En una jornada càlida de mitjans març, la carretera que va d’Irbil a Tobzawa, un poble de la plana de Nínive a uns vuitanta quilòmetres a l’est de Mossul, encara està engalanada. Dels fanals, pengen decoracions amb la cara del papa Francesc i banderoles amb el lema “Benvingut al Kurdistan”. Sortint de la carretera principal, esquitxada de punts de control de milícies i exèrcit, ens endinsem al cor rural de la plana, una regió històricament habitada per les minories assíria, yazidita, shabaki
i turcomana. A l’entrada de Tobzawa, controlada per les milícies xiïtes d’al-Hashd al-Sha’bii, un cartell gegant immortalitza en una abraçada fraternal Qasem Soleimani i Abu Mahdi al-Muhandis, el comandant de la Força Quds del Cos de la Guàrdia de la Revolució Islàmica, i el líder de la milícia iraquiana Kataeb Hezbollah, respectivament, tots dos assassinats el 3 de gener de 2020 en un atac estatunidenc a Bagdad.
Quatre anys després d’alliberar aquests territoris d’Estat Islàmic, encara hi ha edificis esfondrats pels bombardeigs
No gaire lluny de l’entrada del poble, continuem per un camí de terra polsegós, enmig del no-res. Els signes de la destrucció són visibles. Quatre anys després d’alliberar aquests territoris d’Estat Islàmic, encara hi ha edificis esfondrats pels bombardeigs, cases tirotejades amb els sostres esquinçats, vehicles carbonitzats, usats per Estat Islàmic com a cotxe bomba. Una de les poques estructures renovades és un camp de futbol i voleibol, al costat d’un centre juvenil, també reconstruït. D’un autobús blanc surt un grup d’adolescents, totes noies yazidites, vestides amb xandalls i sabatilles esportives. S’entrenen dos cops per setmana en aquest centre esportiu construït gràcies al projecte Ma’an Li-l-Salaam (“Units per la pau”), finançat i implementat per Malteser International, Un Ponte Per i la cooperació alemanya, per reforçar, per mitjà de l’esport, la cultura i l’art, la cohesió social i el diàleg entre les comunitats que habiten la plana de Nínive.
Aquí és l’esport el que ajuda a curar les ferides d’Estat Islàmic, del conflicte, de la fugida i del retorn. Es nota en la mirada alegre d’aquestes noies mentre escalfen abans de començar el partit de voleibol. Les paraules després ho confirmen: “L’esport ens uneix. Em va ajudar a conèixer gent nova i em va ajudar a no pensar en els problemes”, explica Ranin, de 17 anys. “Després de fugir, no creia que retornaríem. El meu pare va ser segrestat per Daesh [acrònim àrab d’Estat Islàmic], també la meva tia
i la meva cosina. D’ell, no en sabem res. Daesh és una paraula prohibida a casa. Tinc por cada vegada que la sento”, diu. Nargez, de 19 anys, també té records inexpressables: “Daesh va ocupar els nostres territoris i les nostres llars. La meva família i jo vam fugir a correcuita, de nit, caminant durant dies per la muntanya. Mai ho podré oblidar”. Ranin i Nargez són dues de les milers de persones que van fugir de la plana de Nínive el 2014 quan els milicians d’Estat Islàmic van ocupar militarment la regió. Tothom té algun familiar que va ser segrestat o encara està desaparegut. Durant anys van viure en camps de desplaçats interns a Duhok, al Kurdistan iraquià, i després de l’alliberament, entre finals del 2017 i el 2018, van tornar a viure aquí. Van reprendre l’escola i l’esport. Cada setmana es troben amb altres equips de poblacions veïnes, de diferents confessions. “Amb l’esport, el millor és que juguem i prou. No pensem si l’altre és musulmà. L’únic valor és el de l’esport i el respecte a les normes”, conclou Ranin.
“L’esport ens uneix. Em va ajudar a conèixer gent nova i em va ajudar a no pensar en els problemes”, explica Ranin, de 17 anys
Segons els resultats de l’estudi “Construint la cohesió social entre comunitats cristianes i musulmanes mitjançant el futbol a l’Iraq post-ISIS”, publicat a Science l’agost de 2020, en un context de postguerra, el contacte social i l’esport poden contribuir a la reconstrucció de la cohesió social amb coetanis i coneguts. L’estudi, elaborat per Salma Mousa, investigadora postdoctoral al Laboratori de Polítiques d’Immigració i al Centre de Democràcia, Desenvolupament i Estat de Dret de Stanford, posa de relleu que l’esport no va influir en comportaments socials genèrics, com freqüentar un restaurant gestionat per la comunitat musulmana o la participació en esdeveniments socials mixtos, però en canvi sí que va fomentar un comportament tolerant cap als iguals.
