Parlar de la mort ens ensenya a viure. Tot i que pot moure tensions i pors apreses, parlar-ne és un camí necessari per a posar-li rostre, sentit, entendre les seues formes i ritmes, sentir-la. La mort existeix i ens acompanya des que naixem: és als records, a les fotografies, a la manera com aprenem a viure, a la història i les històries, a la pell i les cançons… Parlar de la mort i amb la mort ens ensenya a decidir, valorar i gaudir cada etapa. És una gran companya de viatge, tota plena de saviesa, igual que les persones que hi estan molt a prop. Escoltem-les.
Parlar de la mort és quelcom tan vell com la vida. Malgrat que la cultura blanca occidental propose envoltar-la de tabú, construir murs irreals entre la vida i la mort, així com tracta de construir-los entre cultura i natura, entre raó i sentiment, entre éssers humans i la resta d’éssers del planeta… La veritat és que la mort està present a cada batec. Com tan bellament expliquen Elisabeth Helland Larsen i Marine Schneider al conte il·lustrat Soy la muerte (Barbara Fiore Editora, 2017), si aquesta no hi fos, “qui faria espai per tot el que creix i arrela, per totes les que neixen a la nostra terra, pels somnis nous i les paraules inventades?”. Morir és, potser, un dels actes més generosos que hem aprés a fer com a espècie. Morim per a donar a altres l’oportunitat de viure. Morim per a donar-nos l’oportunitat de viure.
Com de viure, de morir també n’hi ha moltes maneres. La mort ens uneix a totes les humanes, sí, però també ens separa. La mateixa vulnerabilitat que ens permet connectar amb altres i sentir-nos part d’alguna cosa també està diferenciada. Hi ha qui mor de vella i altres essent xiquetes; qui mor de malaltia sense el tractament o atenció adequada; qui mor assassinada; qui mor sola i qui mor acompanyada; qui mor a causa de necropolítiques racistes, colonials, LGBTIQA-fòbiques i biocides totalment evitables i qui mor amb tots els honors. La mort és política.
El dol és el procés de perdre algú i recuperar-lo, perdre la seua presència i companyia tal com la coneixem per a trobar altres maneres de tindre-la prop
Les dissidències sexuals i de gènere, per exemple, sabem bé com és de política la mort, donat que tenim una història de rituals de comiat i dols travessada per violències. Per no seguir els patrons de les famílies cisheteronormatives i, en molts casos, no ser reconegudes per aquestes, hem vist com se’ns ha negat la possibilitat de ser cuidades al final de vida per les persones que estimem, com se’ns organitzen actes de comiat utilitzant un nom o expressió de gènere que no correspon al que hem decidit en vida, com es nega la presència de les nostres amigues dissidents als actes rituals o no se’ls reconeix la necessitat de dol. Les ficcions LGBTIQA+ n’han parlat al respecte, com la novel·la de Leslie Feinberg Stone Butch Blues, del 1993 (Levanta Fuego, 2021, en castellà), la pel·lícula de Sebastián Lelio Una mujer fantástica (2017) o la sèrie La Veneno (2020), on veiem exemples clars de com el sistema cisheteropatriarcal (en vincle especial amb l’Església catòlica i la institució familiar), afegeixen al dolor de la mort la repressió i el reforçament del tabú al voltant de la sexualitat. Reconéixer qui i com era la persona que ha mort, acomiadar-la en coherència amb això, és imprescindible per a ella i per a la seua comunitat.
Per això és tan important fer-la nostra. Trobar maneres comunitàries i diverses de donar-li espai. Els rituals són una d’elles. Has pensat en la importància de crear memorials i actes per omplir els carrers de la presència i companyia de les nostres mortes? Com seria un ritual organitzat amb els símbols i significats de la teua comunitat? Què significaria per a tu netejar i preparar el cos d’una persona estimada que ha mort? I vetllar-lo a casa teua? Sabies que hi ha col·lectius que construeixen i decoren els seus taüts, com el Coffin Club a Anglaterra? Sabies que hi ha taüts ecològics de cartó assequibles i legals a l’Estat espanyol, com els que produeix l’empresa RestGreen? Sabies que podríem enterrar les nostres estimades a la natura, directament a terra? O que existeix el compostatge humà? Amb el ritual, col·lectiu o personal, posem símbol i metàfora a la pèrdua. Fent present la mort i el comiat, obrim la porta al dol.
