La idea d’aquesta columna m’ha vingut a l’hospital de Perpinyà. Més ben dit, just davant de la seua entrada. En aquesta zona plena de fumadors i de famílies. Allà (entre els fumadors) m’ha vingut al cap aquest constat: és possiblement en aquest lloc concret on més fàcilment se sent parlar català a casa nostra. I d’aquest constat, una reflexió: a Catalunya Nord, més ets pobre i més probabilitat de parlar català tens. La millor il·lustració podria ser mencionar que el barri més pobre de l’Estat francès és també l’únic indret on el català ha mantingut la seua hegemonia; Sant Jaume. També us podria parlar de la persona amb qui he compartit la meua habitació d’hospital, Saïd, un marroquí de 60 anys que sap molt poc de francès però que me saludava cada matí amb un “Bon dia!”. Entre camins d’exili on per arribar a l’Estat francès creuar els Països Catalans és freqüent. Quants alumnes de les fileres bilingües tenen aquest recorregut? Famílies que han viscut un temps al Principat, on els fills hi han après el català i l’han pogut mantenir un cop hagin creuat l’Albera? Aquí parlem pas d’una experiència guai tipus Erasmus, parlem d’una altra realitat, d’una altra condició social.
Les famílies migrades més humils que se volen establir aquí cauen sovint en els mateixos barris, els més pobres i assequibles de Perpinyà. Aquests indrets on se parla català sense vergonya
Típicament, les famílies migrades més humils que se volen establir aquí cauen sovint en els mateixos barris, els més pobres i assequibles de Perpinyà. Tipus… Sant Jaume! Aquests famosos indrets on se parla català sense vergonya, com una cosa natural. Viure allà, doncs, és conviure amb el català, en tota normalitat. Ara bé, que se mantingui el català en els guetos perpinyanencs és una cosa, però sobretot que s’escapi pas d’aquests barris. Si no, seria posar en perill l’ordre social. Se tracta d’un codi social que tots tenim integrat; el català ha de ser quelcom privat però pas públic.
Quan tens la possibilitat de parlar una llengua tan noble com és el francès, perquè ser tossut i parlar català? Per què rebutjar la llengua de la Il·lustració per mantenir… la llengua del poble? Aquesta és la lògica que han tingut d’enfrontar moltes famílies el segle passat. Si els meus padrins i tota la seua generació han decidit deixar de parlar català als seus fills, és pas per decisió estètica o perquè els hi venia de gust. És una decisió estratègica, perquè han entès (més ben dit, se’ls hi ha fet entendre) que mantenir el català seria pels fills un handicap, principalment social. Que per pretendre l’ascens social, els calia parlar francès. Aquesta transició lingüística ja l’havien fet els burgesos nord-catalans, justament per desmarcar-se del poble. El francès s’ha convertit en una eina de distinció social. Si d’un costat tenim les elits locals que parlen francès i de l’altre són les famílies més humils que han mantingut el català, això dona dimensions diferents a les dues llengües. El francès sinònim de promoció, el català d’estagnació.
Com ho van fer molts dels nostres padrins, que tenien remordiments d’haver-se negat a transmetre la seua llengua als seus fills i han dedicat tanta energia a parlar-nos català a nosaltres, als seus nets
Així, segurament, la nostra llengua ha esdevingut quelcom de quasi vulgar, de la qual difícilment podem lluir. O com a mínim on és molt codificat on podem i on podem pas lluir-ne. I això per la seua dimensió popular. Pas en el sentit més digne, sinó en el sentit més aviat barroer i inelegant. Perquè no fa tant, mantenir el català era rebutjar l’evolució i l’elevació que oferia el francès. Com refusar el progrés rebutjant l’assimilació. Anys més tard, les coses han canviat poc i crec que el català ha resistit sobretot entre les classes populars. Com ho van fer molts dels nostres padrins, que tenien remordiments d’haver-se negat a transmetre la seua llengua als seus fills i han dedicat tanta energia a parlar-nos català a nosaltres, als seus nets. Com ho fan encara d’altres famílies, saltant-se les normes socials establertes pel simple fet de mantenir sense cap vergonya la seua llengua. Com ho fan també nous-vinguts a qui potser encara la societat els hi ha pas fet entendre que el català és un marcador social.
Si parlar català és sinònim de transgressió, de desgall (el desordre en rossellonès), a mi me fa especialment goig. I si a més, és l’expressió d’un orgull de classe, encara més goig me fa!
