A finals de juliol d’enguany se celebrava a les platges de Lloret de Mar (la Selva) el primer festival de drons de l’Estat espanyol. Desenes d’enginys amb llums de colors formaven figures al cel, com si fossin la pólvora i el soroll estrident dels castells de focs artificials. L’oci i la diversió és una de les formes amb la que se’ns presenta la nova generació d’aparells voladors no tripulats. Tanmateix, tal com passa a la Xina, les principals línies d’inversió i millora dels drons es troben en els camps militar i policial.
Una de les fites dels exèrcits europeus al llarg del segle XIX va ser el control del cel. Arribar a la vertical dels seus objectius i fer-ho sense arriscar tripulació els dotava de superioritat en el camp de batalla. La primera experiència bèl·lica documentada d’aparells voladors d’ús militar sense pilot es remunta a l’any 1849, quan l’exèrcit austríac va enviar 200 globus aerostàtics carregats d’explosius per bombardejar la ciutat de Venècia, tal com recull al seu blog el cinematògraf i expert en drons Victor Delgado. En les dècades següents, es fabricarien nombrosos prototips de drons per a la captació d’imatges que es farien servir a la guerra civil nord-americana i a la guerra de Cuba. La Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, però especialment la guerra del Vietnam, van suposar un salt qualitatiu en la tecnificació dels aparells. El dron modern, controlat a milers de quilòmetres de distància, amb emissió en directe d’imatges i precisió en l’impacte dels projectils, arriba de mans de la CIA en les invasions de l’Iraq i l’Afganistan i es bateja com a Predator. La despietada forma de matar d’un dron –que el món va conèixer gràcies a les revelacions de Julian Assange, per les quals afronta una petició de 175 anys de presó– deslligada de qualsevol efectiu militar presencial és precisament una de les claus del seu interès en el camp militar, però també des de fa una dècada, en l’àmbit policial.
L’adaptació de la tecnologia militar per a ús civil no és nova: les bales de goma o els gasos lacrimògens van obrir el camí
La pandèmia de la covid-19 va esdevenir un excel·lent camp de proves per a les tecnologies del control social, entre les quals els drons i el programari d’intel·ligència artificial associat al seu ús. Fabricats massivament a la Xina, les últimes versions d’aquests aparells han arribat a les comissaries europees i dels Estats Units, on els han adaptat a les necessitats de les polítiques de seguretat en ordre públic. L’adaptació de la tecnologia militar per a ús civil no és nova: les bales de goma o els gasos lacrimògens van obrir el camí de l’armament “no letal”, malgrat que s’ha demostrat reiteradament que pot matar i que, en efecte, mata i provoca lesions irreversibles. Ara, la integració de les tecnologies “no letals” i la dels aparells voladors no tripulats fa possible que els drons s’apropin als seus objectius per a gasejar, electrocutar o neutralitzar manifestants.
L’empresa Axon, fabricant de les pistoles Taser, va presentar a mitjan mes de juny un prototip de dron amb sistema de descàrregues elèctriques. “Em vaig sentir obligat a fer pública la idea després del tiroteig massiu a una escola primària de Texas”, va manifestar Rick Smith, conseller delegat de l’empresa. La justificació de l’arma segueix els mateixos paràmetres de la pistola Taser, pensada en un primer moment per a casos extrems, però que finalment als Estats Units i a Catalunya s’ha incorporat de manera generalitzada a totes les comissaries. “Hem duplicat el nostre programa de drons a les platges i hem aconseguit una resposta davant d’un ofegament a menys d’un minut. Vam salvar sis vides l’any passat”, assegurava Gabriela Bravo, consellera de Justícia, Interior i Administració Pública al País Valencià. Amb aquesta justificació ja són vint els drons que ens observen i enregistren quan ens estirem sobre la tovallola de les platges valencianes, unes imatges que es poden emmagatzemar un mínim de tres mesos, sense cap control del poder judicial.
L’empresa Axon, fabricant de les pistoles Taser, va presentar el mes de juny un prototip de dron amb sistema de descàrregues elèctriques
El dron amb llançadora de gasos lacrimògens ja és una realitat amenaçadora a Palestina. L’episodi més controvertit es va viure el 22 d’abril d’enguany a l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, quan un aparell de la policia israeliana va atacar milers de manifestants amb gasos llançats des de l’aire: el balanç van ser 26 persones afectades per inhalació tòxica. El dron amb gas asfixiant es fa servir des de fa tres anys als territoris de la Cisjordània ocupada, malgrat les crítiques de la Creu Roja i d’organismes internacionals per a la salvaguarda dels drets humans. Es tracta d’aparells fabricats per l’empresa xinesa Da-Jiang Innovations (DJI) –amb 2.800 treballadores i que copa el 70 % del mercat mundial dels drons–, però adaptats pels especialistes de la policia de l’Estat d’Israel. En l’àmbit policial també s’ha desenvolupat la modalitat “drone bullet”, després de la pertinent adaptació de diferents cossos policials dels Estats Units. Tenen l’opció de carregar projectils letals amb dotació explosiva, però també projectils de foam per a la dispersió de manifestants.
Format de butxaca
Una de les més innovadores línies d’investigació del dron militar o policial és el nanodron, dispositius minúsculs, de la mida d’un ou. Amb un pes de setze grams, poden endinsar-se en un domicili a través de conductes de ventilació o per l’espai que deixa una finestra mal ajustada. Es poden fer servir per enregistrar imatges de documentació confidencial o per dipositar substàncies tòxiques o narcòtiques a gots amb beguda o plats de menjar. L’empresa Prox Dynamics comercialitza el model Black Hornet, que inclou un maletí amb vuit aparells que poden desplegar-se i ser monitorats alhora. Amb una autonomia de vol de 25 minuts, els exèrcits de l’Estat francès, Alemanya, els Estats Units i els Països Baixos van ser els seus primers clients.
