Són les set de la vesprada del dimarts 16 de juliol. Desenes de persones es concentren davant del Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) Sapadors de València al crit de “els CIEs maten”. No és una mobilització qualsevol. Un dia abans, un jove marroquí de 25 anys, internat recentment després d’haver estat detingut en arribar a les costes espanyoles a bord d’una pastera, se suïcidava amb una samarreta nugada al capçal d’una llitera d’una de les cel·les d’aïllament, on estava tancat des de diumenge per barallar-se amb altres interns. Segons la investigació interna oberta per la Prefectura Superior de Policia de València, 19 minuts és el temps que van tardar els agents de la Policia Nacional espanyola a acudir en la seua cerca i intentar reanimar-lo. No es tracta d’un cas aïllat. Segons denuncia la Campanya CIEs No de València, els intents de suïcidi als CIE són “continus”. “La setmana passada va haver-hi una altra temptativa i es va alliberar a un altre dels interns per la seua greu situació psíquica”.
Des de mitjans de la dècada dels anys 80, a l’Estat espanyol van començar a funcionar petits CIE, instal·lats en antics quarters o en dependències policials ampliades. De manera quasi immediata, les plataformes de suport a persones migrades començaren a denunciar la precarietat i insalubritat de les instal·lacions, la falta de serveis socials i d’atenció permanent, les dificultats per a efectuar visites, l’existència de cel·les d’aïllament sense cap tipus de regulació o els casos de maltractaments i vexacions en el seu interior. La lluita pel tancament d’aquestes “presons racistes”, tal com les defineix Mauricio Pinto, responsable del Servei d’Atenció de Víctimes de Racisme de València Acull, ha aglutinat a organitzacions i sectors molt heterogenis de la societat que denuncien la privació de llibertat de qui comet la falta administrativa de no disposar d’un permís de residència.
El CIE Sapadors de València es construeix molt més tard, en l’any 2006, dins d’un complex policial que alberga diferents instal·lacions. Davant de la falta d’informació oficial, ni tan sols es coneix el nombre exacte de persones que poden ocupar-lo. Segons les dades recaptades en l’informe ¿Cuál es el delito? Informe de la Campaña por el cierre de los centros de internamiento: el caso de Zapadores, existeixen 156 places –132 d’homes i 24 de dones–; i 22 cel·les per a homes i 4 per dones. Però, segons el Jutjat de Control, encarregat de la vigilància de les condicions del centre i, tal com han publicat alguns mitjans de comunicació locals, la xifra es redueix fins a les 135 places.
Visites familiars separades per un mur
Una menuda habitació partida en dos per un doble cristall era l’espai que tenien les internes del CIE de Sapadors per poder parlar amb els seus familiars. Hi havia cinc finestres per a realitzar les visites, totes elles amb una reixeta opaca que dificultava poder parlar. La visibilitat era escassa, el contacte físic impossible i l’audició complexa, “ja que les persones migrades, en grups de cinc, i els seus visitants havien de reunir-se a la vegada”, es llig a l’informe mencionat. Després, es va “retirar la reixeta i es va deixar un forat, però la separació física continua”, denuncia Celia Serrano, membre de la Campanya CIEs No. Per a ella, qui, com a membre de CIEs No, ha entrat en diverses ocasions per parlar amb les internes, “és molt angoixant, perquè no hi ha contacte físic”.
“Els policies entren a cada moment, aleshores, com no hi ha intimitat, no podem obtindre tota la informació necessària per fiscalitzar l’exercici de drets humans”. A més, fa un dies, la direcció del centre va restringir l’horari d’atenció a les organitzacions
Les visites de les advocades, els col·lectius i les entitats socials tenen lloc en una sala diferent, on no hi ha cap separació física, però la vigilància policial és “contínua”, critica Serrano. “Els policies entren a cada moment, aleshores, com no hi ha intimitat, no podem obtindre tota la informació necessària per fiscalitzar l’exercici de drets humans”. A més, fa una dies, la direcció del centre va restringir l’horari d’atenció a les organitzacions que vetllen pels drets de les internes a dues vesprades a la setmana, dimarts i divendres, i amb cita prèvia, tal com va informar a través d’una circular. “Abans podíem entrar qualsevol dia de matí i de vesprada, sempre que no hi assistira algun advocat, ja que ells tenen prioritat”, recorda Adrián Vives, portaveu de la Campanya CIEs No de la capital del Túria.
