El mes de gener, l’estudiant de 18 anys Lorenzo Parelli moria durant el seu darrer dia de pràctiques en una empresa a prop de la ciutat d’Udine, al nord-est d’Itàlia. L’incident va provocar la reacció immediata de l’estudiantat arreu del país. Aquesta es va plasmar en l’ocupació d’alguns centres educatius i amb manifestacions arreu de la península, en un cicle de protestes contra la precarietat laboral i contra el programa estatal de pràctiques en l’ensenyament. Les estudiants consideren que aquest és un mètode pel qual es facilita l’explotació sense cost de les treballadores en etapa formativa per part de les empreses privades.
A aquests greuges que van disparar les protestes arran de la mort de Parelli s’hi va afegir al cap d’unes setmanes els generats pel cas de Giuseppe Lenoci. Aquest jove de 16 anys va morir en un accident de cotxe quan es dirigia al lloc feina que estava duent a terme com a part de la seva formació professional.
En poques setmanes morien Lorenzo Parelli, fent pràctiques en una empresa a Udine, i Giuseppe Lenoci, en accident de trànsit
Algunes manifestacions, sobretot a Milà, van acabar amb aldarulls entre estudiants i policies, als quals s’ha criticat molt per la duresa de les càrregues. Tanmateix, més de dos mesos després, el fenomen no s’ha aturat i les protestes continuen, malgrat que la guerra d’Ucraïna ha apartat l’assumpte del centre del debat públic italià.
La bona escola
Les pràctiques que Parelli estava a punt d’acabar quan va morir formen part d’un programa educatiu que fixa l’alternança entre educació i treball, aplicat a partir d’una reforma legal aprovada l’any 2015 pel govern de Matteo Renzi que es va anomenar la buona scuola. Aquesta introduïa als centres d’educació secundària unes hores obligatòries de pràctiques (400 per a les estudiants d’escoles de formació professional i 200 per a la resta) en el món laboral durant els darrers tres anys d’escolarització. Tot i això, en alguns casos, aquest programa s’ha concretat, per a algunes alumnes, tan sols en l’assistència conferències o activitats que tenen poc a veure l’adquisició una experiència professional de tipus laboral.
El programa ‘La buona scuola’ fixa entre 200 i 400 hores d’activitat laboral per a estudiants dels últims tres anys del cicle de secundària
Per altra banda, l’articulat del programa preveu que es garanteixi la seguretat de les estudiants en l’àmbit laboral, unes condicions equiparables a la resta de treballadores de les empreses i cobertures amb assegurances, tot i que el mateix reglament contempla també que les estudiants puguin participar en activitats considerades “d’alt risc”.
L’objectiu declarat d’aquest sistema era posar en contacte les empreses amb les estudiants i fer que aquestes tinguessin ja una experiència concreta un cop fora dels instituts. Però des del primer moment es va fer palesa l’oposició a la reforma.
El col·lectiu Ninand@ demana acabar amb el programa i considera que l’alumnat aprofitaria més el temps fent classes
Per exemple, el col·lectiu romà Ninand@ fa anys que critica el programa i argumenta que les empreses s’aprofiten del treball gratuït de milers d’estudiants, un temps que podrien utilitzar més profitosament fent més hores de classe. Segons el mateix grup, l’única opció per millorar la situació seria acabar amb el programa. Altres persones i grups tenen una posició menys radical i pensen que, amb certs canvis, el model es podria conservar.
Les morts recents d’aquests dos estudiants formen part d’un problema greu a Itàlia, on durant l’any 2021 es van registrar 1.221 víctimes mortals per accidents laborals, sobretot en sectors com la logística o la construcció.
Més de 1.200 morts laborals
El cicle de protestes protagonitzat per l’alumnat també ha inclòs altres demandes –algunes alienes a l’àmbit educatiu, com la crisi ambiental o l’oposició a la guerra a Ucraïna– com el rebuig a haver de passar un nou examen al final del cicle de secundària (que a Itàlia abraça dels 12 als 18 anys), considerat massa complicat després de tres cursos marcats per l’ensenyament a distància a causa de la pandèmia. Amb tot plegat, les estudiants han pogut formular crítiques profundes sobre la gestió de l’escola italiana.
Fins ara, però, no s’han començat a discutir de forma orgànica les necessitats d’aquest sector, un dels que més han patit els efectes de la pandèmia: els centres educatius van ser els primers a tancar a març de 2020 i els últims a tornar a obrir, amb moltes restriccions. Les classes virtuals dels darrers anys també han suposat una dificultat extra per a estudiants amb menys recursos.
Una situació semblant es viu al sector sanitari. Tot i que la pandèmia va evidenciar-ne els límits, fins ara s’han trobat a faltar moviments per reformar-lo de forma estructural, així com plantejar el paper dels serveis de salut privats. Això ha passat també perquè la gestió de la sanitat a Itàlia és competència de les regions, fet que dificulta l’establiment d’una direcció comuna al sector.
Una escletxa de crítica al govern
Les manifestacions estudiantils són una de les poques veus crítiques amb les polítiques neoliberals del govern de Mario Draghi, que encara compta amb el suport de quasi tots els partits representats al Parlament italià.
Grups estudiantils van participar també el 26 de març en una gran manifestació organitzada a Florència per les operàries de la fàbrica GKN. Les treballadores d’aquesta nau productora de material per a vehicles estan mobilitzades des del juliol de 2021 i fins i tot van arribar a ocupar la planta industrial per reclamar mantenir els seus llocs de feina, després que l’empresa comuniqués l’acomiadament de 422 integrants de la plantilla.
Les manifestacions estudiantils són una de les poques veus crítiques amb les polítiques neoliberals del govern de Draghi
La manifestació de Florència va ser resultat de diversos mesos de mobilitzacions, durant els quals les obreres han tingut la capacitat d’establir relacions amb diversos col·lectius de tot el país. De fet, una part important de la protesta va estar dedicada a qüestions ambientals. A la vegada, es va defensar la necessitat de fer convergir totes aquestes lluites amb una perspectiva comuna. En les convocatòries a la protesta es va emfasitzar aquesta qüestió: no es podrien salvar els llocs de feina a la fàbrica sense plantejar vincles de solidaritat que anessin més enllà.
Al final de la manifestació, les representants estudiantils van ser les primeres a intervenir en el torn de parlaments per destacar el seu suport a la lluita obrera, mentre arribaven notícies de noves ocupacions d’instituts a altres parts d’Itàlia.
En un país a on l’oposició no havia estat mai tan debilitada com ara, i on sembla que les solucions siguin poques per pal·liar els danys estructurals o els desequilibris econòmics causats per la pandèmia, mobilitzacions com l’estudiantil, la d’oposició a la guerra, la que sensibilitza contra el canvi climàtic o les que reivindiquen els drets de les treballadores evidencien una font latent de malestar i de reivindicació de noves polítiques públiques.
