Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La gordofòbia, un problema per a la salut

La por a engreixar-se s'ha fet encara més evident durant el confinament amb missatges, mems pejoratius a les xarxes socials i milers de tutorials esportius. Sistemàticament, el control sobre el cos i els cànons de bellesa avancen emmascarats rere el discurs de la salut

/ Arte Mapache

Esforçar-se a no engreixar-se és una de les grans preocupacions de bona part de la població davant les mesures implementades arran de la crisi de la COVID-19, que han confinat molta gent entre quatre parets, algunes en espais més grans que altres. Durant aquest temps, a les xarxes circulava un mem on apareixia un home i una dona grassos acompanyats de la frase: “S’ha acabat la quarantena i, ara, com sortim?”, o el d’una persona agafant alguna cosa de la nevera el 10 de març i la mateixa persona més grassa en la mateixa posició però el mes d’abril. Amb el confinament, hem viscut amb més violència la gordofòbia, a través de pràctiques capitalistes obsessionades a modelar els nostres cossos, i mems, comentaris i articles on les persones gordes som les mandroses, les inapropiades, les mal vestides, denuncien des de la Primavera Gorda. Es tracta d’una iniciativa que vol organitzar les Jornades Gordes a Barcelona per parlar dels impactes i les experiències de patir gordofòbia i reprendre el poder de la nostra imatge, discurs, plaers i vides.

Les persones grasses materialitzen allò que la societat de les dietes i la bellesa inaccessible rebutgen o, sintetitzat per l’activista gorda i autora del llibre Stop gordofòbia y las panzas subversas, Magda Piñeyro, “dir que no vols engreixar-te és dir que no desitges ser com jo”. Des de fa vuit anys, Piñeyro administra, de forma col·lectiva, la pàgina de Facebook de Stop Gordofòbia amb l’objectiu de visibilitzar i assenyalar tota la violència que genera el rebuig envers els cossos grassos. El darrer mes de maig, una estudiant de psicologia va denunciar, a través de la plataforma, un cas en el context d’una classe virtual: una professora que impartia la sessió, explica, va parlar de l’obesitat afirmant que les persones amb sobrepès són negacionistes de la realitat i tenen al·lucinacions amb el seu cos i s’imaginen que és prim. Segons el relat de l’estudiant, en obrir-se el torn de preguntes i comentaris, ella volia expressar la seva opinió contrària, però la professora no va permetre-ho rere l’excusa que el seu micròfon no funcionava bé. Va continuar la classe, denuncia, fent diferenciacions com “nosaltres, els prims” i “els obesos, que són malalts delirants”.

La lluita contra la gordofòbia s’ha articulat, sobretot, gràcies a l’anonimat i l’aixopluc de les xarxes socials. “La vergonya ens travessa perquè el nostre cos és considerat un fracàs, el que no s’ha de ser”, explica Magda Piñeyro

La lluita contra la gordofòbia s’ha articulat, sobretot, gràcies a l’anonimat i l’aixopluc de les xarxes socials. “La vergonya ens travessa perquè el nostre cos és considerat un fracàs, el que no s’ha de ser. Així, la lluita contra la gordofòbia només podia néixer a internet, perquè ens ha facilitat començar a parlar-ne”, explica Piñeyro, que el 2012 va engegar, amb altres persones, el projecte antigordofòbic. Quasi paral·lelament, havien aparegut altres iniciatives a les xarxes com LaGorda!Zine, Orgullo Gordo i Cuerpos Empoderados, amb el mateix objectiu: polititzar i assenyalar l’odi envers la grassor. Tot i així, l’activista lamenta que encara ara hi ha molta vergonya i discriminació.

Ella mateixa explica que durant gairebé un any va gestionar la pàgina de Facebook rere l’anonimat. “Era sortir d’un doble armari: no només no volia canviar el meu cos sinó que volia estimar-me tal com sóc i treballar per un món vivible”, subratlla Piñeyro. De fet, és sota la mirada i el judici dels altres que va prendre consciència que era gorda: “La majoria de persones gordes ens hem adonat que ho som quan algú ens ho ha dit i ens ha fet veure que no tenim els mateixos drets que d’altres. Llavors construeixes una identitat envers un cos que és exclòs, amb molt d’odi interioritzat, promogut per l’enfora”. Precisament, perquè el context és responsable de la construcció d’aquesta identitat, Piñeyro entén que la ferida és col·lectiva, i guarir-la, també.