També s’ha prohibit que un segon intern puga assistir a les reunions amb les organitzacions com a intèrpret, així com les visites durant les jornades “d’entrades massives” i “expulsions massives”. Aquesta restricció, segons adverteixen des de la Campanya, està comportant “la interrupció en el seguiment personal dels interns” i de les vulneracions de drets “sistemàtiques” que es donen a l’interior dels centres. Per ara, la direcció ha justificat la restricció d’horari a la reducció del nombre d’agents que treballen durant les vacances d’estiu. Tanmateix, Vives alerta que, potser, “amb aquesta excusa, es pretenga normalitzar aquest horari a partir del mes de setembre”.
“Se’ns estan començant a acumular les persones que hem de visitar”
Arran la reducció de l’horari de visites, Vives denuncia que se’ls estan començant a acumular les persones migrades que han de visitar. Des de la Campanya CIEs No, tenen molt clar que la mort del jove marroquí s’ha d’entendre dins del marc d’aquesta restricció horària, ja que les activistes “ni tan sols havíem tingut temps de reunir-nos amb aquest intern”, subratlla el portaveu. “En aquestes dues últimes setmanes, aquest suïcidi, un intent de suïcidi i el temor que un altre intern se suïcidara estan relacionats amb açò i, també, amb la falta d’assistència mèdica que hi ha als CIEs”, sentencia.
“La falta d’exàmens mèdics, l’absència de traductores en les consultes de les internes amb les metgesses o un diagnòstic incorrecte comporten que les persones migrants emmalaltisquen ràpidament”, explica el portaveu de CIEs No
Al CIE de València una sala fa les funcions d’infermeria, “de menudes dimensions” i “que compta amb mitjans escassos” perquè les persones malaltes “puguen descansar en condicions adequades”, recull l’informe. “La falta d’exàmens mèdics, l’absència de traductores en les consultes de les internes amb les metgesses o un diagnòstic incorrecte “comporten que les persones migrants emmalaltisquen ràpidament”, explica el portaveu de CIEs No. I afegeix: “Una cosa és que el metge visite als pacients i altra cosa és que les visites es reduisquen a que l’intern isca amb un ibuprofeno o un ansiolític a la mà”. A més, segons un informe de la ONG Pueblos Unidos, als CIE d’Algesires, Fuerteventura, Tenerife, Les Palmes, Múrcia, Tarifa, València i Barcelona, les internes només poden acudir als serveis sanitaris al matí. Des de València Acull, també es qüestiona el per què el migrant mort estava en una cel·la d’aïllament i no en infermeria, si, segons els testimonis, havia sigut víctima “d’una brutal pallissa” per part d’altres interns.
És per això que la plataforma exigeix una investigació “urgent, rigorosa i independent” de la mort del marroquí de 25 anys, així com la paralització de l’expulsió de qualsevol intern que puga estar relacionat amb els fets i la destitució del director del centre, Carlos Llorca, per ser “el responsable directe del CIE” i “no haver deixat el passat dimarts entrar al centre a membres de la plataforma per comprovar la situació de la resta d’interns”. “Les persones tancades als CIE estan sota la tutela de l’Estat i és aquest qui té l’obligació jurídica de garantir la seua integritat física i psicològica”, conclouen en un comunicat.