Compartir les vivències i fer comunitat és fonamental. Per això és tan important habitar els carrers o crear grups de dol amb veïnes del barri, del poble o ciutat. I, per què no formar un grup de dol autogestionat?
El dol és el procés de perdre algú i tornar-lo a recuperar. Perdre la seua presència i companyia tal com la coneixem per trobar altres maneres de tindre-la prop. És un camí en relació i diàleg constant que requereix suport col·lectiu i solitud, paraules, emocions i silencis, buscar el nostre ritme i les nostres necessitats, comunicar-ho, etcètera. El temps no ho cura tot i tampoc el dol és quelcom que hàgem de “fer”, “gestionar” o “superar” per tornar a la vida tal com era abans.
El dol pot ser un procés de transformació intern i social. Transformem qui som i què volem de la vida. Com al conte il·lustrat El buit, d’Anna Llenas (Lumen, 2022), on el buit va fent-se més xicotet, però mai desapareix, quedant com un espai propi i íntim des d’on treure creativitat, veu i amor. Per mitjà dels dols, les nostres mortes ens ensenyen, una vegada més, a viure. Però, com de morir, també hi ha moltes maneres de viure un dol, i moltes d’elles estan creuades per l’estigma, l’odi de la norma, el tabú –com amb el suïcidi o amb la mort perinatal–, el silenci obligatori o la deshumanització, la repressió.
Davant d’això, compartir les vivències i fer comunitat és fonamental. Per això és tan important habitar els carrers o crear grups de dol amb veïnes del barri, del poble o ciutat. I, per què no formar un grup de dol autogestionat? I si el llenguatge és la dansa i el moviment, com proposem amb el grup terapèutic Dansar el Dol? El dol sí que necessita temps i espai, permís personal i col·lectiu per ser i estar, com siga que et sentes. I si ens donem permís per viure fora del somriure, la simpatia i l’optimisme obligatoris? Hi ha vida fora del plor correcte i contingut, del dolor mesurat –mai histèric, mai exagerat–, fora dels esquemes de correcció de la feminitat i masculinitat normatives. Tenim permís per a fer un dol escandalós, per a plorar com a Magdalenes i que ens veja tot el món!
Investigar com les nostres mares, pares, àvies, veïnes i referents comunitàries han viscut els seus dols i morts ens farà entendre les ferramentes de les quals disposem. Perquè els dols són transgeneracionals
A casa nostra, a més, portem motxilles de dols transgeneracionals marcats pel silenci familiar i social. Quantes hem viscut la incomoditat familiar quan es vol parlar d’algú que va morir? A quantes ens han transmés que la mort fa por i fa mal, o que és millor mantindre a la infància allunyada d’ella? Investigar com les nostres mares, pares, àvies, veïnes i referents comunitàries han viscut els seus dols i morts ens farà entendre les ferramentes de les quals disposem. Perquè els dols són transgeneracionals: els dols toquen a altres, com un eco que ressona.
En el nostre cas –que vivim en un país marcat per la violència política silenciada en vorals, les morts diàries invisibilitzades a la Mediterrània, l’estigma i el dol silenciat de la pandèmia de la sida, entre d’altres– es fa especialment rellevant estirar el fil familiar i comunitari i veure, també, com ha calat en nosaltres el monopoli de l’Església catòlica. Aprendre del dolor, del cos, dels vincles, ens ajudarà a connectar amb persones i històries que no esperàvem, a descobrir lligams amb les nostres predecessores i redescobrir-nos a través d’elles. En aquest camí, potser, juntes, aprendrem que podem conviure amb el misteri i la incertesa que acompanya la mort i que ahí tenim una clau per tornar a encantar el món.
