Xile, cinquanta anys més tard, encara suporta les conseqüències del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Segons les dades del Ministeri de Justícia, més de 40.000 persones van ser torturades, detingudes, desaparegudes o executades; de les quals més de 1.500 van ser forçades a la desaparició i execució sense que els familiars recuperessin els cossos dels éssers estimats.
Augusto Pinochet va romandre en el poder fins al 1990 i, per tant, va protagonitzar disset anys d’autoritarisme. Més enllà de la repressió, el període de dictadura també va marcar el caràcter polític i econòmic del país fins al dia d’avui.
Del comunisme democràtic al cop d’estat
Salvador Allende va ser el primer president comunista arreu del món escollit democràticament, parlant en termes representatius. Aquest fet inèdit va suposar un abans i un després a la història de Xile; en un context global polaritzat, el govern va mantenir bones relacions amb el bloc soviètic. Per això i davant la possibilitat d’èxits socialistes arreu de l’Amèrica Llatina, els Estats Units d’Amèrica van posar el focus d’atenció sobre el país andí.
El 15 de setembre de 1970, Richard Nixon va ordenar a la CIA fomentar un cop d’estat, una informació publicada el 2020 per l’Arxiu de Seguretat Nacional dels EUA. També han transcendit les operacions prèvies per evitar l’èxit d’Allende i després, per desestabilitzar el seu govern, fins a l’extrem de subornar militars per assassinar, l’octubre de 1970, el general René Schneider, lleial a Allende.
El 15 de setembre de 1970, Richard Nixon va ordenar a la CIA fomentar un cop d’estat, una informació publicada el 2020 per l’Arxiu de Seguretat Nacional dels EUA
L’alineació d’aquests actors i la predominança del bloc anticomunista al voltant de Xile comportà un boicot internacional, com a conseqüència directa de la política de nacionalitzacions que va dur a terme el govern socialista. L’expropiació de mines de coure i camps de conreu, així com l’augment del control estatal d’empreses i bancs, i la nacionalització de companyies estrangeres marcaren la política econòmica del país. La creixent inflació i, per molts, la mala gestió del govern d’Allende, comportà vagues, destacant les de camioners que van deixar les tendes sense subministrament. També hi havia malestar social.
Enfront el clima de tensió i amb una gran massa social contrària al govern d’esquerres, la matinada de l’11 de setembre de 1973 comença un cop d’estat. Allende estava tancat a la seu de la fins aleshores democràcia xilena: el Palau de La Moneda. Primer atacat per terra i després bombardejat, abans de la seva mort i davant l’evidència de la victòria militar, va fer un últim comunicat radiofònic on no cridava a les armes als xilens per evitar un bany de sang i s’acomiadava dient: “Molt més aviat que tard, altre cop s’obriran les grans avingudes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor.”
Fou trobat hores després amb l’arma amb què, segons el pèrit, es va suïcidar. Augusto Pinochet, un general de confiança qui havia jurat lleialtat a la presidència i la democràcia l’havia traït i s’havia apoderat del control del país.
La dictadura com a experiment del neoliberalisme
L’arribada del control militar tenia com a principal punt de suport la lluita contra el socialisme. Sense un pla econòmic concret, els colpistes es debateren entre seguir un projecte nacionalista o aplicar l’esquema capitalista, amb èmfasi en el sector privat i amb una estratègia centrada en l’obertura al comerç exterior. A partir del 1975 s’imposa el projecte capitalista. Els anomenats Chicago Boys, alumnes de Milton Friedman, van ser els encarregats de configurar econòmicament Xile sota un esquema mai implementat: el neoliberalisme. Va ser la prova pilot del que, anys més tard, predominaria arreu del món. El “miracle econòmic xilè” va comportar la liberalització de l’economia, la privatització de les empreses estatals i l’apertura a l’exterior, tot plegat amb absolut suport dels EUA, país amb què va forjar una sòlida relació.
