És la nit de Nadal i al mig de l’església no només hi entro –ateu convençut com soc– sinó que davant de l’altar m’hi agenollo. Soc el pastor i vaig vestit de pastor, i amb mi també ha entrat una ovella i com jo ella també s’agenolla, no perquè sigui gaire creient -no m’ho sembla pas- sinó que ho fa pel rosegó de pa sec que amago a la mà. Dos descreguts que ens quedarem uns pocs segons de genollons davant d’una figura d’un nen Jesús (que s’assembla una mica a aquelles nines antigues) mentre darrere entra la mainada del poble ben guarnida de pastorets i pastoretes: barretines, caputxes blanques, esclops i ofrenes diverses. I canten, i els hi respon cantant el cor i sembla que això fa Nadal.
I la gent escolta any rere any les mateixes cançons i no ens en cansem. I malgrat que el poble és cada any una mica diferent i canvien les creences i els costums, allà per un moment, repetim arcaics i solemnes el que feren abans tants altres. Per un moment, fem el mateix i fent-ho sembla que teixim algun vincle amb l’abans que no coneixem, el que vam conèixer de petits o el que ens havien explicat. I no serà igual perquè som uns altres i no ho vivim ni de bon tros de la mateixa manera, però ens esmercem en fer-ho el més semblant possible pel simple fet de repetir-ho i de no desfer el cordill que ens ha arribat a les mans.
Si Nadal ja és un préstec de costums anteriors, a casa nostra tions, soques i arbres guarnits són cordills que venen de molt enrere. De quan els arbres i els troncs eren importants i venerables a casa
Aquesta és, potser, de tantes contradiccions amb què convisc, una de les més vistoses. Ateu i a missa: l’ovella s’hi pixa i s’hi caga, dic enriolat a vegades, però en realitat m’és igual si ho fa perquè a mi m’agrada ser-hi i repetir el ritual. M’agrada trobar el poble a l’entrada i a la sortida, veure’ns i sentir que el temps passa, però que alhora seguim allà mateix. Hi ha alguna cosa bonica en la senzillesa del Nadal petit.
Em va passar el relleu en Martí, el pastor del poble, quan jo encara no feia de pastor, però ja tenia quatre ovelles i prou hores d’ajudar-lo. Les pastoretes (així en diem de tot el que fem a la missa del gall) són una cosa gran pel poble i el pastor que hi entra amb l’ovella n’és una part important. Em feia il·lusió ser-hi sense haver pensat mai gaire per què i malgrat la poca afició a escoltar missa. Anys després, em va venir un cert vertigen en saber que aquella cosa que fèiem al poble era una tradició pirinenca molt antiga, tan estesa en el passat com desapareguda avui. En altres indrets, els pastors feien espetegar els esclops al voltant d’ovelles i moltons guarnits amb tires de colors i grans esquelles, cantaven i feien agenollar l’ovella o el moltó davant de Crist. Un ritual que segons alguns es remuntaria mil·lennis: a l’inici del cristianisme, a les divinitats paganes –el moltó banyut– i la submissió al nou Déu. Qui sap, en la nit del temps com va començar la tradició ni quan ni perquè, però sembla venir d’enrere i segons els llibres resta ja desapareguda de les muntanyes. Gairebé desapareguda, perquè quedem nosaltres aguantant el cordill en aquesta petita vall.
Si Nadal ja és un préstec de costums anteriors, a casa nostra tions, soques i arbres guarnits són cordills que venen de molt enrere. De quan els arbres i els troncs eren importants i venerables a casa. De quan es picava la fusta per despertar o invocar alguna natura. Com la fusta dels esclops dels pastors picant a terra o les esquelles dels moltons ressonant a l’església. Cordills que vinguin de tan enrere en tenim molts d’altres encara als Països Catalans: falles, arbres de maig, ossos o fogueres. La fusta, el foc, les bèsties, la terra. Tenim una arrel fonda, que va més enllà d’esglésies.
Penso en la cosa intrínseca que hi ha en seguir repetint aquestes coses amb l’únic propòsit de repetir-les. De mantenir un cordill que no sabem d’on ve. Gairebé com un homenatge a la gent d’abans, com una reverència a la seva tenacitat
Penso en aquest cordill que ens lliga amb un temps llunyà, amb unes arrels de les quals a penes en sabem res, de les que tampoc en comprenem gaire, i penso en la cosa intrínseca que hi ha en seguir repetint aquestes coses amb l’únic propòsit de repetir-les. De mantenir un cordill que no sabem d’on ve. Gairebé com un homenatge a la gent d’abans, com una reverència a la seva tenacitat, un agraïment per haver-nos llegat un cordill que ve de tan profund que ni sabem d’on ve.
I mentre piquem el tronc no hi pensarem gaire, en els cordills i en l’origen de tot plegat. Pensarem en la mainada, en els regals i en la parafernàlia per fer-los-hi una mica més màgic. Perquè el tió ja no és un tronc que cremarà a la llar: les tradicions evolucionen i només cal submergir-se en el passat per veure que tot el que ens sembla inalterable també va canviar abans, ni que sigui lleugerament. El cordill ens arriba amb tots els pedaços i tots els cosits que s’hi han anat afegint, perquè és tan important rebre el cordill amb el respecte que es mereix com també fer que altres l’agafin –que vulguin agafar-lo.
Cada any quan em calço els esclops de fusta penso en en Jordi Coll, l’escloper de Taradell que me’ls va fer fa una colla d’anys, i penso que si un dia es trenquen, potser no hi haurà esclopers i hauré d’entrar amb sabates o espardenyes, i sense l’espetec de la fusta potser es perdrà alguna cosa que no sé explicar.
