Als dos membres que afirmen treballar en el Departament de Seguretat Nacional (DSN) i que han intentat cooptar Enric Pérez com a confident els interessava saber si el jove va participar de manera activa en les mobilitzacions convocades en el marc de la campanya Tsunami Democràtic contra la sentència del referèndum de l’1 d’Octubre. “Estaves ficat en això?”, li pregunten. L’octubre de 2019, els més de trenta dies de protestes contra la sentència van fer saltar, de fet, les alarmes de les entranyes del DSN, i es van aprovar tot un seguit de polítiques repressives contra l’independentisme català.
El govern en funcions de Pedro Sánchez va activar el Comitè de seguiment de la situació a Catalunya, un òrgan coordinat pel DSN i integrat pel Gabinet de la Presidència del Govern espanyol, els ministeris d’Interior, Assumptes Exteriors, Defensa, Justícia, Economia i Foment o el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), amb l’encàrrec de monitorar l’evolució de les mobilitzacions i dissenyar estratègies per aplacar-les. Durant l’activitat d’aquest comitè i sota el pretext de garantir la “seguretat nacional”, es va donar llum verda a les càrregues policials contra milers de manifestants, l’Audiència Nacional espanyola va ordenar clausurar les pàgines web de Tsunami Democràtic –que va comptabilitzar fins a més de mil atacs fallits només contra la seua aplicació–, es va acusar la plataforma d’un presumpte delicte de terrorisme i es va aprovar el decret 14/2019 –conegut com el “155 digital”–, el qual atorga al govern espanyol la potestat de tancar webs sense ordre judicial.
En la tardor de 2019 el DSN es va activar arran de les protestes contra la sentència del procés
Dos anys abans, la celebració del referèndum també activava les alarmes de la seguretat de l’Estat espanyol. Els mesos previs a la votació, l’executiu –aleshores presidit per Mariano Rajoy– ordenava clausurar pàgines web amb informació sobre el referèndum i estudiava la possibilitat d’aplicar la llei de Seguretat Nacional, que regula les funcions del DSN; o l’article 155 de la Constitució espanyola per a intervenir Catalunya. Aquest últim, finalment, va ser aprovat pel Senat espanyol dies després del referèndum i de la repressió policial exercida en la jornada de votació i que va coincidir en el temps amb l’intent de captació com a confident de Bryan Jiménez, membre de l’esquerra independentista.
Tres plantes sota terra
La seu més emblemàtica del Departament de Seguretat Nacional (DSN) s’ubica sota terra i a escassos vint metres de La Moncloa, en un búnquer de tres plantes, amb habitacions per a 200 persones, estudi de televisió, hospital, armeria o, fins i tot, un refugi nuclear. Rodejada d’un gran secretisme, la seua construcció la va ordenar l’expresident socialista Felipe González, arran de l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN. Hui dia, també és el lloc on es reuneix el Consell de Seguretat Nacional, òrgan que dicta i supervisa les directrius en matèria de seguretat de l’Estat, presidit pel rei Felip VI i on tenen representativitat la majoria dels ministeris i altres organismes com el Centre Nacional d’Intel·ligència.
El DSN va entrar en funcionament l’any 2012, sota el mandat de Mariano Rajoy, tot i que els seus antecedents daten de molt abans. L’any 1980, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Marcelino Oreja Aguirre, havia iniciat, de manera molt discreta, les negociacions per a l’ingrés a l’OTAN, incorporació que es materialitzaria en maig de 1982. Aquest context polític va esdevenir l’excusa perfecta perquè, en juliol de 1980 s’aprovara la primera llei en matèria de “seguretat nacional”, la qual marcaria l’inici del desenvolupament de successives directives que tenien com a objectiu generar “en el poble espanyol la consciència de la necessitat d’una política de defensa”.
Óscar López Águeda és el responsable polític del DSN. Durant el govern de Mariano Rajoy ho era Jorge Moragas
Una de les fites més rellevants en l’assoliment d’aquesta fi va ser l’aprovació de la primera Estratègia Espanyola de Seguretat (EES), durant l’últim any de govern de José Luis Rodríguez Zapatero i sota la direcció de Javier Solana, antic ministre de Felipe González i exsecretari general de l’OTAN. Aquest document –actualitzat en 2013, 2017 i 2021– descrivia els riscos i amenaces, a parer del govern espanyol, per a la seguretat de l’Estat. Per primera vegada, a més, es demanava la participació de la presidència del govern espanyol en el disseny de les línies a seguir i es va crear un consell per fer-ne el seguiment. Es llançaven, doncs, els primers traços de l’estructura jeràrquica de l’actual DSN, el qual depèn del Gabinet de la Presidència –avui dia en mans del socialista Óscar López Águeda– i està encapçalat en l’àmbit executiu pel general d’artilleria especialitzat en geopolítica i terrorisme Miguel Ángel Ballesteros Martín, com a director, i el capità de navili Ignacio García Sánchez com a director operatiu. Durant el mandat de Mariano Rajoy, el DSN estava comandat pel popular Jorge Moragas, involucrat en l’operació Catalunya –conjuntament amb l’excomissari Villarejo– per difamar polítics independentistes catalans. En els últims anys, el DSN ha fitxat militars i policies per a les diferents àrees que pengen del director operatiu, especialment per a la Unitat d’Anàlisi de Seguretat Nacional.
Independentisme, el risc invisible
Conflictes armats, terrorisme, ciberamenaces, inestabilitat econòmica i financera, proliferació d’armes de destrucció massiva, fluxos migratoris irregulars, espionatge, emergències i catàstrofes, o més recentment, els efectes derivats del canvi climàtic i les epidèmies i pandèmies. Aquests són alguns dels “riscos i amenaces” que es tenen en consideració a les estratègies espanyoles de seguretat publicades fins al moment. En cap d’aquestes publicacions es menciona l’independentisme català de manera explícita. Només l’estratègia de 2017, aprovada dos mesos després de la celebració del referèndum de l’1 d’Octubre, en feia referència. Acusava la crisi econòmica de ser l’embrió de l’independentisme, el qual titllava d’“irresponsabilitat”.
Les estratègies i, en definitiva, el sistema espanyol de seguretat, queda regulat per la llei de seguretat nacional, aprovada en 2015 amb els vots a favor del PP, PSOE i UPyD i avui dia pendent d’una reforma. La norma entén la seguretat com “l’acció de l’Estat dirigida a protegir la llibertat i el benestar dels seus ciutadans, a garantir la defensa d’Espanya i els seus principis i valors constitucionals”. Una definició ambigua que, tal com denuncien formacions com ERC, Junts, la CUP i rellevants juristes, comporta una inseguretat jurídica, perquè sota aquest concepte es podria castigar qualsevol acció desenvolupada en un estat de dret; i també en qüestionen la constitucionalitat pel fet d’atorgar “facultats exorbitants” al president del govern espanyol i al Consell de Seguretat Nacional, atés que podrien intervenir les comunitats autònomes i desposseir-les de recursos humans i materials.
