El 7 de desembre es compleix un any del govern interí de Dina Boluarte al Perú i un rastre d’impunitat i erosió democràtica hi plana des de llavors. Arribada al poder de retruc i en caràcter provisional, la figura de Boluarte s’aferra al poder malgrat la desaprovació generalitzada, sobretot arran de la repressió letal que va aplicar les primeres setmanes a les zones rurals. Un rastre de més de setanta famílies òrfenes i centenars de ferides per bala: és el balanç del primer any de la presidenta que ha promès aguantar al poder quatre anys sense haver estat elegida.
El 15 de desembre de 2021, Pedro Castillo guanyava per un estret marge la segona volta de les eleccions presidencials al Perú, derrotant la ultradretana Keiko Fujimori. Boluarte, filla de terratinents de la província d’Apurímac, era la vicepresidenta del partit de Castillo, Perú Libre, creat per l’ocasió i que recollia el vot de les regions rurals i les esquerres del país. Castillo va posar en marxa un govern amb debilitat per l’assetjament dels poders fàctics i els seus mitjans de comunicació afins, la deserció de diputades del seu partit i el bloqueig d’iniciatives legals per part de les formacions de dreta amb majoria al Congrés.
La tarda del 7 de desembre de 2022, ara fa un any, Castillo, acorralat al Congrés per l’amenaça de vacancia (moció de censura) per part de la bancada de dreta i extrema dreta, va intentar bloquejar la cambra anunciant la intenció de convocar una Assemblea Constituent. Minuts més tard era empresonat i rellevat per Dina Boluarte.
La cúpula de Perú Libre, liderada per Boluarte, s’aliava amb el partit de Fujimori i anunciava la “restitució de la democràcia” executant la vacancia a Castillo per “permanent incapacitat moral de governar”. El de Boluarte havia de ser un govern interí per convocar unes noves eleccions, però aviat es va veure clar que no seria així: la nova presidenta va declarar que aguantaria al poder fins al 2026, mentre enviava les forces armades als departaments rurals on molta gent es mobilitzava per reclamar l’alliberament de Pedro Castillo.
Repressió sagnant a les províncies
El primer xoc repressiu va ocórrer a la mateixa província natal de la presidenta, Aymaraes. La població d’origen rural havia rodejat l’aeroport de Huancabamba per evitar que aterressin efectius i armament de l’exèrcit enviats per sufocar les protestes que es desenvolupaven, sobretot a la ciutat d’Andahuaylas. Dos primers morts per trets de bala van activar més encara les mobilitzacions. Andahuaylas era escenari de manifestacions massives de les comunitats camperoles de la regió. Franctiradors de la policia, des dels terrats, van obrir foc i van provocar la mort de dos joves de 15 i 18 anys, que miraven les protestes des del vessant d’una muntanya.
Dani Quispe és president de l’Associació de Víctimes d’Andahuaylas, pare del segon d’aquests morts, Beckham Romario Quispe, un mototaxista i entrenador de futbol. Ens explica, subjectant el retrat del seu fill, que “hi ha set víctimes en aquesta província i uns 150 ferits amb seqüeles. Reclamem justícia i suport, perquè som famílies humils i no podem costejar els advocats i les despeses mèdiques dels damnificats pel tiroteig”.
El seu relat coincideix amb el de Germán Capilla, un vetarà activista que ja havia lluitat contra el règim d’Alberto Fujimori (pare de Keiko) als anys noranta. Ens acompanya a les capelles que s’han instal·lat al parc Cerro Huayhuaca, on foren assassinats els dos joves. “Ells no feien res, ni tan sols estaven a la protesta. Els van executar a consciència amb armes de llarg abast”.
El 15 de desembre es van repetir escenes letals a Huamanga, capital d’Ayacucho. Segons diversos testimonis entrevistats, enmig d’una nova protesta, efectius de l’exèrcit es van retirar de l’aeroport per després acorralar un grup de manifestants i altres persones que transitaven pels voltants, i van disparar a matar. Entre elles hi havia Edgar Prado, pare de Sheila Prado Cisneros, qui, entre rius de llàgrimes, ens descriu com el seu pare va sortir del portal de casa seva per a socórrer un ferit, i allí va ser impactat per una bala que li va destrossar el ronyó i el fetge. “Em fa molt mal que em diguin que estic perdent el temps i, pitjor encara, que soc terrorista. No pararé fins a trobar la justícia. Espero rebre atenció internacional per aquest cas, perquè al Perú, passats set mesos de l’assassinat, no hi ha justícia”.
El rastre de dolor per les morts ha quedat impregnat als carrers de Huamanga, capital d’Ayacucho. Als murs de l’hospital local hi ha dibuixats policies tacats de sang. Als seus passadissos s’hi van acumular fins a deu morts aquella tràgica tarda. Però la repressió no acaba amb les morts: tota la cúpula del Front de Defensa del Poble d’Ayacucho, organització cívica que dona veu els reclams socials de la regió, va ser empresonada, acusada de terrorisme. Cinc d’aquestes dirigents continuen sense llibertat, quasi un any després.
Criminalització de les zones rurals
El relat governamental, amb el suport dels grups mediàtics del país, s’ha encarregat d’amplificar un discurs de criminalització i odi racial cap a les poblacions rurals. El terruqueo és com s’anomena al Perú l’estratègia consistent a acusar de terrorista a qualsevol forma de protesta social i aïllar, empresonar o marginar qualsevol líder social que mostri públicament la seva oposició al poder. Departaments sencers del Perú, com Ayacucho o Puno, han estat etiquetats de terroristes, justament dos dels territoris que en el passat van patir més el foc creuat entre el grup maoista Sendero Luminoso i un terrorisme d’estat que va convertir en pràctica habitual els atemptats de falsa bandera durant la dècada en què Alberto Fujimori va ocupar el poder. Aquestes acusacions ara recauen sobre les famílies de les víctimes que s’articulen per cercar justícia.
