Aquest any, s’ha parlat molt del poble pallarès de Tor i del cas no resolt de l’assassinat d’en Sansa. Ha estat a partir d’una sèrie de 3Cat realitzada per Carles Porta, periodista conegut pel programa Crims.
La sèrie comença explicant que, a finals del segle XIX, el veïnat de Tor va crear una societat de copropietaris, la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor, per posseir col·lectivament en un règim peculiar la muntanya del seu poble.
Cent anys després, en el marc d’aquest nou règim de propietat privada compartida, un jutge va dictaminar que tota la muntanya passaria a ser exclusivament d’un sol veí, Josep Montané (Sansa), i després d’això aquest va aparèixer mort. En aquell moment, la muntanya es trobava sota el punt de mira de molts interessos econòmics de pes: contraban, projectes de pistes d’esquí… Estem parlant d’una gran extensió de terreny, actualment una de les propietats privades més grans de Catalunya.
De qui era la muntanya, abans de la creació de la Sociedad de Condueños? Doncs de les mateixes veïnes, i ho era des de temps immemorials. Perquè es tractava d’una muntanya comunal
De qui era la muntanya, abans de la creació de la Sociedad de Condueños? Doncs de les mateixes veïnes, i ho era des de temps immemorials. Perquè es tractava d’una muntanya comunal. La propietat comunal històricament s’ha diferenciat de la propietat privada i la propietat estatal. Ha estat una propietat pública posseïda i gestionada per les comunitats populars, organitzades localment o supralocalment.
Els béns comunals havien estat un element decisiu per al sosteniment de les classes populars. Permetien l’accés a molts recursos per a la subsistència i impulsaven formes d’economia sota una lògica del bé comú. Es gestionaven a través d’institucions polítiques de democràcia directa veïnal, a Catalunya anomenades universitats, comuns, consellso juntes comunals, i en altres indrets peninsulars batzarres, concejos abiertos o conceyus. Al voltant d’aquestes institucions, es donaven altres pràctiques socials de treball col·lectiu i suport mutu.
Els diferents poders oligàrquics centralistes (estats premoderns, Església, nobles i senyors), al llarg de l’edat mitjana i moderna, van estar, sempre que podien, retallant, espoliant o minvant i fent retrocedir aquestes formes populars de propietat i autogovern.
El segle XIX, el nou estat liberal espanyol va donar un cop letal als comunals, imposant una nova legislació i a través de les desamortitzacions. La desamortització civil de Madoz (vigent del 1855 al 1924) va arribar a espoliar 12 milions d’hectàrees de béns comunals. Un destacat ministre liberal escrivia amb preocupació en aquella època sobre els béns i els usos comunals, titllant-los de “socialisme pagès”, “corruptors de les classes rurals” i “amenaçadors per a l’esdevenir de la pàtria”.
Al segle XIX, un destacat ministre liberal escrivia sobre els béns i els usos comunals titllant-los de “socialisme pagès”, “corruptors de les classes rurals” i “amenaçadors per a l’esdevenir de la pàtria”
Explica l’historiador Josep Maria Bringué que, a la comarca de Tor, els sistemes comunals implicaven “una organització política pròpia, potent, lliure i autònoma de les comunitats”, on aquestes tenien a les seves mans “el control, l’organització i tota la gestió d’un conjunt de serveis públics”. Taxaven anualment els preus dels aliments bàsics i s’encarregaven del proveïment de certs productes escassos. Amb la llei de desamortització de Madoz, afirma, no només es van espoliar terres i boscos, sinó també cases, hostals, tavernes, botigues, forns, fleques o carnisseries, en el que va ser “un atac frontal” a la cohesió de les comunitats, que va tenir “un impacte brutal”.
Segons un estudi, un notari va advertir les veïnes de Tor que, en la situació jurídica que es trobava la muntanya comunal, podrien patir el mateix destí que tants altres pobles que eren espoliats. Així va ser com van decidir convertir la propietat comunal en propietat privada col·lectiva, amb la creació de la Sociedad. Si la propietat s’hagués mantingut comunal, i cap llei l’hagués amenaçat, hauria estat impossible que acabés adjudicant-se legalment a una sola persona del poble. Sansa hauria mort, aleshores?
Lloc i foc
Segons els estatuts de la Sociedad de Condueños de Tor, per mantenir-se com a copropietàries, en règim de propietat privada compartida, les veïnes havien de “tenir foc encès tot l’any” a casa. Als pobles rurals, quan es cuinava amb llenya, habitar una llar sempre implicava tenir la xemeneia fumejant.
D’aquí ve aquesta consideració del veïnatge lligada al foc que, lluny de ser una anècdota de Tor, forma part d’un dret popular tradicional sobre la gestió i l’usdefruit dels béns comunals que es pot rastrejar en molts territoris.
Un tipus de resistència davant les desamortitzacions: les muntanyes de socis
L’Estat espanyol va posar en subhasta els béns espoliats amb la desamortització civil, quedant-se’n els beneficis. En una època de guerres, aquests ingressos li van anar molt bé. Així es van privatitzar i mercantilitzar grans quantitats de terres i boscos. Alhora, això també va beneficiar les classes altes del moment que van poder fer negoci, mentre es van proletaritzar les classes populars, que van migrar cada vegada més a les ciutats.
L’Estat espanyol va posar en subhasta els béns espoliats amb la desamortització civil, quedant-se’n els beneficis. En una època de guerres, aquests ingressos li van anar molt bé
En molts pobles, les veïnes van associar-se per comprar a l’Estat els seus propis béns comunals acabats de robar. En molts casos, fent un esforç econòmic important. Així es van crear el que s’anomenen les muntanyes de socis, que actualment representen més de dos milions d’hectàrees a l’Estat espanyol. El seu funcionament combina la lògica comunal amb la privada, però són un record viu de la usurpació il·legítima dels béns comunals que aquells pobles havien posseït durant segles.
Mirant endavant
Estaria molt bé que un cas com el de Tor pogués servir per posar sobre la taula la qüestió, tant interessant com desconeguda, de la propietat comunal. La història dels comunals ens recorda que, durant segles, els nostres avantpassats van tenir formes d’organitzar-se molt més interessants del que sovint pensem, i que les institucions del sistema actual s’han erigit sobre l’espoli a la riquesa dels nostres pobles. Com diu l’historiador E. P. Thompson, els comunals molesten perquè indueixen a fer preguntes sobre l’origen de la propietat i sobre el dret històric a la terra.
Davant els reptes que afrontem en ple segle XXI, hi ha qui pensem que en les formes de gestió i de governança comunitària i comunal podem trobar imaginaris i possibilitats molt inspiradors i necessaris. Des de la Fundació Emprius ho veiem així i treballem per promoure-ho.
