de drets sexuals i reproductius. L’atac va ser un recordatori explícit de la fragilitat de les conquestes socials en matèria de gènere i diversitat sexual. No va ser un cas aïllat. Moltes altres associacions que promouen un feminisme inclusiu han estat objectiu de pintades amb missatges trans-excloents o de condemna cap a les treballadores sexuals. En algunes d’aquestes organitzacions, és comú que es trobin les seus amb amenaces pintades a les parets o que hi entrin individus per insultar les persones que hi treballen, cridant paraules com “pedòfils” o “assassins de nens”. Aquests atacs no són casuals, sinó part d’una estratègia d’intimidació que s’ha anat consolidant sota el paraigua del moviment antigènere.
El projecte RESIST, del qual parlem en aquest article, se centra en les experiències de les persones afectades per aquestes mobilitzacions antigènere. A través de dotze entrevistes i quatre grups de discussió, amb un total de 33 participants, realitzats durant el primer quadrimestre del 2024, el projecte mostra els efectes devastadors de la política antigènere i les resistències que sorgeixen davant d’aquesta amenaça. A l’informe hi podeu veure els resultats detallats.
Els atacs a associacions que promouen un feminisme inclusiu no són casuals, sinó part d’una estratègia d’intimidació que s’ha anat consolidant sota el paraigua del moviment antigènere
Aquest fenomen no només es limita a les agressions físiques o verbals. Persones que han comparegut en comissions parlamentàries sobre qüestions de gènere han estat fotografiades i gravades en secret per membres de partits com VOX. Les seves dades personals, inclòs noms, adreces i matrícules de cotxes, han estat difoses a internet amb l’objectiu de sotmetre-les a l’escrutini públic i exposar-les a més violència. Algunes activistes es desperten amb la seva ciutat plena de cartells amb la seva foto i missatges acusatoris com “vividora feminista”.
El periodisme feminista i antiracista també ha estat víctima d’aquests atacs en espais públics, on les autores han estat acorralades i intimidades al carrer per les idees que expressen als seus textos. Advocades feministes, per la seva banda, denuncien que la seva tasca és titllada d’“ideològica” i això redueix la seva credibilitat i la confiança de les víctimes en elles. Personal mèdic que treballa amb la comunitat trans ha estat assetjat per familiars de menors trans, amb l’objectiu d’obstaculitzar els serveis que proporcionen. També hi ha hagut infiltracions en assemblees feministes i intents de boicotejar formacions i manifestacions, no només per grups d’extrema dreta sinó també en espais suposadament feministes i d’esquerres. I, per descomptat, les xarxes socials, especialment X (anteriorment Twitter), són un camp de batalla constant, on feministes i activistes LGBTI reben onades d’insults i amenaces diàries.
Aquest seguit d’atacs organitzats i dirigits no són actes puntuals, sinó mostres d’una intimidació sistèmica orientada a crear un clima de por que coarti la participació política i social. Es tracta d’una violència política deliberada, dirigida a l’afirmació d’ideologies que neguen els drets de les dones i les persones LGBTIQ+ i que pretenen desmobilitzar aquelles que lluiten o que són visibles. Tanmateix, les dificultats per diferenciar els atacs antigènere de la violència estructural per part de les participants en l’estudi, tracen un continu que interrelaciona diferents formes de violència. En aquest sentit, els efectes i les resistències a l’antigènere apareixen imbricats en l’experiència quotidiana de sexisme, LGBTfòbia i racisme, fet que mostra la interrelació entre les posicions socials, la discriminació i la violència política antigènere.
Quan parlem de violència política, ens referim a qualsevol mena de violència dirigida a aconseguir objectius polítics mitjançant la intimidació, la repressió o la coerció. Es tracta d’una forma de violència que té com a finalitat alterar o mantenir l’ordre polític establert, sovint utilitzada per silenciar opositors, restringir drets i perpetuar privilegis de determinats grups socials. En el cas del moviment antigènere, aquesta violència té un clar objectiu polític: frenar o desmantellar l’agenda feminista i LGBTI, tot retrocedint els avenços legals i socials en matèria de drets vinculats al gènere i a la diversitat sexual.
