Mark Fisher (1968-2017) va ser un pedagog i ciberactivista anglès dedicat a la crítica cultural, especialment musical i cinematogràfica, a cavall del postpunk i el postmarxisme. Algú que va viure en primera persona la dissidència política i l’underground, que va patir l’auge thatcherista i neoliberal, i va plorar pel fracàs dels sindicats a inicis dels anys vuitanta. En l’àmbit personal, va cavalcar entre la rave electrònica, la manifestació i l’entusiasme, i va conèixer de primera mà la depressió i el desclassament, entre altres mals del “realisme capitalista”. Amb blogs (K-Punk), grups de música (D-Generation) i plataformes de recerca (CCRU de Warwick), Fisher va aportar una veu singular i disruptiva, renovant a la seva manera intensa i heterogènia els estudis culturals. Prenent el relleu de temes tractats per gent com Marshall Breman, Fredric Jameson, Stuart Hall, amb les armes conceptuals de la parella Deleuze-Guattari, i guaitant molt més enrere –a Walter Benjamin i l’Escola de Frankfurt– va anar repensant i actualitzant les grans discussions sobre la cultura (el “popisme”, les indústries culturals…) i els canvis i trasbalsos patits per la classe obrera, en una època “treta de polleguera” i ofuscada pels llums de neó de la cultura postmoderna.
Germán Cano, a Mark Fisher: Los espectros del tardocapitalismo (Editorial Gedisa, 2023) parla de Fisher com d’una mena de “Kurt Cobain o Ian Curtis dels estudis culturals”, i ho fa per advertir el perill d’una possible mistificació i mitificació de les seves idees, que podrien acabar embolcallades en una “cel·lofana categorial”, acadèmica i innòcua, no operativa. Precisament, la tasca de Cano al llarg d’aquest assaig és la d’ordenar i destacar la vigència, l’originalitat de les idees principals de Fisher, per tal que puguem entendre’n el valor real, la seva força comunicativa, l’actualitat del seu poder incisiu per llegir i actuar en el present candent dels individus, de la societat. Cano, que és traductor i professor de filosofia especialista en Nietzsche, i ha estat implicat en moviments socials entre el carrer i les institucions (va ser conseller federal de Podem), s’interessa sobretot pels referents intel·lectuals i pels temes més eminentment polítics de l’obra del pensador anglès –si bé, en Fisher, tot, vida i estètica, és política. L’autor desentrella el sentit del “realisme capitalista” com una “anàlisi de les contradiccions” del tardocapitalisme liberal, observant-les amb deteniment (la primera: no és un realisme, i sí que hi ha alternatives); destaca el sorgiment del “ressentiment” individual com a substitut, amarg i políticament impotent, de la identitat i la lluita de classes; assenyala la riquesa que l’encarnació subjectiva del feminisme va aportar als moviments socials i polítics; resumeix i encadena l’evolució dels punts de vista i punts d’interès fisherians al llarg del temps, les grans obsessions, tesis i denúncies de l’autor, començant per la de la cooptació de la contracultura dels anys seixanta i setanta per part de la dreta neoliberal, la figura de Tony Blair com a Frankenstein antiprogressista, seguint per valorar el “modernisme popular” com a refugi i alternativa, per acabar amb la tràgica constatació de l’esclerosi de certa esquerra que no va estar a l’altura de la complexitat i els canvis brutals dels “nous temps”.
Germán Cano parla de Mark Fisher com d’una mena de “Kurt Cobain o Ian Curtis dels estudis culturals”, i ho fa per advertir el perill d’una possible mistificació i mitificació de les seves idees, que podrien acabar embolcallades en una “cel·lofana categorial”, acadèmica i innòcua, no operativa
Fisher, des de la seva posició, sí que s’hi va atrevir, a assumir aquesta complexitat, en la seva tasca didàctica, militant d’una melancolia constructiva i convençut dels futurs possibles. I així és com va anar traslladant la intensitat en els seus escrits, a voltes extàtics i a voltes terrorífics (els fantasmes polítics i culturals de la “hauntologia” fan por), fent-se llegir per tota una generació que, si hi connectava, l’entenia i el seguia, és perquè hi compartia bona part de les vivències, militàncies, malestars, gustos. Nosaltres, que potser no hi tenim aquesta proximitat, podem continuar acostant-nos al K-Punk amb la motxilla de la nostra experiència i la nostra sensibilitat, i ben segur que l’entendrem. Per albirar un panorama més ampli dels “espectres del tardocapitalisme”, per veure d’on sorgiren i encara de quina manera ens assetgen i envolten, ens anirà molt bé una guia com aquest llibre potser exigent (pel tema, pel lèxic, per la gramàtica), però també sintètic i rigorós, i doncs, necessari.
