Les seves dimensions petites, l’escàs percentatge de població amb nacionalitat qatariana –poc més de 300.000 persones d’un total de més de 2,5 milions de residents reals– i un clima àrid i dominat pel desert no han impedit a Qatar convertir-se aquests dies en l’epicentre global gràcies a la celebració del Mundial de futbol. Les ingents quantitats econòmiques procedents del comerç del gas i les hàbils arts diplomàtiques de la família Al-Thani, regent del país, són dos dels principals elements que ho han fet possible.
La dinastia Al-Thani fa gairebé dos segles que domina el territori, afavorida primer per les bones relacions amb l’imperi britànic, que n’exercia la tutela i, més tard, per les troballes de dipòsits de petroli a la dècada dels quaranta. Des de la independència, l’any 1971, els Al-Thani governen el país com una monarquia absoluta de caràcter feudal i, tot i una tímida obertura democràtica amb l’actual emir Tamim bin Hamad al-Thani, les actuals habitants de la península no compten amb les més mínimes garanties democràtiques. Encara menys la població sense nacionalitat, aproximadament un 90 % del total.
Apropament a l’Iran contra la influència saudita
Connectat per terra únicament amb l’Aràbia Saudita i a escassos quilòmetres per mar de l’Iran, Qatar s’ha vist obligat històricament a jugar un paper equidistant entre les grans potències regionals. Al mateix temps, però, ha buscat erigir-se en un actor rellevant en el context geopolític de la regió àrab i presentar-se com un interlocutor homologable davant de la comunitat internacional. La celebració de grans esdeveniments esportius o la creació de la plataforma de comunicació més gran del món àrab, Al-Jazeera, han servit al règim qatarià de cortina de fum davant de les vulneracions de drets a col·lectius com les dones, les persones LGBTIQA+ o migrades, un fet denunciat reiteradament per moltes organitzacions de defensa dels drets humans. És l’estratègia que en diplomàcia es coneix com a soft power.
Qatar s’ha vist obligada històricament a jugar un paper equidistant entre les grans potències regionals: l’Iran i l’Aràbia Saudita
Precisament des d’Al-Jazeera, cadena fundada pel govern qatarià el 1996, la pràctica totalitat del món àrab va poder seguir en directe les Primaveres del 2011, convertint les seves emissions en un gran instrument propagandístic per als interessos de la política exterior de l’emirat. Des d’aquest canal es va donar veu al controvertit moviment dels Germans Musulmans, a qui estats com Aràbia Saudita o Egipte consideren una amenaça i que van declarar com a organització terrorista l’any 2014.
Acostumada a liderar políticament i econòmicament la península, les visibles mostres d’independència de Qatar són vistes amb mals ulls des d’Aràbia Saudita, fins a l’extrem de decretar el 2017 el trencament de les relacions diplomàtiques i un bloqueig per terra, mar i aire de la península de Qatar. A aquest bloqueig s’hi sumarien altres estats de la regió com els Emirats Àrabs Units i Bahrain, a més d’Egipte i les Malvines.
El poder econòmic acumulat per Qatar gràcies a les exportacions de gas liquat i a les inversions estatals arreu del planeta, junt amb un enfortiment de les relacions comercials amb altres països com l’Iran o Turquia, van aconseguir fer sobreviure el règim dels Al-Thani i provocar la fi del bloqueig a principis de 2021. Per l’Aràbia Saudita, amb aquest apropament a l’Iran, Qatar ha travessat una línia vermella, i és que la Casa dels Saúd i el règim dels aiatol·làs fa dècades que es disputen l’hegemonia a la regió.
Els EUA, el gran aliat militar
Però si hi ha un motiu pel qual destaqui la política exterior qatariana és per la seva ambivalència i pragmatisme. Entre els seus principals socis hi trobem l’Iran, Turquia o l’organització palestina Hamas, cosa que no li impedeix mantenir relacions amb altres actors com l’Estat d’Israel o els Estats Units. A més, ha marcat perfil com a país mediador participant en la negociació de conflictes com els de Iemen, Sudan, Líbia o Palestina o acollint a la capital, Doha, converses entre els talibans de l’Afganistan i els Estats Units.
En efecte, la relació amb aquest últim país pot considerar-se essencial per a Qatar. Poc després de la invasió iraquiana de Kuwait l’any 1991, Qatar i els Estats Units signaven diferents acords de cooperació militar que es mantenen fins a l’actualitat. L’any 1996, l’emirat feia públic l’inici de la construcció de les instal·lacions militars d’Al Udeid, la base més gran de què disposa l’exèrcit dels EUA a la regió amb capacitat per albergar 10.000 soldats. Des d’aquí s’han dirigit operacions militars a l’Afganistan, l’Iraq o Síria.
Altres països com Turquia també compten amb bases militars a Qatar. El president turc Recep Tayyip Erdogan i l’emir Tamim firmaven el 2015 un acord per a la construcció d’un gran complex militar amb capacitat per fins a 5.000 soldats turcs amb l’objectiu de “lluitar contra els enemics comuns”. Al mateix temps, les inversions qatarianes a Turquia no han deixat de créixer, fins a convertir-se en una de les principals garanties de l’economia otomana. Però, com en el cas de l’Iran, aquest apropament ha estat molt malt vist tant per l’Aràbia Saudita com pels Emirats Àrabs Units, que consideren la presència militar turca com una amenaça a la seva sobirania.
La guerra a Ucraïna dona gas
Qatar s’ha convertit en un enclavament estratègic en l’era dels hidrocarburs. Les seves enormes reserves gasístiques expliquen l’espectacular creixement econòmic de l’emirat en l’últim segle. I la seva situació al golf Pèrsic, per on passa el 30 % del petroli mundial comercialitzat per mar, el converteixen en un aliat imprescindible de Washington, més encara davant l’amenaça pròxima de l’Iran.
La dependència europea del gas rus ha fet posar les mires en l’emirat, qui ja ha anunciat que no té capacitat per abastir el mercat europeu actualment
Fa poc, Qatar s’ha convertit en el principal exportador de gas natural liquat del món i comparteix amb l’Iran la gestió del que, segons l’Agència Internacional de l’Energia, és el jaciment de gas més gran del planeta, el South Pars-North Dome. Segons càlculs de l’agència Bloomberg, la pujada espectacular dels preus a conseqüència de la guerra a Ucraïna ha comportat que els beneficis de les exportacions energètiques qatarianes durant el darrer any ja superin els 100.000 milions de dòlars.
A més, la dependència europea del gas rus ha fet posar les mires en l’emirat, qui, per ara, ja ha anunciat que no té capacitat per abastir el mercat europeu actualment, tot i trobar-se treballant a un 80 % de la seva capacitat. El seu principal comprador és el mercat asiàtic, i així continuarà sent, ja que, segons s’afirma des de l’emirat, “no cancel·larem els contractes per desviar la producció a Europa”.
És una mostra més de la independència política de Qatar i els seus jocs negociadors a diverses bandes. Per als Estats Units és un soci militar imprescindible per contrarestar la influència d’Iran en una regió històricament hostil als seus interessos, mentre que Europa no es pot permetre trencar amb un aliat vital per al seu futur energètic. I això Qatar ho sap.
