Arribar en avió de matinada a Tànger té l’avantatge d’oferir, amb la llum nítida del sol llevant de la Mediterrània, una observació aèria privilegiada de la seva important ubicació geoestratègica. Catorze quilòmetres que separen dos continents en el sentit ampli del terme i on s’ha aixecat una de les fronteres contemporànies més ominoses, coneguda com a Frontera Sud.
Com a conseqüència d’aquesta posició geogràfica, el Marroc és una peça fonamental de les polítiques migratòries de la Unió Europea (UE). I Tànger ha esdevingut un dels principals centres de registre del pas cap a Europa, que s’ha intensificat exponencialment després del tancament de les rutes oriental (acord UE-Turquia del març de 2016) i central (acord Itàlia-Líbia del juny de 2018). A més, durant la darrera dècada el Marroc ha experimentat un notable creixement econòmic, impulsat en el cas de Tànger per la voluntat del rei Mohamed VI perquè esdevingui un dels principals pols econòmics del país. S’hi ha creat una zona franca i el port Tànger Med, un centre de distribució de mercaderies a través de l’estratègic estret de Gibraltar. Aquest fet ha afavorit que desenes de milers de persones procedents de les deprimides zones rurals de tot el Marroc s’instal·lin a Tànger, atretes pels llocs de treball generats pel sector del comerç i de la construcció.
El dinamisme econòmic de la zona també ha suposat noves oportunitats laborals per a la població migrant, i ha desincentivat milers de persones a assumir els riscos d’una incerta travessia cap a Europa en mans de les màfies. “En un context econòmic expansiu, el govern marroquí ja ha promogut dos processos de regularització”, explica Chakib, intel·lectual menut i perspicaç que presideix Ahlam, una associació especialitzada en el treball amb persones migrants. “El primer, l’any 2014, al qual s’acolliren més de 23.000 persones; i el segon, entre el desembre de 2016 i el desembre de 2017, per a regularitzar-ne 20.000 més, al qual es van presentar més de 28.000 peticions”, detalla. “Tot i que la voluntat de la majoria de sud-saharians que es troben a Tànger segueix sent arribar a Europa, aquest canvi gradual en les dinàmiques migratòries planteja nous reptes a la societat marroquina en l’àmbit de la cohesió social, la gestió intercultural, els drets de la població immigrant i el seu accés als serveis bàsics”, conclou.
Milers de persones procedents de les deprimides zones rurals del Marroc s’instal·len a Tànger atretes pels llocs de treball
“Aquestes persones constitueixen una població flotant a Tànger en situació de vulnerabilitat de drets”, afegeix Zakia, professora de filosofia i activista d’Ahlam. L’entitat ha dut a terme tasques d’ajuda humanitària dirigida a la població migrant als barris tangerins de Bukhalef i Mesnana, on hi ha concentracions importants. Entre les gairebé 250 persones participants del projecte, es van identificar catorze nacionalitats diferents, moltes d’elles de països en conflicte o amb violència estructural com Sudan del Sud, Somàlia o Nigèria.
En aquests moments, Ahlam impulsa –amb el suport dels Fons de Cooperació Menorquí i Català– un programa d’inserció escolar efectiva per a infants de famílies migrants al municipi de Tànger. “Tot i que la legislació marroquina garanteix l’accés dels menors immigrants a l’educació independentment de la seva situació legal, aquest dret s’exercita en pocs casos degut a múltiples factors: por al contacte amb l’administració pública pel fet de poder ser identificats per la policia, falta de recursos per a assumir els materials escolars, desconeixement dels seus drets o falta de coneixement del dàrija, l’àrab i/o el francès”, confirma Meriem, tècnica responsable d’aquest projecte. “Aquells infants que sí que van a l’escola es troben sovint agrupats en aules especials en què gairebé no es progressa en el pla docent. Les aules d’infants immigrants esdevenen guetos”, afegeix.
Milers d’adolescents
Però no només hi ha persones provinents de l’Àfrica negra entre les qui volen creuar. Una carretera estreta i voluptuosa que penja sobre la mar cobreix la trentena de quilòmetres que separen la localitat costanera de Kser Seguir i Tànger. El sol atlàntic de ponent a l’estret de Gibraltar és d’un vermell imponent. Tot agafa un to càlid i ataronjat, inclús la munió de patrulles de policia que controlen grups de xicots amb motxilles i sospitosament més abrigats del compte per les temperatures encara càlides d’una tarda de setembre. “Són joves marroquins que es preparen per passar la nit a la platja per intentar travessar a Espanya”, comenta Djebran, un agent de desenvolupament local. “Molts són adolescents, de famílies pobres o desestructurades”, agrega. Així som testimonis d’un dels problemes més punyents per als governs locals a Catalunya: el dels gairebé 6.000 menors no acompanyats –la immensa majoria marroquins– que es preveu que a finals d’any hauran arribat als municipis catalans.
