El 8 de juliol d’enguany es va celebrar una cimera anticorrupció al Parlament de Catalunya liderada per l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció (O3C). Entrevistem a la seva presidenta, Itziar González Virós, exregidora de Barcelona i alertadora del cas del Palau de la Música i de la trama de les llicències
L’O3C lluita contra les causes estructurals de la corrupció, quines són?
La base es troba que a Espanya s’inicia l’actual etapa d’estat democràtic amb un paper molt rellevant als partits polítics. Nosaltres creiem que posar a la base de la democràcia organitzacions partidàries que entren en competència entre elles fa que es desenvolupi, més enllà de la vocació per la qual han nascut que és representar a la ciutadania i accedir a les institucions, una voluntat de supervivència en si mateixes. El funcionament opac dels partits tendeix a contagiar les administracions públiques i arriba un moment en què no es pot mostrar amb claredat què està passant a dins, la ciutadania no pot accedir al que s’està fent amb els seus diners i com s’estan gestionant. Per exemple: què vol dir augmentar la despesa militar? No vull ser còmplice d’una cosa així.
Necessitem acabar amb el finançament opac dels partits, necessitem transparència en la gestió pública i falta traçabilitat
Necessitem acabar amb el finançament opac dels partits, necessitem transparència en la gestió pública i falta traçabilitat: volem sentir el soroll de la ment, com maquinen els nostres dirigents les decisions que prenen. No hi ha contrapès ciutadà, no tenim un espai de la ciutadania a banda de votar cada quatre anys. I veure on està el llindar de percepció del que és o no és corrupció: jo recordo, sent regidora, veure qüestions que em semblaven corrupció, parlar-les amb el partit amb què estava col·laborant [PSC] i que em diguessin que allò no era corrupció. Tenim zero cultura de la integritat i molta cultura clientelar.
Acabeu de participar d’una cimera anticorrupció al Parlament de Catalunya. Quins són els resultats?
La magnitud de la tasca és immensa però intentem prioritzar. En aquesta cimera hem rescatat el que vam decidir treballar a la primera cimera. La primera notícia és que només un dels objectius s’ha assolit, però, en canvi, el que ha anat molt bé construir és aquesta aliança, encara que sigui de permís d’entrada i sortida, entre entitats, departaments de la Generalitat, organismes de control i partits polítics. S’ha produït una confluència. Hem consolidat després de set anys un equip, un espai mixt, on hi ha des d’un col·legi de professionals a un parell de sindicats, el moviment veïnal o la Unió de Pagesos. I que estan a prop dels síndics de greuges o de l’oficina antifrau, en el mateix nivell de jerarquia.
La cimera va ser com una espècie de teràpia de grup on vàrem poder dir “ostres, estem fatal, estem tots fent mil coses cada dia però no assolim el canvi cultural”
I perseguim, dia i nit, els compromisos polítics dels partits amb la societat. Hem aconseguit escoltar-nos els uns als altres i detectar que ens estem enfrontant a una qüestió cultural. No és una qüestió només de lleis de transparència, de normatives, que també, és una qüestió de cultura. Aquesta cimera va ser com una espècie de teràpia de grup on vàrem poder dir “ostres, estem fatal, estem tots fent mil coses cada dia, però no assolim el canvi cultural”. I això sona familiar perquè és una situació que podem traslladar a altres qüestions urgentíssimes: no podem seguir pensant aquest tipus de fronteres per les persones, no podem seguir pensant que el canvi climàtic és una mentida i no podem seguir pensant que encara que hi hagi corrupció som en una democràcia. No, si hi ha corrupció no hi ha democràcia i punt. I què passa si els alertadors diem que alguna cosa va malament? Doncs que els interessos partidaris ens tapen la veu.
Tu ho has viscut en carn pròpia, vas ser víctima de la corrupció i de les seves conseqüències mentre eres regidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona: què ha passat amb el teu cas?
Mentre vaig ser regidora vaig ser una de les alertadores tant del cas d’una operació per fer un Hotel al Palau de la Música com de la corrupció en el meu districte [trama de les llicències]. Tot i ser càrrec electe i formar part del govern, ho vaig haver de fer sola, l’Ajuntament de Barcelona no va ser solidari amb mi. Per què? Amb el temps he pensat que potser preferien el silenci dels corruptes que donar veu a les alertadores per tal de protegir-se ells mateixos.
