L’Estat espanyol és el proveïdor més gran d’òvuls a Europa. Segons l’“Informe estadístic de tècniques de reproducció assistida” del Ministeri de Sanitat espanyol, el 2019, es van realitzar quasi 18.500 cicles de tractament amb òvuls a persones procedents de l’estranger, la majoria de l’Estat francés i Itàlia —països amb lleis molt més restrictives pel que fa a aquesta pràctica. Però, d’on venen aquests òvuls? Els estudis al respecte i les expertes projecten un perfil: dones joves d’entre 18 i 34 anys, motivades per les compensacions econòmiques que se’n deriven.
Ainitze Durán tenia 22 anys quan va fer la seua primera donació a la clínica Quirón de Barcelona. La seua germana ja havia donat, i ella va veure una manera “d’aconseguir ràpidament els diners que necessitava en eixe moment, mentre fas una cosa bona”. Recalca que el procés és “senzill”: telefones per a sol·licitar informació, t’expliquen el procediment i et donen una primera cita. En arribar a la consulta, et fan una entrevista, t’informen dels possibles riscos i, si t’accepten com a donant, comences el tractament.
Segons ha estudiat l’antropòloga social Priscil·la Rivera en la seua tesi doctoral A la recerca de la donant perfecta. Narratives al voltant de l’ovodonació (2021), els requisits que ha de complir una persona per determinar si és apta o no són la manca d’antecedents familiars amb diagnòstics de trastorns de salut mental, diabetis o problemes cardiològics. També pregunten pel tipus de relació establerta amb la mare, el pare, familiars, les amigues o amb la parella, en cas de tenir-ne. Unes altres qüestions versen sobre els hàbits de consum d’alcohol, café, tabac o altres drogues o sobre les característiques fenotípiques i les diferències amb altres avantpassats directes. Finalment, pregunten per possibles antecedents penals, així com per la motivació i pors a l’hora de donar. “A l’entrevista has de dir que ho fas per altruisme, per a ajudar a altres dones, però jo ho vaig fer pels diners, com la majoria”, reconeix Andrea Martí, jove donant que prefereix utilitzar un nom fictici.
A l’Estat espanyol està prohibit per llei que les donants i les receptores es coneguen, i són les clíniques les encarregades de fer l’enllaç
La importància de les característiques fenotípiques de les donants rau en l’obligació que té l’equip mèdic de trobar la que més s’assemble a la futura mare. La llei espanyola de reproducció assistida estableix que “s’haurà de procurar la similitud fenotípica de les mostres disponibles amb la dona receptora”. Als Estats Units es poden triar les donants mitjançant un catàleg de fotografies i descripcions que fan les mateixes donants. A l’Estat espanyol, en canvi, està prohibit per llei que les donants i les receptores es coneguen, i són les clíniques les encarregades del que es coneix com a fer matching. Centres de reproducció assistida, com ara l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI), dissenyen campanyes publicitàries, amb el reclam “Perfect Match 360º”.
En aquesta línia, Júlia Bacardit, periodista i escriptora del llibre El preu de ser mare (2020), assegura que “no es busquen òvuls de persones negres”. “Les donants han de ser blanques, amb els ulls i els cabells clars”, perquè “aquestes són les característiques de la majoria de les persones que sol·liciten tractaments de reproducció assistida”, assevera. El testimoni de Kandi Arasa ho avala. Ella és afrodescendent i quan va donar òvuls a la clínica Embriogyn de Tarragona es va trobar amb diversos entrebancs a causa del seu origen. “El racisme és subtil, però està present. Donen per fet que una dona africana no podrà pagar-se la reproducció assistida”, rebla Arasa.
Donants joves i precàries
Segons la tesi de Priscil·la Rivera, “les donants són dones joves, universitàries, sanes i altruistes, o almenys això és el que projecten les clíniques privades”. Aquesta imatge que venen es reforça en totes les campanyes de publicitat. Però, a la pràctica, els perfils són molt més heterogenis.
Els resultats d’un estudi elaborat a partir de les dades procedents de 2.868 donants d’una clínica de Barcelona, entre 2015 i 2017, concloïen que la majoria de donants tenien entre 19 i 21 anys. Un 84 % eren de l’Estat espanyol, seguides de les nascudes a Romania, que representaven el 5 %. La gran majoria treballava com a dependent en una tenda (34 %) o de cambrera (21 %). Uns altres oficis, menys representats, foren auxiliars administratives (5 %), perruqueres (3 %) o cuidadores (6 %).
Cal destacar que el Centre d’Estadística de Reproducció Humana Assistida a Catalunya va deixar de recollir dades en l’any 2014. Ara, aquesta tasca és responsabilitat de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), que xifra en un total de 14.521 les donants en 2019 sense analitzar-ne el perfil socioeconòmic.
Negoci disfressat d’altruisme
A l’Estat espanyol està prohibida la compravenda de qualsevol mena de cèl·lules humanes. Per això, la retribució econòmica que reben les donants és en concepte de les “possibles molèsties i despeses de desplaçament durant el procés de donació”, tal com s’explica des de la clínica EasyDona, amb seu a València. Des del centre es recorda que “la donació d’òvuls és un acte totalment voluntari, altruista i solidari amb el que ajudaràs a complir somnis”.
Cada donant rep entre 900 i 1.200 euros per la donació. Anitzie Durán matisa que “per a motivar-te a continuar donant, cada vegada que tornes a la clínica et donen cent euros més”. Ella ha donat en quatre ocasions, i en l’última va rebre 1.200 euros. “Et donen els diners en efectiu una vegada ha finalitzat tot”, afegeix.
El tractament consisteix en una estimulació ovàrica que incrementa la producció d’òvuls. Això s’aconsegueix mitjançant una medicació hormonal que s’administra durant deu o dotze dies amb injeccions en la zona pelviana. Es pretén que maduren el nombre més gran de fol·licles possibles dins de cada ovari. De cadascun d’aquests fol·licles s’extrau una mitjana de quinze a vint òvuls, mitjançant una punció que aspira el líquid que conté els òvuls i requereix la sedació de la pacient.
Els riscos dels quals no es parlen
“Fatiga, cansament, inflor, taquicàrdies… Són símptomes semblants als de quan et ve la regla”. Totes les donants entrevistades descriuen aquests símptomes durant el procés d’hormonació. Tanmateix, hi ha altres riscos derivats de la donació, com la torsió ovàrica o la síndrome d’hiperestimulació ovàrica, a causa d’un excés d’hormones que pot generar des d’un dolor lleu a l’abdomen fins a vòmits, falta d’alé o augment de pes.
Als efectes físics se sumen els psicològics o emocionals. A la clínica s’informa dels riscos que assumeix la donant, però “minimitzen els possibles efectes secundaris”, coincideixen Anitzie Durán i Andrea Martí. Per la seua part, Kandi Arasa manifesta que si ara pogués tornar enrere, no tornaria a donar: “No faria passar al meu cos per eixe tràngol”. En paraules de Bacardit, “els recursos econòmics es destinen a la investigació per millorar les tècniques de reproducció assistida, però no a investigar si la donació d’òvuls comporta riscos a mitjà o llarg termini”.