Apologia de la introversió antisistema
Artista i escriptor nascut a Londres el 1981, Hamja Ahsan va posar en marxa fa una colla d’anys el DIY Festival, que explorava amb periodicitat anual l’encreuament entre les arts i l’activisme, i posava èmfasi en la salut mental, l’alteritat i la diversitat expressives, especialment en el marc del decolonialisme i l’apoderament de les comunitats culturals i racials. Ara, Ahsan s’ha empescat, amb “Shy Radicals” (traduïda al castellà com Tímidos radicales i publicada per Caja Negra) una obra que és alhora una gran broma i una gran reflexió, ja que, d’una tacada, inventa, manifesta, dissecciona i desconstrueix tot un moviment polític insurreccional, que ell anomena “la política antisistèmica del militant introvertit”.
El dels tímids radicals és un moviment (imaginari?, potencial?, possible?) en contra del que l’autor anomena “Supremacisme Extravertit”, una realitat contemporània que castiga, amb la seva fatxenderia i el seu soroll i sortides de to, tots aquells que no participen del rebombori com a forma de vida, és a dir: tímids, introvertits, autistes… En un futur pròxim, diu Ahsan, els tímids radicals aspiren a habitar en tranquil·la comunitat al nou estat d'”Aspergistan” (!!!), del qual l’autor n’ofereix un primer esborrany de constitució, i que, per exemple, ha de tenir un himne nacional que s’escoltarà a cau d’orella, en una petxina o caragol de mar. De fet, en la seva “crida” (és un dir) contra el sorollisme, i a favor d’un retorn a la quietud del “santuari interior”, hi ha alguns punts coincidents amb el “Realisme Capitalista” de Mark Fisher, si bé plantejats no des de la gravetat d’aquell, sinó des de la lleugeresa esperançada de la imaginació: hi trobem denúncies del corporativisme postindustrial, reivindicacions de la vida underground, demandes contra la publicitat, crítiques a un sistema mèdic que patologitza la diferència, ridiculitzacions del bel·licisme impetuós (a Aspergistan, els soldats del seu exèrcit duran escuts amb la consigna “No molestar”).
En la connexió lúcida i lúdica entre psique i art, entre expressió cultural i assagisme polític, hi ha una connexió amb la visió de la cultura com a centre vital, forma i fons de les nostres vides: no com a entreteniment comercial, com a cas acadèmic, com a abstracció
Empeltat d’una escriptura enginyosa, l’autor imagina que la cultura clubber berlinesa es veurà amenaçada pel misticisme sufí. Amb una pota a la performance i una altra a l’antropologia i als estudis culturals (capítol moviments socials), l’artista s’empesca un artefacte inclassificable i sorprenent, un llibre imaginatiu i polièdric que té moltes branques (n’ha fet, també, un migmetratge), en una obra que és un calaix de sastre on hi cap de tot: la música (comparant els estils iugoslaus de la sevdah i el turbo-folk), el cinema (amb un catàleg del millor del gènere del cinema “introvertit”), la psicologia i la sociologia (amb una anàlisi dels Otakus i els Hikikomoris, així com de les diferents personalitats extravertides) i la història dels moviments insurreccionals (hi apareixen capítols de les lluites anticolonials, de les Panteres Negres…).
Les estratègies de subversió dels tímids radicals contra l’statu quo histèric i saturat no són, doncs, tan caricaturesques, còmiques o fantasioses com podria semblar. I, de fet, al llarg de les entrevistes i relats del llibre, sabem que, si se’n parla mig de broma, és perquè també se’n parla mig seriosament, ja que la incertesa forma part de l’estratègia. Heus aquí un manifest que s’expressa quan ens demana: “Podeu fer el favor de callar?!”, i que tot i ser paròdic i fragmentari manté sempre el rerefons espiritual, la forma tragicòmica, el regust agredolç. També aquí, entre aquesta connexió lúcida i lúdica entre psique i art, entre expressió cultural i assagisme polític, hi ha una connexió amb la visió de la cultura com a centre vital, forma i fons de les nostres vides: no com a entreteniment comercial, com a cas acadèmic, com a abstracció. Perquè, en darrer terme, aquesta utopia en minúscules del minimalisme expressiu i emocional ens parla, xiuxiuejant, de l’exclusió i la invisibilització, d’allò banal i allò necessari, de la possibilitat d’escapar del buit i l’alienació de la contemporaneïtat.
