Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Diana, Talia i les muses del 'Xino' de Barcelona

El Saló Diana va ser una caixa de trons al Districte V o Barri Xino. Ara, als plecs de la ciutat dels 'runners' i als marges del món de Netflix, una xarxa de petits locals escampats pel Raval continuen fent brillar les arts efímeres cada nit

/ Arxiu

“Si vols brillar, has de cremar”, deia John Giorno, i això és el que passa sovint amb els espais dedicats a les arts efímeres: que brillen però pagant el preu de ser doblement efímers, pel fet de dedicar-se a una activitat inestable, arriscada i amb pocs beneficis, i per trobar-se en una posició d’indefensió i fragilitat, immersos en tempestes urbanístiques i corrents gentrificadores. Si ens posem a passejar per l’antic barri Xino, avui Raval, o si més no a recordar-ne algun dels moments i llocs il·lustres i més colorits artísticament, cal que recordem en primer lloc La Criolla, el local canalla i ple de palmeres que, fins a la dècada de 1930, va ser una mena d’antítesi del Liceu: lloc de balls bojos, transvestisme descarat, somni humit (pel sexe i per l’alcohol) i malson polsegós (per la pols blanca) de la Barcelona benestant que, curiosa i reprimida, baixava ocasionalment a visitar les classes baixes en el seu vessant més desinhibit i lúdic. Una caricatura d’aquell local, com un eco somort viatger en el temps, es podia trobar encara a la Bodega Bohemia del carrer Lancaster, o al Cangrejo i a La Concha, en versions de varietats vintage de petit format…

Una sèrie d’espais autogestionats de creació, producció, formació i exhibició van sorgir a les darreries del segle XX, aprofitant l’interregne urbanístic que es va donar en les etapes i terminis en què s’anava desplegant el Pla central del Raval i totes les reformes al barri

Fent un altre salt en el temps, una sèrie d’espais autogestionats de creació, producció, formació i exhibició van sorgir a les darreries del segle XX, aprofitant l’interregne urbanístic que es va donar en les etapes i terminis en què s’anava desplegant el Pla central del Raval i totes les reformes al barri. Aquestes operacions urbanístiques i arquitectòniques havien de concloure amb la construcció de la gran rentadora-centrifugadora blanca del MACBA, ideal per emblanquir un barri vell, i la gran obertura de la Rambla del Raval, amb l’Hotel veí que va fer de tòtem per exorcitzar les “forces del mal” (la pobresa, el lumpen, la lletjor del barri). Entre les dècades dels 90 i els 2000, van aparèixer i funcionar diversos espais que, normalment amb el perfil d’associacions culturals, a la seva manera i intermitentment van hiperactivar la tensió nerviosa i artística de la zona amb propostes sempre singulars: el Conservas, avui seu de la Xnet i Telenoika, amb sopars performatius que van tenir continuïtat amb els cicles de l’InnMotion; l’Almazen, provinent de La Ciutat de les Paraules, avui amb programació de tallers i shows de clown; La Poderosa, seu d’activitats de la dansa i els seus contaminants de Las Santas, avui mudades al Poble-sec; i L’Atelier que muntava des de banys i circ a “raves” urbanes, i que va acabar com el rosari de l’aurora (amb una veritable performance policial).

I, de fet, aquest esperit d’art emergent i socialitzat, i d’emprenedoria en petites fàbriques de creació de facto (abans que el terme es posés de moda i s’institucionalitzés), també estava en altres projectes com els artistes del taller Mina 2 (plàstics i teatrals, com els de la companyia General Elèctrica), els dels pedagogs de l’Acadèmia Berty Tobías (ben prop d’on estava La Criolla). Posteriorment, una nova generació de locals van anar apareixent i desapareixent: l’Arco de la Virgen va anar resistint anuncis de desnonaments, el Miniteatre del carrer Robadors no va tenir èxit com a proposta comercial. Actualment, una sèrie d’espais molt eclèctics (23 Robadors, Freedonia, Big Bang, Cronopios, Sala Fènix…) perseveren, amb un esperit més beatnik que hipster, programant diàriament jazz, flamenc, commedia dell’arte, electro, stand-up comedy i poesia… Al Raval conviu, amb diferents graus de visibilitat i èxit, tot això amb els tallers del teatre de l’oprimit del Forn de Teatre pa’tothom, i amb els grans i petits pols comercials i institucionals: el Romea i el Goya del grup Focus, el Poliorama i el Liceu encarats a les Rambles, i ara la programació nòmada i intermitent del nou Arnau…


