Lluint ulleres i una barba grisa, i vestit amb una túnica tradicional marró i un turbant a joc que recordaven al seu pare. Així va anunciar a mitjans de novembre Saif al-Islam, fill de l’exdictador libi Moammar al-Gaddafi i buscat pel Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat, la seva candidatura a les eleccions presidencials convocades a Líbia el 24 de desembre. Al-Islam va presentar-se en públic després de passar gairebé una dècada en la més absoluta ombra, des que el 2011 va ser capturat per un grup de combatents mentre intentava fugir de Líbia, empès pel col·lapse del règim del seu pare arran d’una revolta amb el suport de l’OTAN. L’escenari escollit per a la reaparició va ser Sabha, al sud del país.
Dos dies més tard, a la ciutat oriental de Bengasi, fou Khalifa Haftar –comandant de facto de l’autodenominat Exèrcit Nacional Libi (ENL) i home fort a l’est del país– qui va anunciar que també es presentaria als comicis. Haftar s’ha enfrontat amb les autoritats de l’oest de Líbia des que el país es va dividir el 2014, i sobre ell pesa un llarg historial de crims de guerra.
L’últim en entrar en escena va ser el primer ministre interí, Abdul Hamid Dbeibah. Malgrat haver promès que no es presentaria quan va assumir el càrrec, el libi va anunciar la seva candidatura a finals de mes, després d’haver aprofitat la seva posició per adoptar polítiques populistes a casa i impulsar el seu perfil a l’exterior. Tot i ser un home poc conegut fins als 63 anys, Dbeibah havia ostentat lucratius càrrecs durant el règim de Gaddafi.
Molts dels actors responsables del caos i la violència de la darrera dècada han apostat per participar en els comicis
D’entrada, les eleccions presidencials s’havien ideat per culminar el procés d’unificació de les institucions estatals líbies i dotar-les de certa legitimitat abans de continuar amb un procés de pau que busca estabilitzar el país. Però l’entrada en la cursa electoral de Haftar, Al-Islam i Dbeibah ha confirmat que molts dels actors responsables del caos i la violència de la darrera dècada han apostat per participar en uns comicis sense garanties que amenacen d’enterrar la fràgil transició i fonamentar-ne la divisió, se celebrin o no.
“He vist aquesta pel·lícula abans, diverses vegades, i no n’estic ni mínimament convençut”, comenta Anas El Gomati, director de l’Institut Sadeq, el primer centre d’investigació de Líbia. “Sé que no tindrem unes eleccions lliures i justes”, anticipa.
Sense garanties
El camí cap a les eleccions es remunta al mes de juny de 2020. Aleshores, l’ENL de Haftar va haver de retirar-se de l’oest del país, un replegament que va marcar el fracàs de l’ofensiva que havien llançat l’abril de l’any anterior per capturar Trípoli, la capital i seu del govern d’acord nacional reconegut internacionalment. Arran d’aquell revés i de la decisiva intervenció militar de Rússia a favor de l’ENL, i de Turquia, donant suport a l’executiu de Trípoli, les parts van aturar els combats i van rubricar a l’octubre posterior i des de Suïssa un alto el foc.
Construït sobre aquell darrer acord, el novembre del 2020, l’anomenat Fòrum de Diàleg Polític Libi, format per una setantena de membres escollits a dit per l’ONU, va pactar un full de ruta que preveia la celebració d’eleccions presidencials i parlamentàries el 24 de desembre d’enguany i l’establiment d’un govern de transició per gestionar l’impàs.
El mes de febrer, el mateix Fòrum va escollir Dbeibah com a primer ministre interí, en un procés tacat de corrupció que va començar a evidenciar els límits de la capacitat de l’ONU per tirar-lo endavant. Així i tot, al març, la Cambra de Representants de Líbia, amb seu a l’est, va donar el vistiplau al govern de Dbeibah en la primera sessió unificada celebrada en anys, i que va donar peu a una inusual cessió de poders, pacífica a la nova administració. “El pla era bastant directe”, assenyala El Gomati, “però s’ha complert molt poc”.
