Enmig d’aquesta entrevista, Mauro Palma comenta indignat la imatge d’una contenció mecànica contra un pres en posició bocaterrosa, que li ha arribat a les mans. Va visitar Barcelona el desembre per participar d’una jornada al Parlament de Catalunya sobre el darrer informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura, òrgan depenent del Consell d’Europa (CPT). Matemàtic i doctor honoris causa en Dret per la Universitat de Roma III, Palma va presidir el CPT entre 2007 i 2011, període durant el qual va visitar múltiples centres de detenció, també a l’Estat espanyol. Des de la seva llarga experiència, assegura que el fet d’observar modifica el que s’observa perquè s’esquerda l’opacitat.
Moltes persones associen la tortura a dictadures o a règims totalitaris, però com indiquen reiterats informes del Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) i altres organismes, en democràcia també es tortura. En què es diferencia la pràctica en un sistema i en l’altre?
Malauradament, la tortura existeix fins i tot en democràcia i requereix una voluntat i un propòsit de l’estat d’infligir patiment. L’objectiu pot ser obtenir informació (el que anomenem tortura judicial) o enviar un missatge a l’enemic (tortura política). En l’actualitat, predomina la tortura política, que busca l’aniquilació de grups socials percebuts com una amenaça per a l’estat. Per exemple, el mateix Tribunal Europeu de Drets Humans va definir com a tortura la repressió de les protestes contra el G8 a Gènova, l’any 2001. Va ser tortura política, perquè la policia no intentava obtenir informació sinó enviar un missatge. Quan la tortura es converteix en un missatge, és política. M’atreviria a dir que la tortura política és més perillosa que la judicial. Els tribunals europeus no accepten com a prova el que s’ha obtingut sota tortura, però, en canvi, quan s’executa contra un grup percebut com a hostil per la comunitat és més fàcil que es legitimi.
Les tècniques de tortura han canviat?
Encara continuen aplicant-se tècniques del passat. Durant molts anys, vaig ser responsable d’examinar les pràctiques d’interrogatori en països amb conflictes recents. En aquests contextos, és fàcil trobar situacions de maltractament o tortura perquè hi ha represàlies i les tècniques són les més brutals. En l’actualitat, però, com que predomina la tortura política, es fan servir mètodes que no solen causar lesions visibles, és a dir, es va més cap a la tortura psicològica. A vegades, la subtracció del son o la immersió en ambients sense estímuls ni comunicació. La tortura judicial conserva uns mètodes que posen el cos de l’altra persona en propietat del torturador. L’escriptor i resistent austríac Jean Améry, que va ser torturat per la Gestapo, diu en un text que la tortura més gran, d’alguna manera, és la primera bufetada. Quan reps l’experiència inicial d’humiliació i violència, entens que a partir d’aquell moment el teu cos és propietat de l’altre i pot passar qualsevol cosa. La resta esdevé una conseqüència. Quan t’adones que estàs a disposició de l’altre, és el moment de màxima tortura.
Donald Trump ha arribat a defensar la utilitat de la tortura contra el “terrorisme”. Hi ha altres casos en què s’hagin avalat pràctiques de maltractament i tortura amb aquest argument?
Malgrat les formes dràstiques de Donald Trump, va ser George W. Bush qui va declarar que subjectar una persona amb el cap sota l’aigua amb un sac –el waterboarding– era una tècnica d’interrogatori i no de tortura. Així és com es negaven les tortures a la presó de Guantánamo, una carpeta que les administracions posteriors no han aconseguit tancar definitivament. Per tant, afrontem problemes que venen de lluny. La legislació que es va aprovar als Estats Units després de la tragèdia de les Torres Bessones del 2001, la Patriot Act, declarava implícitament que volien dur a terme investigacions sense cap norma, que calia sacrificar algunes garanties constitucionals per reforçar la seguretat. Així és com van poder privar de llibertat persones sense càrrecs i sense cap supervisió judicial. Inicialment, la llei va ser replicada pel Regne Unit, que va invocar la clàusula derogatòria de l’article 15 del Conveni Europeu de Drets Humans. El text especifica que, en cas de guerra o d’un altre perill públic que amenaci la vida d’una nació, es podran prendre mesures que deroguin les obligacions previstes en el conveni. Tanmateix, com que l’article 3, que estableix que ningú serà sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants, no es pot derogar, el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura va continuar fent visites a persones detingudes. A Europa, per tant, va passar una cosa similar al que va passar als Estats Units, però els organismes continuaven supervisant. A més, dos anys més tard, la Cambra dels Lords va rebutjar la llei britànica.
Molts casos de maltractament es registren a la frontera sud i als centres d’estrangeria. Veiem només la punta d’un iceberg?