La combinació de salut, estètica i moral

L’activista antigordofòbica Marilyn Wann apunta que “l’única cosa que algú pot diagnosticar amb certesa en mirar una persona gorda és el seu nivell d’estereotips i prejudicis en contra de la gent grassa”. Però la realitat diagnosticada és ben diferent. La idea que la grassor és antagònica a la bellesa i a la salut està força arrelada. I és que, segons explica Piñeyro, la gordofòbia s’articula a través de la salut, l’estètica i la moral. El discurs mèdic proposa un model intern de “cos saludable” que es reflecteix a través del model prim, promogut pel discurs estètic. A aquest joc, se li suma la culpabilitat de tenir un cos indesitjable i no esforçar-se prou per canviar-lo. “Molta gent pensa que tenir el meu cos és un atac a la salut però que m’insultin pel carrer per ser grassa no”, exposa l’activista.

Ni la primor és garantia de salut ni la grassor és sinònim de malaltia. En aquesta línia treballa la nutricionista Raquel Lobatón, que promou la salut en totes les talles i l’alimentació intuïtiva

Ni la primor és garantia de salut ni la grassor és sinònim de malaltia. En aquesta línia treballa la nutricionista Raquel Lobatón, que s’autoanomena “incloent” perquè promou la salut en totes les talles i l’alimentació intuïtiva. Davant la fixació general promoguda del sacrifici i la gana per obtenir un pes ideal a cops de dieta, Lobatón considera que “un pes saludable és aquell que es pot mantenir sense restriccions, rigidesa i obsessió”. Després d’anys d’experiència, va comprovar que els cossos no poden romandre estàtics i, per tant, calia deixar enrere l’obsessió per arribar al “pes ideal” que marca una taula estadística per enfocar-se “en conductes que fomentin la nostra salut física i emocional”.

Activistes, col·lectius i professionals del benestar en totes les talles assenyalen que les qüestions de salut s’aborden des d’un paradigma gordofòbic. De fet, existeixen moltes experiències on no s’han donat diagnòstics a temps perquè, per a molts metges, el pes de les persones era la primera causa del problema. El llibre de Stop gordofòbia explica el cas d’una noia amb càncer que s’havia engreixat amb la quimioteràpia i a qui la ginecòloga va dir que baixar de pes era més important que curar-se el càncer. “Aquestes circumstàncies són les que ens porten a dir que vivim molta gordofòbia a les consultes mèdiques i que, en molts casos, no anem al metge per por a ser assetjades”, denuncia Piñeyro. Al seu torn, Lobatón assegura que pressionar una persona perquè baixi de pes no només no funciona sinó que augmenta el seu estrès i, en conseqüència, el risc de malaltia.

A la discriminació sanitària se li suma la discriminació laboral, l’assetjament escolar, la humiliació pública i el rebuig afectivosexual. Utilitzar “gorda” com a insult o “es requereix bona presència” en una oferta laboral en són alguns exemples.


Situar l’enemic a fora

La gordofòbia fereix i genera odi intern que, sovint, és el més complicat de treure’s de sobre. Per això, per a moltes persones, compartir l’experiència i responsabilitzar el context és una forma de combatre-ho. “A nosaltres ens va unir el desig de compartir i la necessitat de no estar soles amb tota la violència a la qual ens enfrontem contínuament. Des de la soledat i la individualitat resulta molt més difícil donar-hi resposta”, expressen les integrants de la Primavera Gorda.

En aquesta línia, Piñeyro entén que polititzar i teoritzar sobre l’experiència porta a situar “l’enemic” a fora i no en una mateixa. “Això és fonamental per poder sobreviure i per adonar-nos que hi ha tot un sistema que produeix odi sobre els nostres cossos. La perspectiva antigordofòbica ens permet deslliurar-nos de tota responsabilitat. No complim amb els cànons ni volem fer-ho” conclou.


Respostes col·lectives 

Per fer front a la gordofòbia i situar “l’enemic” a fora, molts col·lectius i persones coincideixen en la necessitat d’anar més enllà d’allò virtual –un espai de seguretat alhora que de molta violència– i generar experiències que passin pel fet d’estar i compartir d’un col·lectiu que està exclòs i invisibilitzat per la norma.

Un moment de l’espectacle Komando Gordix |Salvador Atance

 

D’aquí va néixer la idea de la Primavera Gorda de fer unes jornades a Barcelona, postposades per la COVID-19. Hi havia el desig i les ganes de fer tallers enfocats en el cos gras i la seva capacitat de gaudir, suar i mostrar-se, coses que, sovint –asseguren– “se’ns neguen dins dels mateixos moviments socials i en les nostres intimitats”. La potència d’ocupar l’espai públic i fer-se visibles és una de les qüestions més sanejadores i empoderadores per a l’activisme gras. En la mateixa línia s’orienten les accions del Komando Gordix, que, a través del teatre, han pogut connectar amb llenguatges que van més enllà d’allò racional i permeten arribar a racons inexplorats per la teoria. Sortir del bucle del discurs, posar el cos i connectar-se en l’experiència.

