Diuen que els incendis forestals s’apaguen a l’hivern. En aquesta informació tothom hi entén dues coses. La primera, que enmig de la calor i les sequeres de l’estiu, un cop engegat un foc, és molt difícil aturar-lo i a vegades només acaba quan la destrucció és total i el bosc s’ha consumit. La segona, que és quan no hi ha incendi que cal netejar el bosc, tenir cura del medi rural, obrir tallafocs, mantenir nets els camins i posar a punt un cos de bombers ben preparat i ben equipat.
De la mateixa manera, és quan no hi ha conflicte que s’han d’aturar les guerres.
La guerra sempre és una decisió personal, criminal i injustificable, que condemna a la mort a milers de persones a l’angoixa, al desplaçament i a la misèria a moltes més, i a la destrucció de béns que ha costat molt esforç construir. Ho sabem, no és cap sorpresa, però quan n’esclata una, i més si és relativament a prop nostre, ens posem les mans al cap i ens preguntem com pot ser i com podem aturar-la.
Les guerres també són la constatació d’un gran fracàs, la culminació de molts errors i de moltes perversitats prèvies. És en aquestes frases prèvies que caldria haver fet el necessari per aturar, evitar, les guerres
No hi ha resposta fàcil. Ja és massa tard. Quan cauen les bombes i xiulen els trets, quan corre la sang i s’escampa la destrucció, quan la violència professionalitzada està desfermada, el mateix sofriment, la indignació i la ràbia actuen com a benzina tirada al foc i sembla estendre’s més i més el clam de més armes i més violència. Que difícil aturar-ho! Un cop iniciat aquest camí ens arrisquem, com en els grans incendis, que només la destrucció total d’un contendent o l’esgotament de les dues parts puguin aturar-lo. Quina tragèdia! Tragèdia provocada, decidida, programada i executada per unes persones en contra d’altres. Les guerres sempre són incendis provocats.
Però, les guerres també són la constatació d’un gran fracàs, la culminació de molts errors i de moltes perversitats prèvies. És en aquestes frases prèvies que caldria haver fet el necessari per aturar, evitar, les guerres. Si en temps de pau no fem els deures, el risc d’incendi és molt alt. La pau no és una casualitat, ni una qüestió de sort. La pau s’ha de treballar i s’ha de preparar.
Des de l’època dels romans, cínicament s’afirma allò de “si vols la pau, prepara la guerra”. No hi ha disbarat més gran. És com dir: “si vols evitar els incendis, prepara la foguera”. El sentit comú, i, si no ens en fiem, l’experiència repetida tossudament, ens ensenyen que “si prepares la guerra, tindràs guerra”. I malauradament, és això el que fem. Sabem que en les relacions humanes és inevitable l’aparició de conflictes. N’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Si ens gastem una quantitat indecent de recursos econòmics, tecnològics i humans a estar preparats per a la guerra, és inevitable que, quan el conflicte apareix, utilitzem l’instrument que hem preparat amb tant d’esforç i que ja està tan gravat en l’imaginari col·lectiu, que no deixa espai a la recerca d’alternatives més raonables.
Si ens gastem una quantitat indecent de recursos econòmics, tecnològics i humans a estar preparats per a la guerra, és inevitable que, quan el conflicte apareix, utilitzem l’instrument que hem preparat amb tant d’esforç i que ja està tan gravat en l’imaginari col·lectiu
Tornant al símil dels incendis: si ens dediquem a preparar i entrenar piròmans professionals; si en fem del bosc un abocador; si descuidem camins i tallafocs fins que es fan inútils o impracticables; si apilem brossa i fullaraca seca; si del comerç de combustibles, de llumins o de qualsevol altre giny incendiari en fem un gran negoci; si els acumulem al mig del bosc en gran quantitat; llavors només caldrà una espurna fortuïta, un fumador insensat o la mà d’un boig per desencadenar el desastre.
A tall d’exemple, és inqüestionable que la major part de responsabilitat de Segona Guerra Mundial és de Hitler i de tots aquells que li van donar suport. Però allò que va facilitar el seu accés al poder va ser, en bona part, el mal tancament de la gran crisi anterior, la Primera Guerra Mundial. La prepotència dels vencedors i la humiliació dels derrotats va obrir el camí a una catàstrofe encara superior a la primera. De manera similar, el gran responsable de la guerra que està assolant Ucraïna, és el president Putin. Però també és, en alguna part, el resultat del mal tancament de la guerra freda. Era una bona ocasió per refredar les tensions i dibuixar un nou ordre que fes sentir còmodes i segurs a tots. Sempre és més bona solució crear ponts que fronteres hostils. En lloc d’això, es va optar per mantenir i reforçar el bloc guanyador. Malgrat la dissolució del Pacte de Varsòvia, l’OTAN decideix mantenir-se, reforçar-se, expandir-se. No és l’únic factor, però la percepció d’humiliació i d’amenaça ha actuat com a pretext i com a combustible altament inflamable. Només ha calgut la mà d’un boig per desencadenar l’incendi. Hi ha una responsabilitat en la decisió criminal d’encendre la flama. Però el terreny estava adobat, el bosc brut i embrollat i la sequera considerable.
El gran responsable de la guerra que està assolant Ucraïna, és el president Putin. Però també és, en alguna part, el resultat del mal tancament de la guerra freda. Era una bona ocasió per refredar les tensions i dibuixar un nou ordre que fes sentir còmodes i segurs a tots
Hauríem d’aprendre d’una vegada que una derrota no és mai el final de res, sinó el germen d’un nou conflicte futur. La història n’està plena, però no en volem aprendre.
A veure si ens entenem. No es tracta de renunciar a la seguretat, sinó de reforçar-la. I la millor manera de reforçar la seguretat és fer-ne una seguretat compartida, en comptes de la seguretat d’uns contra la seguretat dels altres. El xoc de “seguretats” és l’anunci de la més gran inseguretat. A l’interior de cada estat ja ho hem après. Imaginem que cada ciutadà, o cada associació, o cada empresa armés el seu sistema de seguretat privat. La seguretat d’uns contra la seguretat d’altres. Un polvorí. Hem après que ens proporciona més protecció un sistema de seguretat comú, públic, de tots.
Mentre a escala global continuem actuant amb prepotència, imposant els interessos dels uns contra els altres, mentre l’abús i l’amenaça segueixin enriquint a uns pocs i espoliant a molts, mentre encara sembrem frustracions i ressentiments, mentre apostem per les seguretats particulars en lloc d’una seguretat compartida, mentre no consolidem estructures de governança globals per a un món global, mentre encara alimentem màquines de guerra més i més poderoses, mentre continuem preparant-nos per a la guerra, tindrem guerra. I si juguem a preparar una guerra nuclear… No goso ni acabar la frase.
Si, al contrari, mirem d’aprimar tot allò que pot representar una amenaça per als altres, si ens espavilem a fer que els béns de la terra procurin una vida digna a tots els éssers humans, si enfortim i millorem la diplomàcia, la mediació, si edifiquem sistemes judicials globals i estructures de governança globals, si construïm formes de seguretat compartida, en definitiva, si preparem la pau, llavors i només llavors, donarem una oportunitat a la pau.
