La indústria digital s’ha organitzat molt bé i de pressa. Corporacions tecnològiques, empreses de l’Ibex-35, fundacions filantròpiques del sector digital, energètic o bancari, lobbies i think-tanks dedicats a protegir els interessos dels gegants de la tecnologia han unit forces en diverses associacions. L’objectiu: pressionar les institucions públiques de la Unió Europea i dels seus estats membres per a convéncer-les de la necessitat urgent de transformar el sistema educatiu mitjançant la digitalització, sobretot arran de la pandèmia. La fotografia d’aquesta unitat d’acció a l’Estat espanyol es va plasmar el 29 d’octubre de 2020 en un acte al Teatro Real de Madrid, que va servir de presentació d’HAZ – Aliança per l’Educació, una coalició publicoprivada per a promoure la digitalització educativa, que ha rebut les crítiques dels sindicats i plataformes que defensen un ensenyament públic i de qualitat.
HAZ, aliança forjada per fundacions de bancs i empreses, defensa que l’impuls privat lideri la digitalització educativa
La carta de presentació és prou pretensiosa. L’aliança HAZ busca “transformar la societat i corregir les desigualtats per mitjà de l’educació” i sota tres eixos d’actuació: la transformació digital educativa, l’enfortiment del rol de la docent i el foment d’una educació adaptada als canvis constants en l’entorn global. Defensen que es tracta “d’un desafiament que es torna urgent després de la covid-19” i que només certes empreses, “amb una àmplia trajectòria en el desenvolupament d’iniciatives educatives”, estan preparades per a afrontar. Paradoxalment, els impulsors no tenen res a veure amb l’ensenyament. Fundació Endesa, Fundació La Caixa, Fundació Vodafone, ISDI: Escola de Negocis en l’Era Digital –que aglutina empreses com Microsoft, Amazon o IBM– i Google són els rostres més visibles de l’aliança, encapçalada per la presidenta de la Fundació Vodafone, Remedios Orrantia. Compta amb la col·laboració estreta del Ministeri d’Educació espanyol, que la va catalogar de “bon exemple de societat civil i empresarial compromesa amb l’enfortiment del sistema educatiu”.
Diferents sigles, mateixos actors
Després de la crisi derivada de la pandèmia, a l’Estat espanyol, l’aliança HAZ és qui està portant la batuta a l’hora de definir els plans i lleis –tant la LOMLOE estatal com les lleis autònomes d’educació– que emparen
i fomenten la digitalització accelerada de l’educació. Però no és l’única. En els darrers anys, més d’una desena d’associacions –formades, pràcticament, per les mateixes empreses– han proliferat arreu de l’Estat i la Unió Europea per a exercir de lobby digital, amb la col·laboració cega de les institucions públiques. Hi trobem, per exemple, l’Associació DigitalES, fundada en 2017 per a “impulsar la transformació digital de les institucions públiques i privades”, i integrada per multinacionals com HP, Huawei, IBM, Orange, Vodafone, Telefónica o el Mobile World Capital Barcelona; o l’Aliança per la Formació Professional, creada per a “contribuir a la millora de la formació i els llocs de treball, mitjançant la col·laboració publicoprivada” o “l’impuls de la digitalització”. En aquesta, tornen a aparéixer les tres grans companyies telefòniques. També hi ha pesos pesants que cotitzen en l’Ibex-35, com Endesa, Naturgy o Iberdrola, i alguns grups bancaris com BBVA i Santander. En l’àmbit europeu, una de les principals organitzacions que lidera el lobbisme digital és l’Associació Digital del Consell d’Europa, que aglutina Apple, Facebook, Google, IBM, Microsoft o el lobby de la telefonia mòbil GSMA. Destaca també la Coalició Mundial per a l’Educació. Fundada en 2020, busca “protegir el dret a l’educació” a escala mundial entorn de tres eixos de treball: la connectivitat, el professorat i el gènere. La formen fundacions, institucions de la Unió Europea o empreses com Microsoft, Google, Facebook, Amazon o la GSMA.
Segons explica Geo Saura, professor de Política Educativa a la Universitat de Barcelona i expert en capitalisme digital, el fet que les corporacions digitals tinguen capacitat de decidir i liderar les polítiques educatives té a veure amb la tendència “d’una governança cada vegada més basada en les interaccions entre governs, empreses i fundacions que actuen sota la lògica filantrocapitalista”. Les coalicions publicoprivades es presenten com la via perfecta per a oferir productes o serveis amb la millor relació qualitat-preu per a la ciutadania. Però investigacions com la de l’economista Alessandra Cepparulo apunten que la complexitat d’aquests mecanismes o la manca de transparència fan que siga impossible saber la despesa pública que implica i l’impacte a llarg termini sobre les contribuents. Es dona lloc així al que Cepparulo anomena “la il·lusió fiscal”, és a dir, pensar erròniament que les col·laboracions entre l’esfera pública i privada són menys costoses que les inversions públiques. L’estudi també afirma que aquesta classe d’aliances “permet concentrar els beneficis de la inversió en un grup [d’empreses] molt reduït, mentre que es distribueixen les despeses entre nombrosos contribuents”.
A l’Estat espanyol, l’aliança HAZ és qui està portant la batuta a l’hora de definir el marc legal que empara la digitalització en el sistema educatiu
Amb el seu discurs, els hòldings publicoprivats també intenten establir-se com els abanderats en la lluita contra les desigualtats educatives. “Generen arguments al voltant de la idea de la reducció de la bretxa digital i les desigualtats per a justificar la venda de dispositius, però mai parlen de classes socials”, critica Jordi Marín, professor de Física i Química a l’IES Vilafranca (els Ports), i assessor al Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE) de Vinaròs (el Baix Maestrat). “La bretxa digital –afegeix– és una bretxa social, econòmica i cultural. Per tant, de res serveix que li donen una tauleta a un alumne, si quan arriba a casa eixa mateixa empresa el vol desnonar o li ha tallat la llum”.
Ambdós experts entrevistats alerten dels perills que comporta que el discurs neoliberal, basat en la competència, l’individualisme o la productivitat sense límits, continue expandint-se sense fre dins del sistema educatiu. Posen d’exemple més clar la compra d’un dispositiu per a cada alumna, sense educar així en els valors de cooperar, compartir els recursos i consumir menys. Per a Marín, de manera més o menys subliminar, “estan adoctrinant els xiquets per a preparar la classe de treballadors del futur que volen aquestes empreses. Tanmateix, se’ns oblida que la funció de l’escola ha de ser educar i ser un motor de canvi”, conclou.