El Saló Diana

Si ara ens aturem un moment al número 85 del carrer Sant Pau, hi trobarem un gimnàs, una residència universitària i un parc estrany i inhòspit, però per allà hi va haver, al llarg de moltes dècades, des del 1912 i fins als anys vuitanta, el Cine Diana. Un cine de barri on també s’havien fet varietats, situat en un edifici travessat per un passatge-túnel i també amb entrada pel carrer de les Tàpies número 6, vora del Barcelona de Noche (un altre cabaret canalla). En la llarga història de l’establiment del Diana, hi va haver un capítol entre els anys 1977 i 1978 especialment sonat (del que han anat explicant-ne l’entrellat crítics i historiadors com Francesc Foguet i Gonzalo Pérez de Olaguer): l’etapa en què aparegué inesperadament la “casa de barrets al servei del poble”, “el caixal del seny de Barcelona” [sic], i “La caixa de trons del districte V”, gràcies a la gestió efímera, l’administració caòtica i la programació esplendorosa dels de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE).

Les jornades llibertàries al Saló Diana el 1977

 

Aquesta Assemblea havia sorgit l’any abans, després de l’experiència autogestionària duta a terme per l’AAD, l’Assemblea d’Actors i Directors, per tal de construir “un teatre al servei del poble”, que donà com a resultat el Festival Grec-76. L’ADTE, amb altres idees organitzatives i un caràcter menys “psuquero” i més llibertari, es va posar a funcionar com a cooperativa assembleària, amb alguns membres que amb el temps farien una carrera ben sòlida i prolífica en el camp escènic, com Carles Lucena i Màrius Gas, entre altres (també hi havia Joan Solà, Damià Barbany i Jordi Mesalles). Aquests còmics àcrates van muntar alguns sidrals importants, abans, durant i després d’aquella “casa de barrets”, i de pas així van finançar-la com van poder (a part d’algunes subvencions que miraculosament van ser ateses). D’entre les més exitoses, hi ha una performance maratoniana de tres dies, multitudinària i col·lectiva de Don Juan Tenorio al Mercat del Born (aleshores ja havia tancat com a lloc de venda de fruita i verdura, i hi havia qui parlava d’enderrocar-lo), una revetlla al Poble Espanyol, La gran revetlla de la calça i el sidral, i altres saraus que servirien per pagar els primers espectacles del Diana (Somni d’una nit d’estiu, Els pispes (cabaret trompa) i La huelga).

El Saló Diana va néixer i va brillar, fent pampallugues de manera efímera, en una ciutat que havia vist desaparèixer poc abans el Teatre Nacional de Barcelona, i que veuria aparèixer en aquells anys altres teatres també potents i agosarats, com el Teatre Lliure i la Sala Villarroel

El Saló Diana va néixer i va brillar, fent pampallugues de manera efímera, en una ciutat que havia vist desaparèixer poc abans el Teatre Nacional de Barcelona, i que veuria aparèixer en aquells anys altres teatres també potents i agosarats, com el Teatre Lliure i la Sala Villarroel. I, si bé es va mantenir durant poc temps, la cosa va donar molt de si: començant per l’espectacle inaugural (No hablaré en clase de Dagoll Dagom, dirigit per Joan Ollé), i amb espectacles com l’Aula Brecht, de Feliu Formosa i Carles Grau, l’Enrique IV de Pirandello, interpretat per l’anomenada Companyia Inestable del Saló Diana (en la que hi havia Vicky Peña i Juanjo Puigcorbé, entre altres), el Ballet Contemporani de Barcelona o els bolos internacionals de gent com els Friends Roadshow, dirigits per Jango Edwards (qui, tres dècades més tard, va retornar als escenaris del Raval, aquesta vegada per ser artista resident a l’Almazen), la Loretta Strong del mític Copi (!), l’Odin Teatret (!!) i fins i tot el Living Theatre (!!!!) .

Imatge de l’obra ‘No hablaré en clase’, al Saló Diana, el 1977

 

En aquell racó del Xino s’organitzava molta cosa i una mica de tot, de sessions de cine-fòrum a les Jornades Llibertàries de la CNT del 1977, i tingueren certa popularitat els balls setmanals “amb sardineta” que cada dijous se celebraven entre les pilastres i sota els medallons del vell cinema. L’apartat musical també va tenir un vessant folk i surrealista (Pau Riba, Sisa, La tribu i companyia) i punk i canyero, amb concerts de gent com La banda trapera del río (Morfi i els seus eren coetanis dels punks de Londres). Però, com passa sovint, de l’eufòria poètica que somniava amb un gran “complex contracultural” es passà a la realitat prosaica: a un judici amb els propietaris, als diagnòstics que informaven d’un mal estat de l’immoble, a unes converses polèmiques i mogudes amb la regidoria de cultura, i d’aquí al consegüent desnonament, a l’expropiació municipal, a successius fracassos en les propostes per a possibles reutilitzacions … per acabar amb la baixada del teló i amb l’enderroc final, anys després del tancament. Si ara ens acostem a l’espai de l’antic Saló Diana, ens oferiran classes de pilates.