“Els policies corrien darrere meu i em van tombar. Jo estava molt nerviós”, recorda Ibrahima Tine, jove migrant que resideix a la ciutat de València. Fa unes setmanes, va ser detingut per la Policia Local prop de l’estació del Nord, al centre de la capital del Túria, després que el perseguiren, el tombaren en terra i el reduïren fins al punt de tenir dificultats per a respirar. Aquell dia, el jove no estava venent, només recollia els productes que uns companys seus havien abandonat enmig d’una persecució policial. “Vaig dormir al calabós una nit i ara estic a l’espera del judici”, conta. Tine, qui va quedar en llibertat provisional sense fiança, està acusat d’un delicte d’atemptat contra l’autoritat i té l’obligació de personar-se una vegada al mes en comissaria. Ara per ara, no pot treballar legalment, perquè un jutge ha requisat tota la seua documentació. Però ell ha de continuar pagant les factures i per això es veu obligat a vendre al carrer.
Ibrahima Tine, com molts altres manters, intenta sobreviure a través de la venda ambulant. La seua situació administrativa irregular, i la criminalització existent envers les persones migrades, li dificulta aconseguir un contracte que li permeta accedir al mercat laboral de manera legal. Així ho explica Falu, exmanter a la ciutat de València: “La totalitat dels manters no té papers i no hi ha una altra opció diferent de vendre al carrer”.
El col·lectiu manter, format majoritàriament per homes, està sotmés a la llei d’estrangeria. Aquesta estableix que, per a poder aconseguir un permís de residència per circumstàncies excepcionals, has d’haver passat tres anys continuats a l’Estat espanyol i comptar amb un contracte de treball d’un any a jornada completa. Però, “d’entrada, la llei està fent que aquestes persones hagen de passar tres anys de manera irregular fins que puguen regularitzar la seua situació”, explica Adrià Vives, tècnic del programa “Alça la Veu Contra el Racisme i la Xenofòbia” de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Així doncs, la venda al carrer o treballar sense contracte és l’única eixida. En aquesta línia, Noelia Montagud, membre de la CEAR, opina que la llei d’estrangeria és “totalment racista, i el que fa és abocar les persones a situacions d’irregularitat, pobresa i exclusió”. Aquesta opinió també és compartida per Mor Diagne, exmanter i ara collidor de taronja. “Si no puc treballar, per què em demanes un contracte de treball? No té sentit”, expressa amb enuig.
Durant els anys que passen fins que poden regularitzar la situació administrativa, “hem de pagar un lloguer i mantenir la nostra família”, relata Fàtima, també exmantera i ara voluntària en València Acull. Ella també ha patit la persecució policial i les denúncies per vendre al carrer, així com la manca d’ingressos. Amb la venda ambulant, explica, la capacitat de guanyar i estalviar diners és molt menuda. Falu, en aquest sentit, remarca que no és fàcil treballar així: “Sempre dic que no tots els senegalesos tenim la mateixa sort de poder tindre una manta i buscar-nos la vida”.
Fins i tot es creen unitats especials per a controlar la venda il·legal al carrer. “Hi havia un grup d’agents a València només per als manters”, assegura Falu
Aquest col·lectiu sofreix un assetjament policial continu que li impedeix desenvolupar el seu treball. A les grans ciutats, és molt comú trobar-se amb persecucions policials violentes, fins i tot es creen unitats especials per a controlar la venda il·legal al carrer. “Hi havia un grup d’agents a València només per als manters”, assegura Falu. I afegeix: “Em pareix desorbitat i vergonyós, perquè formar un grup de policia sols per a manters implica una estigmatització i una repressió”. D’altres, com Mor Diagne, denuncien batudes, amenaces i insults: “Cada dia et trobes amb policies que busquen específicament gent de color”. Per la seua part, Akon, que actualment ven al carrer, rebla: “El treball dels policies té un límit. Em poden llevar les coses, però no poden insultar-me ni pegar-me”.
Vives recalca que són diferents administracions les que estan darrere d’aquest problema, que el cataloga com a “racisme institucional”. “Sabem que l’Ajuntament de València no té competències en la llei d’estrangeria, però sí que les té en la Policia Local, i d’això tracta el racisme institucional, és a dir, tots, dins de les seues competències, actuen”, explica. “Si cadascú no talla la maquinària en què té competències, no anem enlloc”, conclou.
L’Ajuntament de València justifica l’actuació policial
Des de l’Ajuntament de València, la regidora de Cooperació al Desenvolupament i Migració, Maite Ibáñez (PSPV), afirma que la seua posició és “la no-violència”, però que “els policies han de treballar dins d’un marc legal i s’ha de combatre tant la venda de productes falsos d’internet com la venda il·legal al carrer”. Una de les mesures impulsades per la regidoria és la creació d’una “comissió tècnica” de venda no autoritzada en l’àmbit públic, la qual va ser rebutjada el 29 d’octubre en el Ple de l’Ajuntament. La comissió tenia l’objectiu de “donar una solució alternativa a aquesta venda dins dels límits legals”, explica Ibáñez. I matisa: “Es volia avaluar que és una pràctica que pot ser una competència deslleial per al xicotet comerç i que comporta riscs des del punt de vista sanitari”.
Ibáñez recorda que es va decidir contactar amb un portaveu del col·lectiu manter i amb les autoritats locals d’altres ciutats per tal de veure com s’estava gestionant en altres municipis. “Va ser un començament important, però al març es va haver d’aturar per la pandèmia”, explica la regidora, qui recorda que en febrer es va celebrar una reunió amb el col·lectiu de manters, el personal tècnic d’immigració i un representant de la Policia Local.
Aquesta iniciativa, que no posava el focus en la situació de vulnerabilitat del col·lectiu de manters, trencava amb la línia de treball que estava realitzant l’anterior regidora, Neus Fàbregas (València en Comú), qui va impulsar el Pla d’immigració i interculturalitat amb la premissa de garantir els drets dels manters i trobar sinergies entre els sectors afectats sense criminalitzar les persones migrades.
En la mateixa línia, Ibrahima critica: “L’Ajuntament no vol saber res de nosaltres. No ens deixa viure ací perquè no ens deixa vendre”
Per al col·lectiu top manta i les entitats que treballen amb les persones migrades, totes aquestes mesures no són suficients. Per exemple, Montagud assenyala que l’Ajuntament “podria fer més”, com ara “executar les propostes que es van fer respecte als manters dins del pla municipal”. “S’hauria de fer un treball conjunt amb la policia per veure com es resol i no condemnar les persones”, afegeix. En la mateixa línia, Ibrahima critica que “l’Ajuntament no vol saber res de nosaltres. No ens deixa viure ací perquè no ens deixa vendre”. Per la seua part, Diagne manifesta que la mateixa administració “permet les actuacions de la policia”. Des de la regidoria, en canvi, afirmen que el pla municipal segueix “en peu” i que “a principis d’any vam intentar realitzar una altra jornada, però la pandèmia ens ho va impedir”.
Existeix un estigma social i un perjudici molt elevat respecte als manters i les persones migrades. Veure’ls al carrer suposa un problema per a molta gent, que pensa que venen ací per a furtar el treball. “El que volem és que se’ns escolte i que hi haja una política real que ens forme i que ens considere humans”, conclou Falu. “Els immigrants som persones com tots. Tenim família, sofrim i tenim sentiments. Tots tenim dret a buscar treball”, postil·la Fàtima. Ara, el col·lectiu es troba en procés de crear un sindicat que els permeta enfortir la lluita en defensa dels seus drets i ser reconeguts políticament.
