A la Mar, la Itziar, l’Elisabet… i tantes altres, tantes vegades
Aquests dies d’aquestes setmanes i mesos estranys, lo dol ha vingut i s’ha estès com aquell mantell de broma que alguns dies d’hivern ho cobreix tot i esborra horitzons i mos fa perdre l’orientació i l’oremus. Aquests dies, setmanes i mesos, lo dol ha estat en plural i proper. Dols personals, intransferibles, i dols compartits. Cadascun singular i únic, cadascun reflex i mirall de tants d’altres. La paraula dol ve de dolor, és clar, i viure’l és viure la sensació punyent que les pèrdues generen. I també és transitar per aquesta mena de desorientació que no sabem com habitar perquè és un aprenentatge fet sempre a contracor. I cada nou dol remet a tots els altres ja viscuts, però mai del tot sabuts ni dolguts. I les morts, algunes, fan conlloga i ens multipliquen dols. Mentre ens creixen els absents.
Lo dol esmussa la pell de l’ànima, que no vol tancar la ferida perquè, sent encara viva, sembla mantenir la vida que ja no hi és. I per això el dolor del dol ens és estranyament preuat perquè, com diu la dita, vol i dol per no deixar lloc al buit. I el verb doldre que l’acompanya conté els dos significats indissolubles d’aquest estat que descriu: el saber-nos greu, per la vida estroncada de l’altre, i el mal fondo que ens fa a naltros, obligats a viure’n l’absència.
Lo dol, que ens fa morir una mica, també ens ajuda una altra mica a viure, pel llegat que els nostres estimats morts ens han regalat amb la seua vida que ens espeny a fer-lo viure més enllà
Sí, el dol fa mal i, en alguns casos més que en d’altres, ens aboca a lamentar la vida que algú ha deixat de viure per sempre, una vida que valia la pena, que tenia sentit i a la qual ens arrapem perquè forma part de la nostra. I fa mal, ens fa mal en carn viva perquè aquella vida ja no acomboiarà la nostra de manera corpòria i sabent-la allà, a tocar. La seua vida que encara era massa viva per deixar de ser viscuda. I la temptació de no acceptar-ho, de rebel·lar-s’hi, agafa mil formes i s’expressa de mil maneres, confoses o diàfanes. Des de la pulsió d’ocupar el lloc de qui ja no disposa d’espai ni de temps, d’intercanviar rols per corregir el que és percebut com a injust i desenraonat, fins a la voluntat tossudament voluntariosa de viure, encara més i millor, per recollir el que li ha quedat per viure; passant per tots els estadis i amb tots els matisos que el desconcert i el desconhort ens provoquen.
Lo dol, que ens fa morir una mica, també ens ajuda una altra mica a viure, pel llegat que els nostres estimats morts ens han regalat amb la seua vida que ens espeny a fer-lo viure més enllà.
Fem la llargària canviant del camí del dol a poc a poc, primer centrat en el fet de la mort, que és la tristor més viva per, després, pas a pas, anar assajant l’enyor de la vida que fou, que anirà substituint aquella tristesa aspriva. I, mentrestant, aprenem a posar paraules a allò que potser sembla que només lo silenci i el plor, com la boira, poden omplir i expressar. I sentim que al llenguatge del dol també li calen paraules anostrades amb significats que cal reinventar si cal.
Aquella desorientació que causa el dol i ens desconcerta és com perdre’s en l’espai quotidià, i això també ens cal fer-ho per retrobar-nos en llocs que potser no ens sabíem, tot i ser-hi
I fet i fet, lo dol, com a vegades la boira, també pot ser, i també és, un lloc per aprendre a viure, i a viure-hi sense pressa a fugir-ne. Una estada desavinent i alhora necessària perquè allò que ens provoca, acarant-nos a la mort, ens permet de centrar-nos en una mena de cerca que, sovint, defugim per peresa, per por, per mil motius reals o inventats i perquè tot en aquest món de mones ens duu a allunyar-nos-en. Per això fa mal i cura, perquè aquella desorientació que causa i ens desconcerta és com perdre’s en l’espai quotidià, i això també ens cal fer-ho per retrobar-nos en llocs que potser no ens sabíem, tot i ser-hi.
És un aprenentatge de vida, el de la mort, que no figura en els programes homologats d’enlloc, ni té calendaris, ni carnets ni diplomes; ni respon, és clar, als criteris predominants en matèria de models d’existència en vigor, que proclamen de manera descarada, i fins i tot criminal, les excel·lències d’un sistema de vida que mata, mentre nega i deixa de banda la mateixa mort.
Lo dol compartit no esborra l’absència, però ajuda a omplir el buit.