“El confinament ens ha fet estar més tancades i soles, més a casa i menys als carrers”, diuen des del Komando Gordix. El projecte antigordofòbic, des del març de 2017, ha mogut el Kabaret Gorde per diversos centres socials i espais del territori, i tot just a principis de març va presentar el seu primer fanzine: El Puchero. Els darrers dies han estat molt presents a través de les xarxes socials generant missatges contragordofòbics. “El Komando és un espai de trobada, reflexió i generació de material que ens permet sumar energia amb altres col·lectius i persones que estan en el mateix”, expliquen.

La potència d’ocupar l’espai públic i fer-se visibles és una de les qüestions més sanejadores i empoderadores per l’activisme gras

Desconstruir el desig normatiu, fer-se visibles, ensenyar “parts del cos” que socialment estan molt estigmatizades i “menjar-se en públic la gordofòbia” és el que Primavera Gorda ha pretès a través de dues iniciatives que van engegar a les xarxes socials rere les etiquetes “Erotitza la meva panxa” i “Em menjo la teva gordofòbia”. Les activistes valoren de forma molt positiva la resposta que ha tingut la iniciativa malgrat que a moltes persones els feia por compartir-ho directament des dels seus perfils personals. “Les xarxes socials en temps de quarantena ens han permès sortir de la invisibilitat alhora que han estat generadores de molt malestar”.

I entre totes les respostes articulades a les xarxes socials per assenyalar la gordofòbia, un grup divers de persones va organitzar, de l’1 al 5 d’abril, el festival en línia Gorda!Fest, amb xerrades, entrevistes, sortejos, tallers de ioga i diversitat corporal o twerk gorde. L’espai volia donar visibilitat als cossos grassos davant l’exclusió i invisibilitat permanent que, aquests dies de quarantena, s’ha fet encara més present per a moltes.

 

Artivisme per la dissidència corporal 

Creuades per la gordofòbia, també hi ha moltes artivistes que utilitzen l’art com una eina de transformació social per desaprendre col·lectivament. És el cas d’Arte Mapache, un projecte d’il·lustració i fotografia que va néixer a finals del 2016 rere una mirada feminista, artística, activista i com a teràpia personal. “La societat ha fet que, durant molts anys, m’avergonyís del meu cos perquè no entro dins dels cànons de bellesa establerts”, explica l’artivista, que amb el seu treball descobreix imaginaris existents i assenyala els interessos polítics, econòmics i socials que converteixen els cossos en mercaderies. Per Arte Mapache, “qualsevol cos és digne d’existir, de desitjar i de ser desitjat. I crec que mostrant la diversitat corporal podem trencar moltes barreres construïdes”. El projecte li ha permès alliberar-se d’inseguretats i gaudir del seu cos amb llibertat; observar la bellesa de la diversitat, dibuixar-la i col·lectivitzar-la, i gaudir dels seus “quilograms”, dels seus “pèls”, de les seves “estries” i dels seus “pits caiguts”.

Un dels elements de l’obra artística de Cinta Tort, 467 grams, relat d’una malaltia invisible en una societat gordofòbica |Arxiu

 

Una altra artivista que qüestiona i assenyala els cànons de bellesa amb el seu treball i abraça la diversitat corporal és Cinta Tort, coneguda a les xarxes socials amb el nom de Zinteta. Amb el seu darrer treball, 476 grams, exposa de forma multidisciplinària relats d’una malaltia invisible en una societat gordofòbica. Els desordres de l’alimentació coneguts mèdicament com a trastorns de la conducta alimentària (TCA) afecten, anualment, unes 400.000 persones arreu de l’Estat espanyol, explica Tort.

Amb el seu darrer treball, 476 grams, Zinteta exposa relats d’una malaltia invisible en una societat gordofòbica: els desordres de l’alimentació

Quatre-cents seixanta-set són els grams que pesen les vint monedes de plata que hi ha al calaix de la seva àvia. Les mateixes que amagava, cada divendres, als seus sostenidors per anar a pesar-se a la consulta i així manipular el seu pes real. “Una de les coses que més m’ha impressionat d’aquest treball és que moltes persones m’han explicat que feien el mateix que jo amb les monedes”, explica Tort, per a qui és imprescindible i inevitable entrecreuar els processos creatius i personals en la seva obra.

Amb creativitat, presencialitat i xarxes, a poc a poc i a flor de pell, la lluita contra el rebuig envers els cossos grassos va fent camí, recuperant el cos i el plaer, en un acte de resistència que vol deixar clar que és la gordofòbia la que genera greus problemes per a la salut.