Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Quan els quilos de més no et deixen gaudir

El biaix grassofòbic de la societat potencia l’autoodi de les persones grasses pel fet de no encaixar amb la norma, el que fa complicat, fins i tot, mantenir relacions sexuals

/ Laura Gallofré

No fa gaire hi va haver tota una revolució a les xarxes socials perquè a algú se li havia acudit posar una sireneta negra en lloc d’una de blanca, com havia estat sempre. Les discussions van ser molt intenses, hi havia gent defensant la puresa de la sireneta blanca: “És que sempre ha estat blanca, és que no s’hi val amb posar amb calçador persones negres a tot arreu”.

Però bé, deixarem de banda el fet absurdíssim de defensar la blancor d’un ésser que mai no ha existit per centrar-nos en les conseqüències que es van derivar de posar una sireneta negra.

No sé si vas veure que hi va haver tot de vídeos que es van fer virals on es veien les reaccions de canalla negra davant de l’aparició de la sireneta negra a les seves televisions: “Mama, és com jo!”.

De sobte, la canalla negra va veure que era possible ser una sirena. I veure la il·lusió als seus ulls ja hauria de ser suficient per a callar-te la boca i deixar-te de supremacismes blancs. Però ei, que després ningú és racista. En fi.

Tot això ho explico com a exemple clar que tot el que no veiem no existeix. Hem de tenir molt clara la importància dels referents a tots els nivells.

D’acord. Ara vaig a fer una pregunta que pot semblar que no té res a veure amb el que he explicat fins ara, però sí, creieu-me.

Quantes vegades has vist a la tele o al cinema una persona grassa tenint relacions sexuals i gaudint-les despreocupadament?

Te’n faig una altra. Respon-te sincerament. Quantes vegades has llegit històries eròtiques i t’has imaginat grasses les persones protagonistes?

Sospito que la resposta a les dues preguntes és “cap”. O, si tens sort, “molt poques”.

Però no et preocupis, no és pas culpa teva. No és que no hagis sabut seleccionar material de ficció on surtin persones grasses. És que directament no n’hi ha. O n’hi ha poc.

Així que clar, si tot el que no veiem no existeix en el nostre imaginari, com ha d’existir el sexe gaudit i divertit per a les persones grasses?

D’alguna manera, el nostre cap entén que per gaudir del sexe cal que el nostre cos s’assembli al de totes aquelles dones que hem vist a les pel·lícules que gaudeixen del sexe

D’alguna manera, el nostre cap entén que per gaudir del sexe cal que el nostre cos s’assembli al de totes aquelles dones que hem vist a les pel·lícules que gaudeixen del sexe. Això, per sort, no fa que no en puguem gaudir, però sí que ens ho posa una mica més difícil.

Que vivim en una societat grassofòbica és un fet. La societat et diu que has d’estar prima per triomfar. Que per ser acceptada has de tenir un cos normatiu o que no se surti massa dels estàndards. Que el teu valor resideix en la talla que tens i que, per tant, per ser estimada cal que la teva talla es pugui trobar fàcilment a les botigues. I no, no val que te’n vagis a la secció de talles grans (on només trobaràs estovalles amb mànigues que puguin dissimular que a sota hi ha un cos gros).

Què acaba provocant això? Que les persones grasses estiguin de forma contínua més ocupades odiant el seu cos que gaudint-lo.

De fet, l’equació és senzilla: si odies a algú, vols que sigui feliç? Probablement no. Vols que ho passi bé? O li faràs vudú perquè li faci mal el cap tot el dia?

L’odi és una emoció molt intensa que normalment neix del desconeixement, de la incomprensió. Doncs l’odi cap al cos propi fa servir el mateix mecanisme.

Si estàs centrada a maltractar el teu cos, difícilment podràs donar-li el permís i el premi de gaudir

Moltes persones grasses se centren a odiar el seu cos, a intentar canviar-lo contínuament mitjançant dietes miraculoses, massatges drenants, cirurgies, faixes… Intents que no són innocus per a aquest pobre cos. L’odi deriva en automaltractament.

Que, evidentment, no és l’única cosa que fem les persones grasses. No estem tot el dia dient-nos com ens odiem. Però sí que apareix aquest odi, aquesta incomoditat, quan estem en un moment que requereix connexió amb el cos propi.

Imagina estar en plena relació sexual i que el teu cap no pari de bombardejar amb: “M’estarà veient la cel·lulitis?” “Li agradarà això que està veient?” “Es notarà massa la meva panxa?” “Pesaré massa per a posar-me a sobre?”.

Fixa’t, és impossible que estiguis centrada en res més que no sigui el teu cos, si estàs amb tot això al cap.
I, concretament, estàs centrada a maltractar-te’l. Perquè no el consideres apte per al plaer.

És a dir, si estàs centrada a maltractar el teu cos, difícilment podràs donar-li el permís i el premi de gaudir. Quan hi ha tant d’odi cap al cos és molt complicat estar ben connectada amb el plaer.

Quanta pressió sobre el teu cos, estimada. Quantes coses a tenir en compte per poder gaudir.

Doncs et dic una cosa: et mereixes gaudir tinguis el cos que tinguis. Tatua-t’ho fort.

Article publicat al número 559 publicación número 559 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU