Aquests darrers mesos i setmanes ens han deixat realitats dures d’assumir i de digerir, d’una violència extrema i una més que feble i falsa justificació de les altes instàncies europees i polítiques, que van restant-se credibilitat a cop de forçades declaracions i incitacions més o menys explícites al desastre.
El genocidi a Palestina o les manifestacions obertament feixistes a Madrid i altres parts de l’Estat ens mostren una cara de la realitat que no voldríem haver hagut de presenciar. És com si una ombra fosca ennegrís encara més una realitat ja poc humana, que cada dia ens deixa testimonis d’altres genocidis callats, espoliacions, assassinats i exercicis suprems de violència, sobre cossos i vides concretes que no importen a la necropolítica que acompanya la nostra contemporaneïtat.
De fet, no només l’acompanya. És el que la defineix; allò sobre què se sosté i articula. L’evidència es fa cada cop més insuportable. Paul B. Preciado parla de “Dysphoria mundi“, partint del concepte definitori de disfòria com a malaltia diagnosticada en psiquiatria com un problema de càrrega, una dificultat de resistència, la impossibilitat de suportar el pes del món. Un no encaix amb la realitat imposada que fa la quotidianitat esdevingui invivible.
Les escales de l’impacte d’aquest sense sentit global, precari i violent sobre cada una de les nostres realitats, és diferent en funció de molts i múltiples factors i circumstàncies que, per evidents, no cal esmentar aquí. Però precisament, potser, des dels llocs i vivències encara a recer de les manifestacions més explícites de les múltiples violències d’aquest sistema de no vida, ens toca mirar de cara la monstruositat, denunciar-la, acusar-la i impugnar-la en totes les seves dimensions.
La dimensió del desastre és molt més que una “crisi”. És més aviat un col·lapse lent que se’ns mostra com a inevitable, però no definitiu, en el sentit que no és la fi del món. Però sí la del món que nosaltres hem conegut
No ho hem deixat de fer, de fet, des de mitjans compromesos, moviments i lluites socials i polítiques, des del carrer, malgrat la repressió cada cop més directa i frontal, i malgrat que cada cop es faci més difícil mirar de cara la deriva de la humanitat, com a conjunt i com a qualitat.
En els contextos de l’activisme de l’ecologisme social i polític, parlem de crisi ecosocial. Però la dimensió del desastre és molt més que una “crisi”. És més aviat un col·lapse lent que se’ns mostra com a inevitable, però no definitiu, en el sentit que no és la fi del món, però sí la del món que nosaltres hem conegut.
En la seva inevitable caiguda, accelera la devastació que l’ha definit i, en aquest “mentrestant”, ens cal posar-hi esment, perquè és també el moment de pensar com en sortim, com pot esdevenir el postcapitalisme l’era després del capitalocè.
Sorgeix el reclam d’imaginaris que ens donin aire, que ens permetin continuar generant il·lusions, que ens permetin plantejar la qüestió “i si…?”, i començar a pensar el món que ens agradaria viure com a proposta radical
I d’aquí sorgeix el reclam de les utopies possibles d’Erik Olin Writgh, la ficció especulativa feminista de Marge Piercy o Donna Haraway, o la dysphoria de Paul B. Preciado, com a concepte que esdevingui el punt de partida per generar nous imaginaris desitjables per a futurs presents. Imaginaris que ens donin aire, que ens permetin continuar generant il·lusions, que ens permetin plantejar la qüestió “i si…?”. I començar a pensar el món que ens agradaria viure com a proposta radical, i radicalment política.
Que sigui far per anar fent el camí per arribar-hi des del qüestionament de tot allò que esdevé avui la nostra quotidianitat, fent de tot el que és injust, conflicte. Confrontant, resistint i passant a l’ofensiva per recuperar sobiranies i drets col·lectius, agència i possibilitats, com apunta Josep Manel Busqueta en el seu darrer llibre Passar a l’ofensiva. O com fan, en un exercici exhaustiu i de proposta per passar de què a com, Adrián Almazán i Luis González Reyes, en el llibre Decrecimiento, presentat la setmana passada a Mallorca.
Una oportunitat per pensar en l’ètica i l’estètica del món que volem dibuixar com a projecte col·lectiu, solidari, rebel, combatiu, plural, creatiu, poderós i profundament transformador. Que la foscor de l’ara no ens robi l’alegria de pensar juntes el món del demà.
