Sovint la història ens amaga aspectes del nostre passat. I sovint, aquestes històries ocultes tenen nom de dona. Dones que, des de l’ombra i picant pedra, han ajudat a modelar una societat que hui se n’orgulleix del seu passat de lluita i de constància. Dones com Didín Puig i Grau. Aquesta història comença el 1927 a Guadassuar, a la Ribera del Xúquer. A dins d’una família amb ideals progressistes i benestant nasqué un 28 de juny Didín, el diminutiu de Càndida. La data, com ella ens deia, no era important. Tan poc important, que no la vam saber fins després de la seua mort un 8 de febrer del 2019. “Soc molt major, massa”, deia quan li preguntaves. Així era Didín, tot un món desconegut. Però, qui va ser Didín Puig? Resumidament, una dona clau per entendre l’agitació cultural dels anys setanta al País Valencià i de la Nova Cançó. De fet, sense ella aquest moviment no seria el mateix ni de lluny.
Didín va passar els seus anys d’infància per casualitat en una casa cantonera, i és que Eulogio -son pare- era secretari d’ajuntament. Que la seua família pogués permetre’s llibres, una ràdio i inclús algun retrat fotogràfic va ser un fet que marcaria la seua vida, perquè va poder tenir accés a obres literàries de renom, revistes i un aprenentatge que a una majoria de la població li era impossible. Contava Didín que de menuda va plorar molt en assabentar-se que ni Victòria Kent ni Clara Campoamor eren familiars seues. I és que a casa parlaven tant d’elles que creia que eren una part més del nucli. Va rebre una educació oberta, plural i en consonància amb els valors que els seus pares li van inculcar.
Son pare tenia tres màximes que havia de complir al municipi on l’enviaven a treballar: fer escoles, fer biblioteques i crear revistes en valencià, fet que el portà a ser afusellat després del final de la Guerra Civil
Son pare tenia tres màximes que havia de complir al municipi on l’enviaven a treballar: fer escoles, fer biblioteques i crear revistes en valencià. I tot de caràcter públic. L’exemple el trobaríem a Castelló (Ribera del Xúquer), on quan va arribar hi havia quatre escoles i en marxar en deixà catorze. Allò el portà a ser afusellat després del final de la Guerra Civil Espanyola, de nit i d’amagat. “Tant de bo mon pare hagués matat a algú. Solament així haguera tingut por i tota la família haguérem fugit”, em va dir una vegada. I amb l’assassinat de son pare, l’assenyalament i haver de buscar-se una nova vida. En aquest cas a Benimodo, un xicotet municipi pròxim a Guadassuar on sa mare -una mestra republicana-, ella i el seu germà iniciaren una nova vida.
Amb els anys, les penúries i els problemes, però mai deixar d’intentar-ho. Si alguna cosa era Didín, era constància i treball. Dels anys cinquanta hi ha una foto. Una imatge en blanc i negre on hi ha vint-i-cinc persones. Vint-i-quatre homes grisos amb el rostre seriós i una dona d’un blanc immaculat i un somriure d’orella a orella. Era Didín envoltada de gent com Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Carles Salvador als cursos de Lo Rat Penat, un dels pocs espais en valencià que quedaven. Sí, Didín va ser la primera dona a estudiar allà. Ella, que volia estudiar dret, va haver de reformular el seu futur: no estava disposada a fer els cursos de la Sección Femenina de la Falange. No volia donar-los aquell plaer als covards que havien assassinat de nit i d’amagatotis a son pare.
“Mare, que m’he equivocat de tren i estic a París”, així començà el seu exili en 1960. Sempre contava aquesta anècdota. Tenia solament un contacte al cap: un del govern de la II República a l’exili que la va poder ajudar. Fins a rebre aquella ajuda, Didín va estar dormint a places i parcs de París. Amb el temps es va posar a treballar cuidant un nadó: Florència. Allò li va permetre poder estudiar i viure a París. De fet, va fer pràcticament de mare d’aquella xiqueta portant-la a Benimodo els estius que tornava, ensenyant-li valencià i cuidant-la com la filla que mai va tindre. A l’interior de les seues joguines: documentació, discos, llibres, cartes i ajudes per als exiliats a França. Mai va deixar de lluitar contra les injustícies inclús jugant-se la seua pròpia llibertat.
Didín s’endinsà tant al món cultural de París que arribà a crear forts lligams amb Lluís Llach durant el seu exili, organitzant el famós concert a l’Olympia de 1973
Present al Maig del 68, entrà en contacte amb els grups culturals de la capital francesa. No és casualitat que mentre estudiava periodisme a la universitat es fera amiga del cantautor anarquista George Brassens. De fet, Brassens contava que les millors entrevistes li les va fer Didín, la qual sempre li portava sangria i vi per amenitzar els qüestionaris. Tant s’endinsà al món cultural que arribà a crear forts lligams amb Lluís Llach durant el seu exili a París. El que poca gent sap és que va ser Didín qui organitzà el famós concert de Llach a l’Olympia aquell 1973. I d’ací, a representar a Ovidi Montllor, amb qui el va unir una esplèndida relació fins a l’últim dels seus dies. Benimodo va veure com Ovidi, Llach o Maria del Mar Bonet passaven solament per assaborir un dels seus plats típics: l’arròs al forn. A més de la música, la cuina era una altra passió de Didín.
Al seu retorn en 1973 acabaria compaginant feines a l’editorial Gorg, la distribuïdora Molinell i la discogràfica Edigsa, on representava a cantautors i cantautores de la Nova Cançó: Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Al Tall, els 4 Z… També va ser la primera professora de valencià als Pares Jesuïtes. Activista per la recuperació del valencià conjuntament amb figures com Carme Miquel, amb els anys acabaria de guionista i assessora musical tant a RTVE (a Aitana) com a RTVV. La seua bonhomia la portà a estar sempre ben a prop de gent com Enric Valor, amb qui coordinà molts dels moviments veïnals de la ciutat de València de finals dels setanta; Ovidi Montllor, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Fuster o Matilde Salvador, amb qui també mantingué correspondència. Però sobretot amb Vicent Andrès Estellés, amb qui l’amistat els uní fins al punt que Didín intermedià per aconseguir-li una casa a Benimodo a canvi d’una permuta del seu apartament a la platja de Sueca. La família Estellés vivia a escassos vint metres de Didín i allí va ser on el poeta acabaria els seus dies escrivint algunes de les seues obres.
La cultura als nostres països és la que és gràcies, entre altres, a Didín. Reconeguda els darrers anys de la seua vida, Didín sempre va dur una vida aïllada dels focus, en part per no voler-los; en part pel do de ser dona, que deia la Marçal. Ens va deixar ara fa cinc anys després de passar-se l’última etapa de la seua vida publicant llibres per a la xicalla. Una vegada, un dels fills de Florència li envià una carta amb una pregunta: “Didín, i tu què feies per ser antifranquista?”. Allò la va portar a cartejar-se amb aquell jove per explicar-li la seua vida. Per fer-li entendre el valor de la llibertat i de la defensa d’uns ideals fins a l’extrem de passar fam, dol i exilis. Aquelles cartes, ara recopilades a “Cartes a Olivier: i tu què feies per ser antifranquista” (Edicions 96) són un clar exemple de constància, treball i de dedicació.
Guardonada amb molts premis per la seua tasca de recuperació cultural, Didín sempre deia el mateix: “Com de mal ha d’estar aquest país perquè em donen a mi un premi”. Aquell dia en què ens deixà, vaig entendre què significà per al nostre país i la seua cultura. El seu fèretre, acompanyat per polítics de tots els colors, cantants, músics, periodistes i escriptores al so de la Muixeranga, parant a la porta de sa casa per dir-li adeu per última vegada, és la clara evidència que estem en deute amb ella. De què tot allò que li deguem és poc en comparació amb tot allò que ens deixà: una cultura viva, una música que ens fa ser i uns valors als quals haurem de tornar si no volem foscor. Als quals tornar si volem parlar de vida.