El moviment antigènere utilitza la violència política en diverses formes i inclou la difusió de desinformació, la intimidació física i verbal, i l’ús estratègic del sistema legal per denunciar activistes. Aquesta violència no només busca silenciar les veus dissidents, sinó també generar un clima de por generalitzat que dissuadeixi la participació pública. A més, el fet que aquests atacs siguin especialment intensos contra figures públiques visibles —com polítiques feministes, periodistes i activistes— mostra clarament com la violència antigènere no és un acte de rebel·lió espontània o individual, sinó una acció coordinada amb objectius polítics ben definits.
El moviment antigènere utilitza la violència política en diverses formes i inclou la difusió de desinformació, la intimidació física i verbal, i l’ús estratègic del sistema legal per denunciar activistes
L’ús de la intimidació i l’amenaça en aquesta lluita és fonamental per crear un clima de desmobilització i autocensura. La dimensió emocional dels efectes antigènere es manifesta principalment a través de la por i el cansament. La por constant a patir insults, perdre oportunitats laborals, patir agressions físiques o rebre represàlies legals genera una atmosfera d’inseguretat que afecta el benestar i limita la participació política. A més, la fatiga acumulada de respondre diàriament a aquests atacs es tradueix en desgast que sovint porta a la desmotivació i al pessimisme.
Els atacs antigènere han forçat moltes activistes a modificar els seus comportaments per evitar atacs i han moderat el seu discurs o han abandonat espais d’activisme. La creació de “bombolles” de seguretat és un mecanisme de supervivència per a moltes d’elles, refugiant-se en entorns controlats on poden viure sense ser atacades constantment. Tanmateix, aquesta retirada dels espais públics i digitals és un retrocés que afebleix la lluita col·lectiva i fa més difícil confrontar aquest tipus de violència.
Autoorganització i resistències
Un dels factors més preocupants en la lluita contra la violència antigènere és la manca de suport de les institucions públiques, incloent-hi la policia, els jutjats i altres organismes governamentals. Activistes i feministes denuncien sovint que les seves reclamacions no es gestionen adequadament, cosa que agreuja la seva vulnerabilitat. Un exemple clar és la lentitud o la inacció de la policia davant denúncies de doxing, on la publicació de dades personals com el número de telèfon queda exposada a la xarxa durant setmanes sense que es prenguin mesures. Aquesta falta de resposta genera una sensació d’impunitat per als agressors i deixa les víctimes desprotegides.
Activistes i feministes denuncien sovint que les seves reclamacions no es gestionen adequadament, cosa que agreuja la seva vulnerabilitat
Davant d’aquesta situació, es donen respostes col·lectives de resistència com boicots a campanyes específiques, l’elaboració de materials de suport o la creació d’espais segurs. Tanmateix, la resistència quotidiana acostuma a ser individual i es dona en espais privats i amb l’entorn més proper. Es dona en forma d’autodefensa feminista, de protecció en l’àmbit digital i en la creació de xarxes informals de suport. Gràcies a aquestes estratègies, i tot i la duresa dels atacs, moltes persisteixen en la seva lluita, mantenint-se fermes en el compromís d’oposar-se a la violència política antigènere. Altres resistències aspiren a la transformació social i cerquen el diàleg i la formació per convèncer el gruix de la població poc posicionada, amb l’objectiu de construir noves hegemonies feministes. Des d’aquestes resistències es valora el conflicte polític per poder entrar en debat amb l’altre i guanyar amb els millors arguments en un escenari obert i deixar clar que no tota oposició a postulats feministes és violència política. I aquí les resistències a l’antigènere no sempre apunten a la mateixa direcció.
Cal reconèixer aquestes agressions com a formes de violència política que no només impacten les persones directament afectades, sinó que amenacen els drets i llibertats de tothom
Tot i això, cal plantejar la consideració que es té d’aquest tipus de violència política i analitzar els motius pels quals la resposta col·lectiva i la resistència organitzada és tan feble. Segurament, la consideració de les qüestions feministes i LGBTIQ+ com a no polítiques, com a no pertanyents a l’àmbit d’allò públic, sinó com a violències de l’àmbit privat que cadascuna ha de resoldre, no afavoreix que es considerin en l’esfera pública ni com a una violència que ens hauria d’interpel·lar a totes. Cal, per tant, reconèixer aquestes agressions com a formes de violència política que no només impacten les persones directament afectades, sinó que amenacen els drets i llibertats de tothom. Aquesta reconceptualització contribuiria a enfortir les estratègies de resistència organitzada i a promoure una resposta col·lectiva més transformadora davant aquestes agressions.