Com més vulnerabilitat, més difícil és denunciar i visibilitzar. Per començar, s’està privant de llibertat unes persones per retornar-les al país d’origen per faltes administratives i no pas perquè hagin comès cap delicte penal. Al meu entendre, això ja és un tracte contrari al sentit d’humanitat. Però, a més, sovint se les reté en centres en molt males condicions i massificats, i això suposa un tracte inhumà i degradant. Passen molt temps sense res a fer, el que genera desesperació. En part, aquestes condicions poden derivar d’una falta de recursos, però també envien un missatge dissuasiu. A Itàlia poden tancar algú en aquests centres fins a divuit mesos i això et destrueix. També estem presenciant grans deportacions als Estats Units en condicions deplorables, amb persones emmanillades, sense beure aigua o anar al bany, i això és tortura. Igualment, ho és el fet que la secretària de Seguretat Nacional estatunidenca, Kristi Noem, gravi un vídeo d’ella mateixa amb persones deportades del seu país, tancades en una megapresó d’El Salvador. Aquest gest representa un atac greu a la dignitat de la persona, perquè la converteix en una cosa, en un objecte mig nu, entre reixes. Noem no volia obtenir cap informació de qui tenia darrere, sinó demostrar el seu poder. D’això se’n diu tortura política.
Encara hi ha una part de la societat que mira cap a una altra banda davant de la tortura i els maltractaments o fins i tot la veu amb bons ulls. Quins actors contribueixen a legitimar-la?
Ningú la legitima explícitament, però molta gent ho fa de manera implícita. Hem de tenir en compte que els drets contemporanis sorgeixen en oposició a la venjança. En general, es concep com un sistema que no ha de confiar la venjança a l’individu que té set de venjança, però sí als mètodes refinats de l’Estat. La pregunta “està satisfet amb la sentència que condemna l’assassí del seu fill?”, que sovint llancen periodistes al pare o la mare d’una víctima, cultiva aquest sentiment de venjança. És important assenyalar que a molts països, com a França, a Espanya o a Itàlia, els delictes molt greus, els homicidis, estan disminuint. En canvi, la gent del carrer percep que augmenten perquè s’hi dediquen moltes pàgines als diaris. Per tant, la informació, com la política, hauria de contribuir a fer evolucionar el pensament de la gent, mentre que de vegades es dedica a reafirmar les pors. I les pors poden acabar justificant implícitament la tortura. Quan algun polític –i estic pensant en Itàlia– etziba allò d’“aquesta persona s’hauria de podrir a la presó”, com diria Michel Foucault, d’alguna manera llança el residu del desig de tortura i això qualla. Estic convençut que la transparència és la millor manera de combatre la cultura punitivista.
Un dels grans reptes per lluitar contra la tortura és acabar amb la impunitat?
“La impunitat valida la tortura. I trobo que hi ha legislacions, fins i tot recents, que incorporen molts atenuants a les operacions policials violentes”
Cal actuar en diverses direccions. La primera és la prevenció: visitar els centres de detenció, observar, saber examinar i comprendre on operen certs elements culturals nocius. La segona, respondre eficaçment al que ha passat. Si no hi ha resposta, s’envia un missatge d’impunitat que reforça el ressorgiment de la cultura de la tortura. És a dir, la impunitat valida la tortura. Trobo que algunes legislacions, fins i tot recents, incorporen molts atenuants a les operacions policials violentes. També es poden dur a terme investigacions per complaure l’opinió pública, però tenim paràmetres a escala europea per determinar si són eficaces o no. Transmetre el missatge de la impunitat consolida el mans lliures de la policia. Els cossos policials han de saber que actuen en nom d’una democràcia i, per tant, les seves mans estan limitades per la Constitució.
La sensació d’impunitat també provoca que la gent defugi denunciar?
Sí, sobretot quan la persona és a la presó. El pres tendeix a no denunciar perquè pensa que segurament no aconseguirà res i, a més, haurà d’afrontar-ne conseqüències. Hem de reconèixer el gran valor dels que denuncien maltractaments o tortures i dels que ho persegueixen, que també poden ser familiars o de l’entorn de la persona que ho ha patit. És molt important generar confiança en la justícia perquè només així, i lluitant així contra la impunitat, podem considerar-nos constructors d’un sentiment social veritable en contra de la tortura i els maltractaments.
L’Estat espanyol ha estat condemnat per no investigar tortures, en alguns casos en instruccions del magistrat Fernando Grande-Marlaska, avui ministre de l’Interior espanyol. Creus que un nomenament com aquest contribueix a la sensació d’impunitat?
