Tot just acabat l’estiu s’han donat a conèixer les darreres dades econòmiques de l’INSEE (Institut Nacional de l’Estadística i els Estudis Econòmics) sobre Catalunya Nord: el departament dels Pirineus-Orientals és el segon més pobre de l’Estat francès (sense comptar les antigues colònies esdevingudes territoris d’ultramar), just darrere del de la Seine-Saint-Denis. Concretament, un 21 % de la població nord-catalana viu en situació de pobresa –un terç dels 120.000 habitants de Perpinyà–, amb menys de 1.120 euros al mes per persona sola o menys de 2.352 euros per una parella amb dos fills petits i un 14 % dels menors de 65 anys viu de la Renda de Solidaritat Activa (RSA).
Amb 491.000 habitants, la població de Catalunya Nord ha crescut un 70 % d’ençà del 1970, amb una tendència d’alentiment del creixement els darrers anys. Aquest augment, de base migratòria majoritàriament interna, no és degut a un efecte de reclam de mà d’obra per a l’activitat econòmica productiva sinó per l’efecte d’atracció que tenen les regions del sud de l’estat, amb el miratge del sol com a sinònim de més benestar. Es confirma l’absolut domini del sector terciari amb llocs de treball estables pel que fa al personal funcionarial i de l’administració, però amb una gran fragilitat laboral en el sector del turisme i dels serveis privats a empreses o particulars depenents de l’activitat estacional.
En el Petit llibre de Catalunya Nord (1974), Llorenç Planes presagiava l’empobriment estructural i definia la situació econòmica com la d’un espoli capitalista i colonial (interior) en referència a la “França” industrial
En el Petit llibre de Catalunya Nord (1974), Llorenç Planes presagiava l’empobriment estructural de Catalunya Nord i definia la seva situació econòmica com la d’un espoli capitalista i colonial (interior) en referència a la “França” industrial, a través de l’extracció de matèries primeres en benefici del colonitzador, que s’apropia de les terres, exporta mà d’obra i beneficis. Poc després, a la Nova falç, publicació de l’Esquerra catalana dels treballadors, del novembre del 1977, s’hi publicava l’article “Contra la mort econòmica de Catalunya Nord” denunciant la precarietat de la indústria, la desaparició de l’artesania i la transformació de l’agricultura.
El dolorós tancament d’empreses d’ençà els anys 1980 –com Punto Blanco, les nines Bella, la conserveria Murville, la dinamiteria de Polilles, l’aigua del Voló, i d’altres (en molts casos després de llargs períodes de mobilització i lluita)–, la traumàtica transformació del món agrícola amb la supervivència de només una sisena part de les explotacions, el centralisme i la inexistència d’un poder local han anat aplanant el camí per a l’empobriment de la població nord-catalana, en uns valors molt per sobre de la mitjana estatal.
En la tendència de creixement de població cal remarcar l’increment global del nombre de persones majors de 65 anys (27 %, 6 punts per sobre de la mitjana estatal), que respon al fenomen general d’envelliment de les generacions del baby-boom, però també als moviments migratoris. En cinquanta anys hem passat de 67 a 128 persones majors per cada 100 menors de 20 anys i, tot i l’arribada de població jove, s’estan perdent joves de 18 a 24 anys que marxen pels estudis o per cercar una feina.
Amb una certa estabilitat dels llocs de treball en el sector industrial (6,4 %) i el primari (3,2 %) d’ençà dels anys 90 del segle XX, el sector terciari s’emporta la palma amb el 83 % de la mà d’obra
Amb una certa estabilitat dels llocs de treball en el sector industrial (6,4 %) i el primari (3,2 %) d’ençà dels anys 90 del segle XX, el sector terciari s’emporta la palma amb el 83 % de la mà d’obra i una preponderància de l’activitat al voltant del turisme. L’atractiu natural i patrimonial s’utilitza per a embolcallar la colonització turística, i amaga al resident estacional la realitat: el 14 % de la població nord-catalana que no té ni treball ni cobra l’atur i el 12 % que és a les llistes de l’atur, l’empobriment econòmic i mediambiental amb la manca d’inversió dels beneficis al país i el malbaratament dels recursos naturals, la realitat cultural i lingüística amb macrofestivals i propostes culturals mainstream.
Però aquest model econòmic toca sostre i ens condueix a un canvi de paradigma. No és qüestió d’opcions per afavorir el desenvolupament econòmic, és qüestió de garantir el benestar econòmic, social i cultural de la majoria de la població. És qüestió d’assolir la capacitat de decidir en tot allò que afecta la vida de la població nord-catalana, de trencar la dinàmica de la presa de decisions des del centre i en el seu propi benefici.
