Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Cas Altsasu: anatomia d’una venjança d’Estat

La sala d’apel·lacions de l’Audiència Nacional espanyola revisarà els propers 23 i 24 de gener la sentència del cas d’Altsasu, que condemna vuit joves de la població arran d’una batussa amb agents de la Guàrdia Civil fora de servei. Els periodistes Aritz Intxusta i Aitor Agirrezabal analitzen en clau crítica el paper que el poder polític, mediàtic i judicial ha jugat a l’hora de generar un relat dels fets vinculat a l’etiqueta de “terrorisme”


Carles Masià
| @chmasia

“Un abrazo y todo nuestro ánimo a la @guardiacivil de Alsasua tras la brutal agresión sufrida por dos de sus miembros. No habrá impunidad. MR”. Aquesta piulada feta el 16 d’octubre de 2016 pel llavors president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ja deixava entreveure que el cas d’Altsasu no tindria un tractament qualsevol. Al cap de poques hores, aquesta població navarresa d’uns 7.500 habitants obria tots els telenotícies i es convertia en el plat estrella dels magazins matinals.

Els grans mitjans d’abast estatal de seguida van emprar termes com “emboscada” per referir-se a una batussa en un bar en què hi havia implicats dos agents de la Guàrdia Civil fora de servei amb les seves respectives parelles. Més tard, i malgrat que les encausades havien acudit a declarar voluntàriament als jutjats de Pamplona, es va posar en marxa una espectacular operació policial per fer les detencions. “La premsa va construir una mena de Sant Esteve de les Roures de l’odi, amb la diferència que el poble realment existia: era Altsasu”, explica el periodista Aritz Inxusta (1982), coautor amb Aitor Agirrezabal (1988) d’Altsasu. El caso Alsasua (Txalaparta).

El llibre recull les reflexions dels pares i mares de les encausades i, per primer cop, difon la veu de les joves mitjançant cartes i visites al centres penitenciaris

L’obra posa llums i taquígrafs a un relat oficial ple de biaixos –que contrasta amb la cobertura de la premsa internacional–, mostra el dit acusador del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc (Covite) i analitza l’entrada a escena de la jutgessa Carmen Lamela: condecorada per la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil, és coneguda per dictaminar l’empresonament dels Jordis, Oriol Junqueras i els consellers del govern català, i va ser la instructora del cas Straight Edge contra joves anarquistes madrilenys. A banda, el llibre també recull les reflexions dels familiars de les encausades i, per primer cop, difon públicament la veu de les joves mitjançant cartes i les visites als centres penitenciaris.


Etiquetats

La sentència del cas –emesa el juny de 2018– va condemnar vuit joves a penes d’entre 2 i 13 anys per atemptat contra l’autoritat, lesions i desordres públics, i els va absoldre de terrorisme. A efectes pràctics, però, les conseqüències són les mateixes: tres de les vuit joves condemnades –Jokin Unamuno, Adur Ramírez de Alda i Oihan Arnanz– fa més de dos anys que estan privats de llibertat, han conegut la política de dispersió i han passat per cel·les d’aïllament, la presó dins de la presó.

Tant l’acusació com la defensa van recórrer la sentència i ara, el 23 i el 24 de gener, tindrà lloc la vista a la sala d’apel·lacions de l’Audiència Nacional, en què a petició de la defensa compareixeran vuit testimonis que van ser al bar Koxka la nit dels fets però que no van declarar al judici. Tot i que la plataforma de familiars Altsasu Gurasoak ha deixat clar en diverses ocasions que no espera cap gest favorable per part del tribunal, seguirà lluitant per desterrar definitivament l’etiqueta de “terrorisme”.

La Guàrdia Civil durant l’operació de detencions dels joves d’Altsasu

 

Jurídicament, un altre dels punts sensibles que analitza el llibre i que es posarà sobre la taula és l’aplicació de l’agreujant de discriminació vinculat al delicte d’atemptat contra l’autoritat. És a dir, capgirar el sentit original del delicte de discriminació –pensat per casos d’agressions racistes o que afecten els drets LGTBI, per exemple– i concebre els cossos policials com a un col·lectiu subjecte de protecció especial.