Aquest és precisament l’esperit del projecte Units per la pau, explica Martina Pignatti Morano, directora de programes de cooperació d’Un Ponte Per i responsable de Construcció de Pau. “El procés de diàleg i cooperació és difícil per a un país com l’Iraq, perquè hi ha hagut molta violència en els darrers anys i hi ha un desig de venjança contra els culpables o presumptes culpables. El jovent i les dones, tanmateix, són qui tenen idees i solucions creatives per promoure la reconciliació, i per això és fonamental invertir en programes d’educació per a la pau. L’art, l’esport, la cultura i l’educació són sempre la via per prevenir l’extremisme”.
Tornar els colors a una ciutat grisa
Deixant enrere les zones remotes i abandonades de la plana en direcció a Mossul, els punts de control es multipliquen. Milícies kurdes, després exèrcit iraquià, milícies xiïtes i de nou exèrcit iraquià. Un embolic de sigles, uniformes i poders. A l’entrada de la ciutat de Mossul, prop de la plaça al-Muthnna, un mur de formigó ple de murals de colors crida l’atenció. Un grup petit d’adolescents vestits amb bates blanques i pinzells treballen en un nou dibuix. Reconeixem el rostre de l’arquitecte anglo-iraquià Zuha Hadid, el de Jack Sparrow i altres personatges populars del món del cinema, la cultura o l’art. “Tothom som voluntaris”, explica Rasul, de 20 anys, estudiant de literatura a la Universitat de Mossul. “El propòsit d’aquestes activitats és fer saber que el jovent volem sentir-nos part de la nostra societat, la volem millorar, acolorir i cuidar el lloc on vivim”. Rasul forma part del col·lectiu 7Arts, fundat el 2020 per un grup d’estudiants amb l’objectiu de canviar la imatge de Mossul. Tots són voluntaris i es citen a diferents barris de la ciutat per pintar una paret, una rotonda o un edifici on la guerra seguia present. “Durant el període de Daesh, aquest mur estava ple de consignes i trets dels projectils. Les traces de la guerra encara són visibles després de tots aquests anys. Intentem amagar-les perquè entristeixen la ciutadania […] on abans només hi havia negre, avui hi ha color”.
Per qui va conèixer els ulls esgotats de la ciutadania de Mossul durant l’ofensiva militar, la veu d’aquests joves sembla un miracle
Per aquelles que han conegut Mossul i els ulls esgotats de la seva ciutadania durant l’ofensiva militar, les veus d’aquests joves semblen gairebé un miracle. I, tot i que la reconciliació trigarà temps, la vida a la ciutat retorna a poc a poc. Fins i tot la cultural. Al cafè Qantara s’hi respira literatura i poesia: les bigues a vista, els sofàs calats d’estil àrab, i tants objectes de diferents cultures i tradicions dins del país. I, al final, les portes típiques de les cases de la ciutat vella en record d’allò que havia estat Mossul. “Qantara és una idea que ens va venir al cap ja durant l’ocupació de Daesh. Ells van separar la nostra societat, i el nostre somni era reconnectar-la aquí dins. El nostre eslògan sempre ha estat ‘Un lloc per tothom’”. Ho explica un jove enginyer de 35 anys, en Younis Shlash, un dels fundadors d’aquest espai cultural on es troben dones i homes, compta amb una biblioteca ben fornida i acull lectures, presentacions i concerts.
Mossul ha estat durant segles un centre de cultura, però aquesta vida va quedar suprimida ja abans que Estat Islàmic declarés el seu califat el 2014. Al-Qaeda va posar al punt de mira músics i artistes arran de la invasió estatunidenca del 2003, i des d’aleshores l’expressió cultural havia quedat pràcticament vetada.
“Parlem de literatura, natura i política perquè tot influeix en la vida política”, explica Ibrahim Almass, poeta i traductor
“La idea principal d’aquest lloc és unir persones amb valors similars que intenten reduir les tensions a la societat”, explica el fundador. “Com ja sabeu, quan va arribar Daesh, va enfrontar les comunitats entre elles, va expulsar els cristians i altres minories, va segrestar i esclavitzar les dones yazidites, i també va atacar els musulmans sunnites contraris a la seva ideologia. Amb aquest espai, volem centrar-nos en la cohesió social i restablir la pau”. D’aquí el nom del local, Qantara, que en àrab significa pont. “Històricament, a la ciutat vella de Mossul, les cases estaven connectades per ponts que formaven un arc anomenat qantara. Hem escollit aquest nom perquè la qantara connectava la gent i hem decidit crear aquest pont per reconnectar els joves de la nostra societat”.
En un racó, un grup d’homes discuteixen amb un llibre i un cigarret a la mà. “Estem parlant de literatura, natura i política, perquè tot influeix en la vida política”, explica Ibrahim Almass, poeta i traductor. “Ho fem aquí perquè hi trobem una mena de llibertat. Després de molts anys de patiment i silenci, avui tornem a parlar i a confrontar-nos”, conclou amb satisfacció.