Què vas destapar?
Com a regidora descobreixo que hi ha serveis tècnics que estan treballant de manera corrupta, ho expresso i miro d’aturar-ho i aleshores és quan rebo amenaces de mort, assetjament i atacs.
S’ha fet un judici. Ara ja sabem qui t’amenaçava?
Sí, ha reconegut la seva culpabilitat durant el judici. És un dels intermediaris entre els empresaris que volien llicències i els tècnics que les donaven, era un enginyer contrariat perquè no avançaven les coses i en veure que no podia atendre les peticions dels seus clients, que ja havien pagat, va decidir que potser jo era el problema i em va atacar. Però el més rellevant és que les amenaces les vaig denunciar sola, no ho fan en el meu nom els serveis jurídics de l’Ajuntament de Barcelona. El jutjat de guàrdia ho arxiva i és la fiscalia qui rescata les meves denúncies i gràcies a això he arribat com a víctima i testimoni de la fiscalia a un judici que han trigat deu anys en instruir. La sensació que tenim jo i una arquitecta municipal, Lourdes Conesa, que vam ser les alertadores d’aquest cas, és que l’Ajuntament de Barcelona ens va abandonar.
Després de moltes demandes vam aconseguir que l’Ajuntament finances la nostra defensa. Ara ens agradaria que la sentència recollís la nostra petició de fer un toc d’alerta a l’Ajuntament per desatendre a les seves alertadores. Fins i tot s’hauria d’haver considerat com un atemptat contra autoritat pública. Hi ha funcionaris que han reconegut culpabilitat i han conciliat, però encara queden funcionaris a qui, si no se’ls garantia que no serien inhabilitats, no volien reconèixer la culpabilitat. Per tot plegat, la impressió que tenim és que l’Ajuntament de Barcelona ha defensat més els interessos d’aquests funcionaris que la nostra necessitat de ser reparades pels danys morals que vam patir: al final del judici l’Ajuntament no va donar suport a la petició dels nostres advocats d’una reparació. Això ha estat per mi tornar a obrir una ferida, una profunda decepció amb la institució. Una nova sensació d’abandonament del govern actual de la ciutat.
Si això passés, s’establiria el precedent d’una sentència que defensa una alertadora, no?
Sí! Penseu que la situació de les persones alertadores al conjunt de l’Estat espanyol és duríssima. Moltes estan fent front a falses denúncies i l’impacte i el preu personal i professional és altíssim i irreparable. A mi m’ha deixat consternada veure que interessa més protegir el silenci dels que podrien explicar irregularitats en els partits que estar al costat de les alertadores que estem avisant del que no va bé. Si a la sentència quedés escrita alguna menció als alertadors, seria una gran aportació per part de la jutgessa a la causa.
Sempre es parla de crear bústies secretes però hi tinc reticències. S’acaba reduint tot a alertar des de l’anonimat i es posa en la foscor a qui diu les veritats
Sempre es parla de crear bústies secretes, però hi tinc reticències. S’acaba reduint tot a alertar des de l’anonimat i es posa en la foscor a qui diu les veritats. Voldria poder fer més entrevistes com aquesta, en les que podem parlar en veu alta. Hem de renunciar al periodisme i a la cultura política de la ciutadania? La cimera contra la corrupció va obrir els telenotícies perquè hi era la Laura Borràs, si no em temo que ni hi hauríem aparegut.
Doncs precisament es dona el cas que Laura Borràs, qui va obrir aquesta cimera contra la corrupció, afronta un cas de presumpta corrupció…
Nosaltres com a Observatori vam veure claríssimament que la presidenta del Parlament té dret a la presumpció d’innocència i que, per tant, no ens tocava a nosaltres ni defensar-la ni acusar-la, ens tocava simplement acceptar l’acolliment que fa com a institució i agrair que facilités un espai que tampoc va voler capitalitzar. Vam tenir trucades de partits polítics explicant la incomoditat que tenien amb aquest cas, però dient que vindrien a la cimera per respecte al treball de l’O3C. Això també ho valoro, aquest poder estar dins la contradicció, és molt important que la societat aprengui a estar en contradicció i malgrat això sostenir el compromís amb l’interès general.