Del Koxka a l’Audiència Nacional

Què ha passat perquè aquella batussa fos l’únic atemptat contra l’autoritat dels 9.571 registrats el 2016 a l’Estat espanyol que acabés sent jutjat lluny de la seva jurisdicció natural i contra el criteri inicial de l’audiència de Navarra? L’obra desgrana el caràcter d’excepcionalitat que va envoltar la instrucció de la causa i les maniobres de l’Audiència Nacional per assumir-ne les competències arran de la denúncia interposada per Covite. “Per a aquesta entitat, que el Tribunal Suprem avalés que els fets d’Altsasu podien constituir un delicte de terrorisme i passessin a jutjar-se a Madrid va ser una victòria”, explica Intxusta. “Tot i que ETA ja no és al tauler de joc, hi ha actors que els interessa seguir mantenint el discurs de la violència del conflicte basc. A més, a Navarra la presència de la Guàrdia Civil està més qüestionada i sobredimensionada que mai”, hi afegeix Agirrezabal. Per tot plegat, aquest cas acaba esdevenint una qüestió d’Estat que afecta un dels seus cossos policials més representatius.

Què va passar perquè els fets d’Altsasu fossin l’únic atemptat contra l’autoritat dels 9.571 registrats el 2016 a l’Estat espanyol que s’acabés jutjant a l’Audiència Nacional?

Els autors documenten la manca de garanties processals que va denunciar la defensa i l’interès mediàtic que va suscitar, que fins i tot va superar el del cas Bateragune contra la direcció de l’esquerra abertzale fa una dècada. En paraules d’Intxusta, “és un procés que va molt bé al PSOE i al PP per crear ‘Marca España’, ressuscitar el vell enemic del nord i alabar la unitat del constitucionalisme, i més encara després del que passa a Catalunya amb l’independentisme. Un enemic malvat sempre té un efecte aglutinador”.


El mirall extern

La celebració del judici, amb l’arribada de premsa internacional i organismes de drets humans, va suposar un repte per al discurs únic dels grans mitjans espanyols. Diaris anglosaxons com The Guardian o Financial Times –gens sospitós de ser un altaveu de l’esquerra transformadora– s’hi van interessar i van publicar cròniques parlant de penes desproporcionades i dubtant de la independència del poder judicial. També van tenir en compte la veu de les familiars, un detall que cap gran mitjà espanyol s’havia pres la molèstia de fer. “Ha estat molt interessant analitzar el paper que han jugat els mitjans. Mentre que el Diario de Navarra, diari tradicional de la dreta Navarra, feia una cobertura dels fets que podríem considerar neutral, els grans diaris estatals només difonien fonts policials i governamentals”, explica Agirrezabal.

“Havien creat la seva pròpia ficció i en comptes de corregir la versió publicada dels fets van preferir creure que desenes de milers de persones solidàries havien embogit. De fet, quan davallava l’etiqueta de ‘terroristes’, la fiscalia i nombrosos tertulians i líders d’opinió van arribar a generar ‘La manada d’Altsasu’, i els van intentar penjar una altra etiqueta: la de violadors”

 

El ressò a l’exterior es va veure amplificat per una carta del vicepresident primer de la Comissió Europea i màxim responsable en assumptes jurídics, el socialdemòcrata Frans Timmermans, en què esmentava, entre altres factors, que s’havia de respectar el dret a un judici just. Amb tot, Intxusta constata que episodis com aquest no va generar fissures en la línia editorial dels grans mitjans: “havien creat la seva pròpia ficció i en comptes de corregir la versió publicada dels fets van preferir creure que desenes de milers de persones solidàries havien embogit. De fet, quan davallava l’etiqueta de ‘terroristes’, la fiscalia i nombrosos tertulians i líders d’opinió van arribar a generar ‘La manada d’Altsasu’, i els van intentar penjar una altra etiqueta: la de violadors”.


