Amb un llamp, i la mort del pagès-poeta Domènec, se’ns obre l’escenari. Un escenari viu; ple de costums curiosos, personatges interessants i natura que cobra vida i es mou, o balla, per l’entorn i amb la gent que habita la zona d’alta muntanya entre Camprodon i Prats de Molló.
Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, és un llibre preciós de prosa experimental; una novel·la que ens endinsa al món del Prepirineu, a la cultura catalana i a les històries i llegendes que s’ubiquen dins del paisatge, que ens acompanyen, sempre dins nostre. Entre les pàgines hi trobem presències màgiques: fantasmes i dones d’aigua, i un capítol on la Dolceta no para de riure mentre explica la història de quatre dones penjades per bruixes. També prenen paraula els animals i les plantes, en un capítol narrat per un cabirol i un altre per un bolet. I, així, cada capítol va canviant de perspectiva, construint un conjunt de veus que entrellacen un sol relat.
El fil consistent és la història de com viu la mort d’en Domènec la gent que l’envolta. La tendresa dels vincles entre els personatges: com es vesteixen d’ossos a la festa del poble i s’ataquen amb afecte, com es visiten i prenen cafè, com juguen pel bosc. Però també és la història de la muntanya, la història d’una frontera que carrega la memòria de persecucions, segles de lluita
i guerres. Encarna com de tremend i dur pot ser viure –o sobreviure– en aquest entorn; però també com de ric i preciós pot ser; com et pot oferir refugi, nous principis, serenor, comunitat; com pot ser un lloc on aprendre a entendre’s amb la terra en què vivim.
És un text que es complica al llarg del relat. La narració a vegades s’avança sense explicació o fa un canvi tan radical que quasi ens descol·loca. Però si hi posem confiança i atenció, comencem a entendre que cada capítol juga amb la construcció; ens demana un esforç de lectura, mentre va tirant endavant i endarrere, en un moviment el·líptic. Un moviment que s’assembla, potser, al ball cíclic de la vida, de la història i del món natural.