Tancades en cel·les de 12 metres quadrats
“Tenim coneixement que al CIE de València les vulneracions s’han donat des del principi i que els intents de suïcidi entre els interns són constants, a causa de l’impacte sobre la salut mental que té el tancament i per les condicions del centre”, denuncia Vives. L’informe ¿Cuál es el delito?, elaborat a partir d’entrevistes a persones internes, fa un repàs de les instal·lacions del CIE de Sapadors, centrant-se en les cel·les, els patis i els serveis que s’ofereixen. Les cel·les, de 12 metres quadrats, comptem únicament amb tres lliteres, una estanteria i una finestra amb barrots. Els banys estan fora de les habitacions, “que es tanquen amb clau totes les nits i, durant eixe període de temps, si un intern necessita fer ús del bany, un policia ha d’acudir a obrir la porta”. No obstant això, a l’estudi es posa en dubte aquesta norma: “En la pràctica açò no sol ocórrer, per la qual cosa les persones internes es veuen obligades a fer les seues necessitats en botelles de plàstic”. A banda, hi ha dues cel·les d’aïllament amb una llitera. Serrano també posa l’accent en la reproducció dels rols de gènere dins de Sapadors: “A les dones se’ls obliga a netejar les habitacions a canvi de poder eixir a la nit al bany, mentre que als homes no se’ls dona aquesta opció”.
Existeixen dos patis, un destinat als homes i altre, més menut, per a les dones. Tanmateix, “el segon està tancat”, recull l’informe. Si les internes volen eixir a prendre l’aire, ho han de fer a l’espai d’homes, per la qual cosa “normalment no ixen, perquè se senten intimidades”, assegura Serrano. Açò encara té “més conseqüències psicològiques per a elles”, matisa, ja que el tancament és “major i, a sobre, els lleven l’única manera de passar el temps en un CIE, on no s’enceten activitats socioeducatives o d’entreteniment”. Així mateix, el pati només disposa de tres piles menudes perquè les internes es llaven la roba.
El CIE de Sapadors ofereix places per a dones, però molts altres, com és el cas del CIE de la Zona Franca de Barcelona, no compten amb mòduls per a les detingudes i, per tant, són traslladades a uns altres centres. “Aquests trasllats fan que el desarrelament siga molt major, perquè la seua família no la podrà visitar”, matisa Serrano.
Embarassades i menors al CIE de València
Tot i que el Govern espanyol ha assegurat en diverses ocasions que no hi ha dones embarassades en cap CIE de l’Estat, ja que, en aquests casos, s’opta per una mesura cautelar diferent de la de l’internament, no sempre ocorre així. A Sapadors, per exemple, una dona transsexual i portadora del VIH, qui va estar deu dies tancada fins que la seua petició d’asil va ser admesa a tràmit, va denunciar públicament la presència d’una embarassada que hauria rebut insults i maltractaments per part de diversos agents en l’any 2009. La denunciant també va assegurar haver patit insults per la seua identitat sexual i, a banda, una greu desatenció mèdica en estar dos dies al calabós sense que li facilitaren la medicació.
Una dona transsexual i portadora del VIH, qui va estar deu dies tancada fins que la seua petició d’asil va ser admesa a tràmit, va denunciar públicament la presència d’una embarassada que hauria rebut insults i maltractaments per diversos agents en l’any 2009
En el cas dels menors, la Llei d’Estrangeria sí que impedeix el seu tancament als Centres d’Internament per a Estrangers. En concret, l’article 35 estableix que en els casos en què els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat localitzen a un menor indocumentat, l’edat del qual no puga ser establerta amb seguretat, “se li donarà l’atenció immediata que precise […], posant-se el fet en coneixement del Ministeri Fiscal, que disposarà la determinació de la seua edat amb la realització de les proves necessàries” i “es posarà a disposició dels serveis competents de protecció de menors de la Comunitat Autònoma en la qual estiga”. El problema, conta Serrano, radica en què les proves tenen “un marge d’error considerable”, ja que es realitza o una radiografia de la monyica o dental, “però així no es pot saber amb certesa” i els menors acaben tancats als centres.
En 2018, durant la visita dels equips de l’organització Servei Jesuïta a Migrants a 807 persones dels CIE de Madrid, Barcelona, València i Algesires, van identificar un total de 93 menors –42 al CIE de Barcelona, 20 al de Madrid, 16 al de València, i 15 al d’Algesires. La Campanya CIEs No també ha denunciat en moltes ocasions la presència de menors a Sapadors, l’última en juny de 2019, quan la plataforma va posar en coneixement de la Fiscalia de Menors de València el presumpte cas d’un menor algerià que portava quasi un mes tancat i no se li havien fet les proves necessàries per determinar la seua edat. A finals de l’any 2018, la Fiscalia ja va dictar la posada en llibertat de quatre menors algerians que feia entre 8 i 18 dies que estaven tancats.