“Tot és ETA” sense ETA

Sobre el cas d’Altsasu també hi influeix l’ombra de la reforma del codi penal de 2015, amb una nova definició de terrorisme concebuda per incloure el fenomen del gihadisme o les accions dels anomenats “llops solitaris. Un els seus efectes col·laterals és que obre la porta del darrere per actuar contra tota mena d’activisme, amb el tractament mediàtic que comporta el fet de ser titllat de sospitós d’aquest delicte. De fet, es tracta d’un esquema semblant a l’aplicat a uns joves d’Errenteria (Guipúscoa), amb la intervenció del fiscal José Perals, el mateix del procés d’Altsasu. Finalment, els Quatre d’Orereta van ser absolts de generar “desordres terroristes”, però van ser condemnats a dos anys de presó arran d’una manifestació antirrepressiva a Pamplona el març de 2017.

Per a aquest tipus d’argumentacions, torna a emergir la vella doctrina del “tot és ETA”, malgrat que ja fa vuit anys que l’organització va posar fi a la lluita armada. Pel que fa a Altsasu, la fiscalia es va basar en un dossier sobre la campanya Alde Hemendik (“fora d’aquí”, traduït del basc, que reclama la sortida dels militars i la policia espanyola del país) i que és ben arrelat a la vall de la Sakana, un dels territoris d’Europa amb més presència policial per habitant. En aquest sentit, el llibre aporta apunts de memòria històrica per contextualitzar el paper que ha jugat la Guàrdia Civil a la zona. Així, s’hi esmenten figures com Emilio Iguzkiza, obrer mort a trets per la Guàrdia Civil el 1934 a Altsasu, o Mikel Arregi, cooperativista i regidor d’Herri Batasuna a la localitat veïna de Lakuntza tirotejat pel mateix cos l’any 1979.


El factor solidari

Un vessant del procés que no es pot obviar és la generació d’una gran onada de solidaritat, amb centenars d’actes de suport per denunciar el muntatge policial i alguns moments àlgids, com la manifestació massiva del juny de 2018 a Pamplona. Per als autors del llibre, el moviment de suport articulat mitjançant la plataforma de pares i mares Altsasu Gurasoak no té precedents per la seva transversalitat i presenta alguns elements nous respecte del passat recent d’Euskal Herria a l’hora d’afrontar la repressió. “Sempre hi ha hagut una solidaritat latent envers l’esquerra abertzale arran dels abusos de l’Estat, però hi havia gent que no compartia aquesta argumentació tan política sobre els mètodes de lluita que s’empraven. En aquest cas, és el primer cop que, d’alguna manera, s’assumeix part de culpa. És a dir, l’Estat ha topat amb un grup de pares i mares que han dit que estan disposats que els seus fills paguin pel que hagin pogut fer malament en una baralla de bar, però res més. I que tota la resta és una invenció i un càstig complementari”, reflexiona Intxusta.

El resultat d’aquest exercici periodístic és una crònica compacta que exerceix de contrapunt rigorós al relat dels fets cuinat a les redaccions dels grans grups mediàtics espanyols

Els autors, vinculats al diari Gara i al digital Naiz se sustenten en una gran varietat de fonts i apliquen la màxima que diu que la tasca de les periodistes comença on acaba la de la policia i ha d’incomodar el poder, amb referents com el treball de recerca desenvolupat per Pepe Rei al diari Egin i la revista Ardi Beltza. És a dir, l’antítesi del periodisme que es mou còmode pels passadissos dels jutjats i els gabinets policials. El resultat de tot aquest exercici és una crònica compacta que exerceix de contrapunt rigorós al relat dels fets cuinat a les redaccions de grans mitjans com El Mundo, El País o La Sexta. “No convencerem tothom perquè ja sabem que la veritat periodística depèn de qui l’escrigui, però crec que la tesi del llibre és difícil de tombar”, apunta Intxusta. Els autors posen de manifest com, en casos determinats, els grans grups mediàtics són capaços de tancar files i esdevenir autèntiques maquinàries de guerra al servei de la judicatura i els interessos d’Estat.