A Catalunya quins són els sectors que més corrupció concentren?
Per mi el finançament dels partits és el que més acaba influint en la falta de transparència. Els partits de nova fornada segueixen traient part dels sous dels seus càrrecs per revertir-los en el mateix partit i això, que està normalitzat, em sembla gravíssim. És una pràctica que ningú ha canviat, des de la CUP i Comuns a la resta de partits, ho poden donar a entitats o a una fundació del partit, però en tot cas no és traçable. Una altra qüestió que és molt complicada és la que té a veure amb l’urbanisme. És una via indirecta d’aconseguir beneficis, a través de l’acció de les administracions de qualificar o requalificar uns terrenys, on hi ha unes parts interessades. Tots els concursos de serveis de neteja, del tercer sector, preocupen, com tots els sistemes que transfereixen diners ciutadans a empreses sense que nosaltres hàgem pogut controlar que es fa de forma correcta. Necessitem poder estar presents en els observatoris, en les adjudicacions de contractes, etc…
Repeteixes molt la paraula ciutadà, un concepte que remet a una condició de subjecte posseïdor de drets. Sabem que perquè hi hagi ciutadans amb drets humans garantits, hi ha d’haver una gran part de la població mundial sense aquests mateixos drets. Què és per tu la ciutadania?
Crec que és un rastre del meu passat com arquitecta i urbanista, on la idea de ciutadania és la d’aquells cossos, aquelles persones que estan presents a la ciutat, per tant, no ho vinculo a drets i deures sinó que ho vinculo al lloc, l’arena, la base. De forma inconscient parlo d’aquest lloc comú on la gent ha decidit conviure i lluitar. La lluita per la meva ciutat em va comprometre políticament com activista, per tant, per mi la ciutat és escola política amb potencial cooperatiu. Parlar de ciutadania és parlar de l’arrel, del suport mutu col·lectiu davant, per exemple, de la representació política: no me la crec, no la compro i per això lluito per millorar la nostra democràcia representativa, que esdevingui deliberativa.
Els estats estan com al segle XIX, involucionant cap a intentar dominar la ciutadania o els pobles perquè senten que han perdut el control
De fet, una de les meves reivindicacions és que s’ha d’acabar amb aquesta idea de les fronteres i persones que estan dins i que estan fora i s’ha de crear un “passaport d’ésser viu” que li donarà el tomb a les trampes i les psicosis de molts estats que estan superats per les multinacionals. Els estats estan com al segle XIX, involucionant cap a intentar dominar la ciutadania o els pobles perquè senten que han perdut el control. Davant d’això, jo interpel·lo a baixar a l’arena, a confrontar, analitzar què passa i unir-se als altres per canviar les coses. Això seria “ciutadania” que podria substituir per assemblea o comuna.
Creus que la corrupció és inherent al sistema capitalista, a l’estat?
La corrupció és una qüestió cultural i en la mesura en què el capitalisme es basa a destrossar la cultura de cooperació i de principis humanistes bàsics, de redistribució, de justícia global, doncs incorpora una nova cultura poc respectuosa amb el planeta, amb l’ésser humà. El capitalisme és l’ecosistema ideal perquè creixi i agafi força la cultura de la corrupció. És evident que en un sistema respectuós amb l’interès general ningú voldrà robar part de l’interès general per l’interès propi, tothom sabrà que si els boscos comunitaris els cuidem tots, tots guanyem, per exemple.
El capitalisme és un sistema que empobreix i fa impossible una cultura de la integritat. Per tant, nosaltres com a Observatori, perseguint les causes estructurals de la corrupció ja estem avisant que els partits han de deixar de competir i d’atendre més els interessos dels lobbys que els de les persones. Arribarà un moment on estarà sobre la taula un canvi absolut de paradigma, per això fem tanta por, perquè si no hi ha espais foscos on robar no creixerà el capitalisme.