Ja a l’abril, el mateix parlament va rebutjar els pressupostos del nou govern i l’ENL va impedir un viatge de Dbeibah a l’est del país, marcant l’inici d’un xoc que a finals de setembre va portar la Cambra a retirar el suport a l’executiu. A la vegada, la unificació de les institucions estatals, sobretot les militars, no ha avançat gens, i les forces estrangeres i mercenàries en favor d’uns i altres tampoc s’han retirat de territori libi.
Pel camí, el controvertit president del parlament, Aguila Saleh, aliat de Haftar, va firmar una llei per celebrar les eleccions del 24 de desembre. Tanmateix, el document només incloïa els comicis presidencials i excloïa els parlamentaris també acordats amb l’ONU. Part de la nova administració va rebutjar el text per haver-se aprovat sense seguir un procediment adequat.
Encara més problemàtic és que no s’hagi aprovat cap base constitucional, de manera que no hi ha cap norma que reguli els poders d’un potencial futur president –en línia amb el que ha succeït a Líbia durant dècades– i, per tant, no se sàpiga realment què s’escolliria en uns comicis. “Convocar unes eleccions sense una base constitucional és una bogeria”, adverteix El Gomati: “Un buit constitucional és la definició arquetípica de l’autoritarisme”.
Malgrat aquestes alarmants mancances i desacords, la comunitat internacional ha optat per fer els ulls grossos. A mitjans de novembre, diverses potències mundials es van reunir a París per a renovar el suport a la votació, igual que ha fet la criticada missió de l’ONU a Líbia.
Potències mundials es van reunir a París per a renovar el suport a la votació, igual que ha fet la criticada missió de l’ONU
Diversos observadors alerten que aquesta determinació per forçar el calendari és una aposta d’alt risc. En aquest sentit, a banda de no saber què es votarà, la manca de consens al voltant de la llei electoral arriba a qüestions tan bàsiques com qui té dret a presentar-se. Unes discrepàncies que obren la porta a què qualsevol candidat pugui impugnar en qualsevol moment el procés, que contempla una segona volta si ningú obté majoria el 24 de desembre.
De fet, tampoc existeixen garanties pel que fa a altres premisses essencials, com l’existència d’unes forces de seguretat neutrals o una justícia funcional que pugui assegurar unes votacions lliures. Un perill alarmant, sobretot, en zones controlades per les forces d’algun candidat, com a l’est de Líbia i parts del sud, on Haftar compta amb una gran influència.
“El gran repte no és si les líbies han de votar o no, això és una falsa dicotomia”, expressa El Gomati. “La qüestió no és aquesta sinó en quines condicions podran tenir una votació lliure i justa, i aquest és el principal problema ara mateix”, continua.
La dimissió, catorze dies abans de la votació, de l’enviat especial de les Nacions Unides al país, Jan Kubiš, que havia insistit a mantenir-la malgrat els riscos, només ha generat més desconfiança. “Desgraciadament, en les declaracions de comiat va dir que no s’havia de robar el vot a la població líbia. Doncs bé, les condicions que ell ha permès estan privant a les líbies d’una democràcia i unes eleccions lliures i justes”, critica el director de l’Institut Sadeq.
Salt al buit
Tots aquests factors fan que la celebració de les eleccions estigui envoltada d’incerteses, i a mesura que s’apropa la data hagin augmentat les tensions i la violència. Tanmateix, tant si se celebren com si no, els analistes assenyalen que una de les conseqüències serà molt probablement el col·lapse del darrer intent de transició, així com la consolidació de la divisió del país.
Si els comicis tenen lloc i els resultats ofereixen un guanyador clar, és difícil imaginar que els rivals l’acceptin, sense caure en la temptació d’impugnar tot el procés. A més, un endarreriment podria ser aprofitat per les parts per fonamentar-se en aquelles regions que ja controlen. Sigui com sigui, la presència militar de Turquia i Rússia deixa ara per ara poc marge a l’esclat d’un nou conflicte obert.
“Tot el món té por de qui guanyarà, en totes les bandes. Les seguidores de Haftar tenen por que no guanyi, les de Saif al-Islam tenen por que no guanyi, i les qui van donar suport a la revolució i s’oposen a Saif al-Islam i Haftar tenen por que el seu candidat no guanyi”, observa El Gomati. “I no tenen por de no aconseguir les polítiques que volen. Els fa por una altra guerra”, conclou.