Els anomenats Chicago Boys van ser els encarregats de configurar econòmicament Xile sota un esquema mai implementat: el neoliberalisme
El 1980 es va segellar aquesta nova forma de concebre l’estat i es va redactar la Constitució Política, que va establir un règim presidencialista autoritari. El seu principal tret, més enllà de la configuració purament institucional, va ser la protecció de la propietat privada, permetent la liberalització de gairebé tots els aspectes del territori, incloent-hi l’economia, la geografia, els recursos i els serveis.
Neoliberalisme tacat de sang
El “miracle econòmic”, però, no va ser gratuït. El govern militar, per tal d’implementar-lo, va fer ús de la tortura, l’extorsió, les desaparicions, l’exili i l’assassinat de l’oposició, especialment d’aquells que havien donat suport al govern de la Unió Popular d’Allende.
Amb el cop d’estat, l’Estadi Nacional va ser utilitzat com a centre de detenció per on van passar 7.000 persones. A l’exterior sobrevivien milers de familiars amb l’angoixa de no saber si tornarien a veure els seus éssers estimats.
Segons dades del govern xilè, més de 200.000 persones es van haver d’exiliar. Des de l’exterior, la policia secreta del règim va continuar perseguint la dissidència
Un dels reclusos era Víctor Jara, cantautor de referència socialista de l’època. Va donar suport públic al govern d’Allende i amb el seu àlbum El dret de viure en pau va denunciar la sagnant guerra del Vietnam. Amb el cop militar es va acomiadar de la seva parella i es va atrinxerar a la Universitat Tècnica de l’Estat juntament amb 600 estudiants i professors. Detingut, el van reconèixer i el van sotmetre a contínues tortures durant cinc dies. Li van trencar les mans i el varen ridiculitzar fent-lo tocar la guitarra. Hores abans de l’assassinat va escriure l’última cançó de la seva vida: “La sang del Company President/colpeja més fort que bombes i metralles./Així colpejarà el nostre puny novament.”
El seu cos tenia 44 impactes de bala. La seva dona, Joan, va aconseguir treure’l de l’estadi i el va enterrar sense nom perquè els militars no el poguessin trobar. Com ell, milers de persones van patir la repressió del feixisme disfressat d’obertura econòmica, dins i fora del país.
Segons dades del govern xilè, més de 200.000 persones es van haver d’exiliar. Des de l’exterior, la DINA -la policia secreta del règim- va continuar perseguint la dissidència. N’és un exemple l’assassinat de l’excanceller xilè Orlando Letelier i la seva assistent, Ronnie Moffit, el setembre del 1976 a Washington, com a part de l’Operació Còndor, un entramat clandestí entre els governs autoritaris de l’Argentina, Bolívia, el Brasil, Paraguai, l’Uruguai i Xile per coordinar la persecució de les respectives oposicions.
Un present que no oblida
Cinquanta anys més tard s’ha fet justícia i s’ha sentenciat els responsables de la mort i tortura de Víctor Jara. Alhora, recentment, el govern ha presentat el Pla Nacional de Recerca per tal de trobar els més de 1.000 desapareguts. Avui es commemoren les víctimes de la dictadura amb el suport del govern.
Cinquanta anys més tard s’ha fet justícia i s’ha sentenciat els responsables de la mort i tortura de Víctor Jara
Tot i això, l’ombra del feixisme encara perviu a Xile. Per exemple, el guanyador de la primera volta a les darreres presidencials i actual cap de l’oposició, Antonio Kast, ara fa un any celebrava l’aniversari del cop d’estat tot dient: “Xile va escollir la llibertat i el país que tenim avui”. A més, el president Gabriel Boric no ha aconseguit que la dreta condemni el cop d’estat de Pinochet. Per molts, l’11 de setembre se celebra i no es commemora.
És una realitat que Xile avui està configurat a partir dels principis de la dictadura. En l’actualitat, es troben en procés de redacció d’una nova constitució, tot i que sense gaires expectatives de canvi, en tant que l’extrema dreta té poder de vet. Malgrat l’adversitat, no es pot obviar la lluita del poble xilè per fer justícia i memòria històrica. Cinquanta anys més tard, es continua perseguint els responsables i no es defalleix en la recerca de les persones desaparegudes.