Quatre menors d’origen algerià també van ser internats en abril de 2012, tot i que van insistir en la seua minoria d’edat. Una nit, dos policies entraren a les seues cel·les amb el pretext de què feia olor a fum i que estaven fumant. Van eixir sense trobar res, però, a cap de pocs minuts, un agent va tornar i va arremetre immediatament contra els cinc ocupants de la cel·la, entre ells els quatre menors i un major d’edat. “L’agent els va colpejar repetidament amb la seua porra, causant a les cinc víctimes contusions de fins a 15 centímetres en el rostre, el coll, el tors i els braços”, es llig a l’informe ¿Cuál es el delito?. La Campanya CIEs No va presentar al jutjat un habeas corpus “per haver-se vulnerat el dret a la integritat física”, però es va desestimar, perquè els joves es referien a “una ocasió concreta”, eren “lesions de molt escassa entitat” i no “es coneixen les causes de les mateixes”.
En octubre de 2017, 39 interns van decidir denunciar davant el Jutjat número 3 de València, jutjat de vigilància del CIE, i el Defensor del Poble “la situació deplorable” en què es trobaven. La denúncia incloïa tan violacions dels drets humans com respostes agressives i violentes per part dels agents, els quals els portaven, segons constava a l’escrit, “a una cel·la menuda sense càmeres, que utilitzen per a colpejar als interns i provocar el pànic general”. La queixa també feia referència a la falta d’aigua calenta per a dutxar-se, entrades nocturnes de la Policia Nacional espanyola a les cel·les que impossibilitaven el descans, la presència de xinxes, que s’alimenten de sang d’humanes, des de l’any 2014 –ja van provocar el tancament del CIE durant diversos mesos en 2016 i 2015 per intentar desinfectar-lo–, o insults racistes i amenaces per part d’alguns agents. A aquesta denúncia col·lectiva se suma una altra en l’any 2015, quan 41 interns van denunciar situacions similars.
La resistència activa dins de Sapadors
A finals de l’any 2010 es va registrar un cas de càstigs col·lectius al CIE de Sapadors. Diversos interns van declarar a la Campanya CIEs No haver sigut víctimes de pallisses com a càstig col·lectiu davant d’actituds de protesta i resistència de les persones migrades. Al llarg d’aquests tretze anys de vida del CIE de València, els interns s’han organitzat per fer front a les vulneracions de drets humans. Un total de 96 persones van iniciar una vaga de fam que va durar nou dies, arran d’un intent de deportació d’onze ciutadans de Mali el 14 d’abril de 2014. Per acabar amb la vaga, la majoria d’internes que l’havien seguida van ser alliberades o deportades.
El fet que va tindre més repercussió mediàtica va ser l’intent de fugida de vint interns el 17 de setembre de 2014, encara que la majoria van ser capturats de nou. Tres anys abans, quatre joves algerians també saltaren el mur del complex policial, tot i que dos d’ells van ser detinguts tot seguit. Segons l’informe ¿Cuál es el delito?, en tots els intents de fuga i un cop retornats al centre, els interns han afirmat ser objecte de represàlies. En el cas dels algerians, les càmeres de seguretat van provar que als detinguts se’ls havia obligat a despullar-se i “la policia els va instar a ‘ficar-li el dit al cul a l’altre company’”, en negar-se, van ser de nou colpejats. En pocs dies els joves van ser expulsats i el procés judicial arxivat. “Qualsevol resistència que hi haja sempre acaba amb els interns alliberats o deportats. És la manera que tenen de posar fi a l’organització que es gesta dins del CIE”, remarquen des de la campanya.
Pinto considera que és “molt difícil” imaginar el que poden sofrir les víctimes de la Llei d’Estrangeria. Els Centres d’Internament per a Estrangers “són espais totalitaris on es priva de llibertat a les persones migrants per una qüestió administrativa, on existeix una contínua i sistemàtica vulneració de drets i llibertats fonamentals”, denuncia el membre de València Acull, per a qui l’única solució és el seu tancament.
