L’Anna Jeremias (Castellcir, el Moianès, 1976) és psicòloga, educadora social i membre de la cooperativa feminista Magranes, un equip multidisciplinari que, de la mà del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, ha publicat “Som massa! Guia sobre grassofòbia en l’àmbit educatiu”. Amb motiu de la publicació, conversem amb ella sobre l’impacte de la grassofòbia en infants i adolescents, les mesures a implementar en les aules per combatre-la o els reptes per part de les institucions.
Què t’ha portat a treballar en aquest àmbit?
Durant la meva infància vaig conviure amb persones que transitaven situacions de molta complexitat vital. En la meva joventut vaig participar en diferents projectes comunitaris amb persones que han viscut als marges, víctimes del racisme, del capacitisme i del masclisme. He fet diferents formacions i processos terapèutics que han abraçat moltes de les violències que m’han travessat al llarg de la meva vida. Així, he pogut acompanyar processos terapèutics, formatius i restauratius individuals i grupals, i en els últims anys, la cooperativa Magranes ha estat l’espai on manifestar aquest recorregut amb molt bona companyia. En l’activisme contra la grassofòbia em vaig endinsar des de la meva realitat del meu cos gras, des del reconeixement de les discriminacions i violències que m’han deixat ferida, i des de les ganes de ballar damunt aquesta cicatriu i empoderar-me de la mà de les altres persones.
Què és la grassofòbia?
La grassofòbia és la violència que pateixen les persones grasses pel fet de ser-ho; un sistema d’opressió més de les societats occidentals, com també ho són altres discriminacions com el racisme, l’homofòbia o el capacitisme. La grassofòbia reprodueix de forma sistemàtica i automàtica tot un seguit d’accions discriminatòries estructurals cap a les nostres corporalitats grasses.
Com es pot identificar?
“La grassofòbia reprodueix de forma sistemàtica i automàtica tot un seguit d’accions discriminatòries estructurals cap a les nostres corporalitats grasses”
Primer de tot volent-ho fer. Toca sortir d’aquest discurs que entén que els altres són els “diversos”. La diversitat, on la diversitat corporal és una de les esferes, és l’estructura social en la qual estem submergides. La majoria de les opressions es nodreixen de la inferiorització de la diferència, uns cossos són marcats com a “diferents” i la seva qualitat és menystinguda.
Quin és l’impacte que la grassofòbia exerceix en els infants grassos dins de la comunitat educativa?
La discriminació per raons d’aspecte físic, junt amb el racisme, és la violència amb major pes dins de l’àmbit educatiu. Així ho porta recollint la Unesco en els informes dels darrers anys. L’impacte de la grassofòbia en les infàncies i adolescències, en qualsevol dels seus àmbits, és la vergonya i la insatisfacció corporal que porta a vivències de depressió, aïllament i exclusió que moltes vegades també desencadenen en trastorns de la conducta alimentària.
Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, el 42% dels menors d’entre 12 i 16 anys reben burles dels seus companys i companyes. Com a psicoterapeuta i educadora social, com valores aquestes dades?
Em preocupen, però no assenyalaria tant als infants i adolescents. Moltes vegades som molt hipòcrites i assenyalem a les infàncies i adolescències, oblidant que elles són el reflex del món adult. Cal revisar aquesta mirada adultocentrista, i que des de la revisió dels acompanyaments que fem dins la família, l’escola i dels mitjans de comunicació, els visibilitzem la complexitat de les violències estètiques.
Aquesta mateixa associació constata que el 76% d’aquestes violències tenen a veure amb l’aspecte físic, i el fet de ser una persona grassa hi ocupa un espai important. Una altra dada alarmant és que en aquestes edats el 34% dels menors ja han fet algun tipus de dieta d’aprimament.
“És molt preocupant que nenes de vuit anys ja tinguin el desig de transformar els seus cossos, i que l’“aprimar-se” sigui una prioritat”
La cultura de la dieta és el monstre de tres caps on cal que enfoquem la nostra mirada. Dir als infants que la privació, restricció i dejuni és el camí cap al cos normatiu és un gran perill per a la seva salut integral. És molt preocupant que nenes de vuit anys ja tinguin el desig de transformar els seus cossos, i que l’“aprimar-se” sigui una prioritat, en un moment vital com l’adolescència, on créixer va acompanyat d’ocupar més espai. Com a societat cal revisar la mirada salutista, i caminar cap a un enfocament més integrador.
Les xarxes socials per a molts menors (i grans) acostumen a ser un aparador de cossos normatius. Quin impacte poden tenir sobre les persones grasses?
L’impacte per a totis és acabar pensant i sentint que el nostre cos és un aparador i que existeix únicament per ser admirat pels altres. Per a les persones grasses, és una sobre massificació dels missatges violents que et recorden que no està bé ser tu i que cal que transformis el teu cos. Tanmateix, també des de l’activisme gras, està present en les xarxes una representació de diversitats corporals que en altres temps no teníem al nostre abast. També toca celebrar-ho.
En l’elaboració de la guia heu comptat amb una referent com la Magdalena Piñeyro.
Sí, ha estat un honor. La Magda ha obert moltíssimes portes entorn de la vivència grassa i al moviment antigrassofòbic, i qui millor per aterrar aquest activisme en l’àmbit educatiu.
Com es pot combatre aquesta grassofòbia a les aules?
“Les xarxes socials generen una sobre massificació dels missatges violents que et recorden que no està bé ser tu i que cal que transformis el teu cos”
Primer de tot identificant-la i responsabilitzant-nos com a persones adultes acompanyants amb la nostra pràctica educativa; estem transformant o estem reproduint les desigualtats? Com a professorat és important adonar-nos de la responsabilitat que tenim per a desarticular part del discurs normatiu-grassofòbic del que es van nodrint les infàncies.
I un cop identificada?
Cal crear espais més inclusius, fer prevenció, formar-nos, dissenyar les activitats tenint en compte tots els cossos, repensar els nostres materials. Apostem per una educació alimentària des d’una perspectiva nutricional i no grassofòbica, promovem la salut integral i generem espai per parlar del cos i de l’autoestima.
La guia neix amb el suport del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. Com valores les polítiques públiques que existeixen ara mateix per erradicar la grassofòbia? Quins són els principals reptes en aquest sentit?
Hi ha un marc d’impuls rellevant contra les violències estètiques, però encara no està aterrant de manera clara i amb recursos entorn de la grassofòbia. Trobem polítiques que conflictuen des de l’arrel i cal una revisió profunda. Ens sembla molt fort que l’Agència de la Salut Pública de Catalunya tingui vigent el Pla contra l’Obesitat Infantil, un pla estigmatitzador, que des de la seva funció continua sent un perpetuador de la grassofòbia en l’àmbit de les infàncies i adolescències.