La cúpula del Front de Defensa del Poble d’Ayacucho fou empresonada, acusada de terrorisme, seguint l’estratègia de criminalitzar la protesta social anomenada “terruqueo”
Jhovana Mendoza Huarancca és presidenta de l’Associació de Familiars de Víctimes i Morts del 15 de Desembre d’Ayacucho. Va perdre el seu germà, Jhon Henry Mendoza, que havia anat a comprar gots per a una xocolatada caritativa de Nadal al seu barri. La seva mare, malalta de càncer, va entrar en un estat depressiu, va deixar de menjar i va morir al cap de dos mesos. Mendoza denuncia que “els polítics ens tracten de terroristes a nosaltres, que graciós… Reclamem que ens investiguin per veure si ho som abans d’acusar-nos”. I, en aquest sentit, apunta directament cap a una maquinació governamental: “dels infiltrats que van cremar la comissaria d’Ayacucho, davant de les càmeres, no hi ha ni un detingut. Està clar que era un muntatge per justificar la repressió”.
El 19 de juliol, a la ciutat d’Ayacucho, va tenir lloc una convocatòria de mobilització general per demanar la renúncia de Dina Boluarte. Milers de persones van recórrer la ciutat acompanyades de crits, música i pancartes. L’endemà ens comentava Jhovana Mendoza: “Ja heu vist les nostres armes: només són cartolines!”.
La massacre de Juliaca
Juliaca és una ciutat comercial d’origen quítxua i aimara a la província de Puno, situada a l’altiplà fronterer amb Bolívia. El 9 de gener, es van reactivar les mobilitzacions contra la destitució de Pedro Castillo, després d’una treva nadalenca. Aquell dia, a Juliaca, columnes de camperoles vingudes de les províncies del nord del departament van accedir a la ciutat per l’avinguda que rodeja l’aeroport Manco Cápac, on van ser reprimides per una actuació policial indiscriminada acompanyada de les bales de l’exèrcit. Els testimonis d’aquell “assaig de guerra” són esfereïdors. El reporter gràfic Max Nina va fotografiar escenes d’aquesta repressió. Les seves fotos, disparades enmig del foc creuat, van fer la volta al món. En contra de la versió oficial que criminalitzava les protestants, a les imatges s’hi veien cossos de nois i noies agonitzant, transportats en moto a places de la ciutat convertides en ambulatoris, on acabaven morint dessagnades davant la impotència de la població.
Unitats de les forces especials de l’exèrcit van obrir foc des de la pista de l’aeroport a gent que transitava per l’avinguda de Cusco. En una benzinera propera, les manifestants van improvisar un ambulatori per recollir gent ferida i transportar-la a l’hospital. Igualment, al cèntric carrer comercial Jirón Moquegua, efectius de l’exèrcit van disparar en plena nit a transeünts. Diverses joves que sortien d’una discoteca foren assassinades.
Governar sobre la mort
Raúl Samillán és germà de Victor Hugo Samillán, un biòleg
i estudiant de medicina que fou travessat per una bala mentre atenia persones ferides a la rodalia de l’aeroport. Ara presideix l’Associació de Màrtirs i Víctimes del 9 de Gener. Relata el seu punyent testimoni quan va anar l’hospital aquell tràgic dia. “Al dipòsit de cadàvers s’hi acumulaven cossos com si fos bestiar. A terra es formaven bassals de sang”. L’entitat comptabilitza disset morts i 250 persones ferides de bala i perdigons i sosté una lluita titànica contra la impunitat i l’oblit, en condicions molt desfavorables d’accés a la justícia, a causa de la situació de pobresa de moltes familiars i els obstacles d’un ministeri fiscal que no té interès a identificar els responsables.
És difícil comprendre les raons d’aquestes i moltes altres morts, un total de setanta, ocorregudes en departaments rurals com Trujillo, Arequipa, Cusco, Puno o Junín. Apuntar a l’escarment i la imposició de la por a protestar no sembla forassenyat. Tampoc es comprèn la tèbia reacció internacional davant aquests crims, tot i que ja han estat verificats per diferents informes d’organismes internacionals com l’Institut Internacional de Dret i Societat, Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Queda patent la profunda bretxa entre l’elit blanca governant a Lima i la realitat social de la perifèria rural. És significativa també la complicitat i el posicionament parcial dels grans grups mediàtics del país, que no han parat d’insistir amb la tesi del “terruqueo”, en la mateixa línia que el govern.
El suport sense fissures de les forces armades i la policia nacional del Perú és un altre dels motius que expliquen la perpetuació de Dina Boluarte en el poder. Les uniformades s’han beneficiat amb els augments pressupostaris per fer front a l’escalada repressiva i amb la dinàmica d’encobriment que ha marcat els processos judicials que s’han iniciat per les víctimes de la violència. En el Congrés de la República va aprovar una moció per obrir una investigació sobre membres de la Junta Nacional de Justícia, una decisió que ha estat denunciada i qüestionada per la Cort Iberoamericana de Drets Humans i el Sistema de Nacions Unides del Perú, que l’interpreten com una estratègia de debilitament intencionat dels mecanismes de control judicial per a ampliar el marge d’impunitat de les elits.
La ferida oberta al país sud-americà no podrà tancar-se fins que no es jutgin les responsables de les massacres de fa un any i les voluntats polítiques de la població rural del país siguin escoltades.
