Un pas imprescindible de la foscor de l’oblit al cercle de llum que es dibuixa sobre l’escenari: la dona deixa de ser part del decorat, i passa a ser protagonista de la Història. Amb majúscules, sí. Aquest és el propòsit —sens dubte, reeixit— de la peça teatral Llum trencada, que posa en escena els relats de vida recollits als volums Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca, de Margalida Capellà. L’espectacle, que es podrà veure fins al 9 de febrer al Teatre Tantarantana de Barcelona, destaca per la seva senzillesa i excel·lència.
Quan la tinta dels llibres destaca proeses, aventures i gestes, margina de manera descarada totes aquelles vides que es troben en un segon pla, sigui perquè no en poden ser partícips, sigui perquè no els deixen participar, sigui perquè no tenen cap intenció de formar-ne part. Si llegim entre línies, doncs, potser aquelles vivències que la Història ha relegat a la intranscendència tenen l’oportunitat de cobrar vida. I aquesta és la tasca ingent que han dut a terme Aina Salom i Carme Planells, que han bastit un text teatral que dóna corporalitat escènica a tantes i tantes dones les vides de les quals, fins ara, havien restat en la penombra. Dones que van viure la guerra des de l’avantguarda; d’altres, essent víctimes de tortures, persecucions, empresonaments, amenaces, violacions i assassinats. Però també dones que, durant tot aquell període, van esperar, van acompanyar, van cuidar, van fer-se imprescindibles en determinats moments, van abaixar el cap —o van alçar-lo—, van sentir el neguit de no saber què passaria, van viure el buit que genera l’absència des de la resiliència, i van dissenyar estratègies diverses d’autodefensa per poder tirar endavant. Algunes d’elles veien en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura una forma d’empoderament. Havien dipositat les seves il·lusions emancipatòries en l’escenari enlluernador de la segona república; somnis que es van veure escapçats per la fuetada d’un règim profundament heteropatriarcal.
D’entre el silenci, n’emergeixen tres dones vestides amb els vistosos colors de la República, ara apagats. Són les actrius Irene Soler, Marina Nicolau i Catalina Inès que, amb un control òptim del ritme de la narració, encarnen totes aquestes dones que el temps ha volgut enterrar. Dibuixen un retrat polièdric a través d’una coreografia mil·limetrada que s’apropia de l’escenari. El protagonisme rau en la interpretació; la llum i l’escenografia, en una austeritat prudent i calculada, l’acompanyen. Elles trepitgen l’escena amb contundència, i arrabassen tot el poder de la dramatúrgia: ocupen l’espai, el decoren com volen, fabriquen i emeten els efectes sonors, reprodueixen la música d’ambient, projecten les imatges del fons, eliminen el color del paisatge, destaquen les seves pròpies paraules amb anàfores… Elles ho són tot, la seva presència ho embolcalla tot.
Aina Salom i Carme Planells han bastit un text teatral que dóna corporalitat escènica a tantes i tantes dones les vides de les quals, fins ara, havien restat en la penombra
El protagonisme d’aquestes tres actrius dins el muntatge teatral s’erigeix com un acte de justícia històrica. És gràcies a la seva magnífica interpretació, i també a l’encertada nuesa de l’escenografia, que l’espectadora pot sentir a flor de pell totes aquelles emocions que li són relatades. Riu, s’entristeix, plora, s’espanta, tremola, somia, desitja, pateix amb totes aquelles veus de dona que travessen els cossos que són en escena. La convincent posada en escena li permet de viure des de l’empatia alguns escenaris de la Història que coneixia, però des d’un punt de vista que fins ara li era desconegut: el d’aquell personatge que, a la foto del llibre, sempre apareixia en segon terme.