Segons dades publicades el 7 de novembre per l’Organització Internacional per a les Migracions, els deu primers mesos de 2018 van arribar a les costes espanyoles gairebé 49.300 persones, un nombre similar al d’arribades a Itàlia i Grècia juntes. En aquest període de temps, a la Frontera Sud s’han registrat 617 morts, 1.267 a la Mediterrània central italiana i 156 a la ruta oriental grega. Però això no és més que la punta de l’iceberg. En el cas dels moviments migratoris d’Àfrica cap a Europa cal tenir molt present que darrere la mediàtica (i mediatitzada) frontera de l’estret hi ha tot un backstage invisible que té com a escenari el desert del Sàhara, on es desenvolupa el gruix de la tragèdia del backway, com anomenen el fet migratori a alguns països de l’Àfrica occidental.
La policia controla grups de xicots amb motxilles, sospitosament abrigats, que intentaran travessar a l’Estat espanyol
El concepte de frontera s’ha fet més difús en relació amb períodes històrics anteriors, com la Guerra Freda, on era un element estàtic i estanc. Ha evolucionat cap a un model flexible de limes o frontier, de difoses zones d’influència, més enllà de les fronteres físiques, terminus o boundary, que delimiten estrictament el territori d’un estat. Com exposa el reportatge “L’estratègia migratòria d’Europa a l’Àfrica”, de Shafagh Laghai per DW Documental, allò que hom considerava el nucli dur de la sobirania dels estats que –com Mali i Níger– es troben al bell mig de les rutes migratòries que travessen cap a la Mediterrània, el control de les seves fronteres ha esdevingut un concepte líquid, mal·leable segons els interessos d’una política migratòria definida en algunes cancelleries europees, que fan sentir el seu control a zones tan perifèriques respecte a la Unió Europea com Gao o Agadez.
Moltes entitats de defensa dels drets humans fan denúncia constant d’aquesta situació de la Frontera Sud com a espai de “no dret” i com a negoci per a les grans empreses tecnològiques i del lobby armamentístic, que subministren materials i sistemes avançats de control a Frontex. Fa poques setmanes, l’ONG local Grup Antirracista d’Acompanyament i Defensa d’Estrangers i Migrants (GADEM) denunciava que des del mes de juny de 2018, amb l’acord UE-Marroc, s’ha intensificat la pressió sobre la població migrant i refugiada amb més de 7.000 expulsions a les ciutats del sud del país de persones originàries de l’Àfrica negra que vivien com a població flotant al nord del Marroc.
Persecució de l’activisme
També a la zona de Tànger, Helena Maleno lidera el col·lectiu Caminando Fronteras, una organització molt activa en tasques de suport al salvament marítim i d’atenció humanitària a les persones migrants. Maleno ens diu angoixada: “El que està passant des del juny és terrible. Hem atès una mare desesperada que en una batuda policial ha perdut el seu fill. Hi ha una autèntica sensació de pànic col·lectiu entre la població sud-sahariana resident a la zona”. Maleno posa el focus en la responsabilitat de la Unió Europea i del govern espanyol: “Amb l’activació de l’acord UE-Marroc, aquestes persones es troben en situació d’estrès constant i angoixa extrema davant la possibilitat de ser deportades a Dakhla, Agadir, El Aioun o als seus països d’origen”, puntualitza. “Després del gest de l’Aquarius, el govern de Sánchez no ha fet més que endurir les mesures de contenció de les entrades, activant l’acord amb Marroc del 1992 que permet el retorn en calent. Imagina’t que estem enyorant Rajoy…”, es desespera amb ironia. Maleno es troba, a més, en una situació legal delicada després que el Ministeri espanyol de l’Interior, amb el PP al govern, promogués la seva persecució per part de les autoritats judicials marroquines per presumpte tràfic de persones –un crim que la justícia espanyola havia desestimat d’antuvi.
Des del mes de juny s’han expulsat al sud del Marroc 7.000 migrants de l’Àfrica negra que vivien a les poblacions del nord
Precisament, la criminalització a Europa de les persones i organitzacions defensores dels drets de les migrants és una de les dinàmiques que defineixen el desemparament creixent amb què aquestes activistes desenvolupen les seves tasques. Són fonamentals accions com la iniciativa ciutadana “We are a welcoming Europe”, que promou la recollida de signatures per forçar un tomb legislatiu a Europa en relació amb la protecció d’aquestes persones, quan més de la meitat dels països de la Unió Europea tenen un marc legal que castiga l’auxili a les immigrants o estan preparant normes que van en aquesta direcció.
Però, per acabar tornem, a Tànger. Als seus afores encara es pot visitar la cova d’Hèrcules, fundador llegendari de la ciutat. La gruta és actualment un atractiu turístic, però antigament els mariners que s’aventuraven a les ignotes aigües de l’Atlàntic hi deixaven ofrenes a l’heroi grec, emigrant i viatger per antonomàsia, en demanda de protecció. Allà es pot veure un dels elements que apareixen al mateix escut de la ciutat: una ranura a la roca orientada a l’oest que reflecteix una imatge evocadora a parts iguals del Guernikade Picasso i d’El Crit de Munch.
Un crit de pànic que centenars de persones refugiades i migrants emeten diàriament en aquestes aigües quan veuen amenaçada de forma imminent la seva vida en un naufragi. O mentre (mal)viuen a l’espera d’un cop de sort o d’algun contacte per poder travessar els maleïts catorze quilòmetres.