Al marge de consideracions personals, cal recordar que en el conjunt d’Espanya encara existeix el règim d’incomunicació, però es fa servir molt menys que abans. La incomunicació és un espai fosc, és la base del risc de tortura o, fins i tot, del risc de falses acusacions de tortura. Recordo perfectament que Grande-Marlaska, com a jutge de l’Audiència Nacional, sovint confirmava la incomunicació de les persones detingudes. I després d’una visita de l’any 2011, el Comitè per a la Prevenció de la Tortura va detectar diversos casos de maltractaments i tortura en aquestes circumstàncies. Jo mateix vaig fer algunes visites a la caserna d’Intxaurrondo (a Donostia) i a la Direcció General de la Guàrdia Civil a Madrid, i no hi havia cap mena de transparència. Amb la incomunicació, fossin reals o no totes les denúncies que afloraven, l’Estat era incapaç de demostrar que no ho eren. Afortunadament, les coses han canviat, però la incomunicació encara és present a la legislació espanyola i, per tant, encara hi ha persones que han estat detingudes i incomunicades. La incomunicació s’ha d’abolir totalment.
En l’actualitat, hi ha policies processats per tractes degradants a conseqüència del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya, que han estat amnistiats. L’aplicació de l’amnistia en aquest cas contradiu el dret internacional?
La llei orgànica aprovada el 10 de juny del 2024 en matèria d’amnistia ja explicita en el mateix títol que la seva finalitat és la normalització institucional i social a Catalunya. Això revela, doncs, un objectiu essencialment polític, que preval sobre qualsevol altra consideració, en la mesura que la normalització d’un país constitueix un element fonamental per a la continuïtat del seu desenvolupament democràtic. A tall d’exemple, a Itàlia, després de la Segona Guerra Mundial, el juny del 1946, es va adoptar una amnistia respecte dels delictes comesos pels feixistes, precisament perquè era prioritari pacificar el país. Així i tot, cal assenyalar que aquest instrument ha d’extremar la cautela per no configurar-se com una legitimació de la impunitat de persones responsables de delictes greus. Amb caràcter general, el delicte de tortura no hauria de ser objecte d’indult ni d’amnistia per no transmetre un missatge erroni a les forces de l’ordre que actuen en nom de l’Estat. Això no obstant, poden concórrer circumstàncies excepcionals que justifiquin l’amnistia del vessant penal dels fets comesos, precisament per la raó política que he indicat abans. En aquests casos, la decisió exigeix un missatge clar i inequívoc sobre la gravetat absoluta dels actes perpetrats i sobre l’excepcionalitat de la necessitat que ha conduït a l’aprovació de la mesura.
A les presons també existeix l’aïllament. Quins efectes té aquesta mesura?
L’aïllament a les presons continua sent un problema: és una presó dins de la presó. Em refereixo específicament a l’aïllament prolongat, és a dir, al Departament Especial de Règim Tancat (DERT). Aquesta mesura, en realitat, comporta més agressivitat i, per tant, la “necessitat” de renovar l’aïllament. En les normatives internacionals, fem una distinció clara entre separació i aïllament. La separació dels altres significa que durant un període de temps es manté el pres separat de la resta, però en el mateix mòdul. Tot i que potser no fa activitats amb els altres, psicològicament, encara té la sensació de pertànyer a aquest món. En canvi, l’aïllament el separa completament dels altres, estàs a soles, allunyat de tothom i això té efectes psicològics molt perjudicials.
El CPT ha criticat l’Estat espanyol, i específicament Catalunya, per la pràctica de les contencions mecàniques a les presons (subjectar una persona presa en un llit amb corretges). És necessari i és possible abolir aquesta mesura coercitiva?
La contenció mecànica regimental –també n’hi ha de mèdiques– és una mesura coercitiva que no existeix en altres països europeus on el perfil de la població reclusa és més o menys el mateix: també hi ha agressions, problemàtiques, tensions internes. Per tant, clarament, es poden abolir les contencions i en tenim exemples. L’objectiu ha de ser construir un clima i un diàleg perquè no calgui recórrer a una mesura tan ofensiva per a la dignitat d’una persona com lligar-la a un llit.
Per què creus que un sector del funcionariat de presons és tan reticent a deixar de practicar aquestes contencions?
“Hi ha una victimització per part d’un sector important del funcionariat de presons, i els governs són massa sensibles a aquestes opinions”
Hi ha una victimització per part d’una gran part del funcionariat, com si aquestes mesures fossin essencials per fer la seva feina. I els governs són massa sensibles a aquestes opinions. Un sistema polític democràtic ha de tenir els seus principis i els seus objectius i avançar mentre aconsegueix fer-los entendre. Hi ha sectors de funcionaris de presons que no entenen que els instruments més durs condueixen a una agressivitat més elevada. Necessitem redescobrir el diàleg, la proximitat i les maneres de desescalar les tensions. Fa vint anys que el CPT va examinar per primera vegada la contenció mecànica regimental a Espanya i a Catalunya, i ho ha anat fent en diverses ocasions. De totes les recomanacions, només s’han implementat algunes coses petites; per exemple, s’ha prohibit la posició de Superman –que consisteix a lligar una persona amb els braços en alt– i el mecanisme de boca terrosa ha disminuït molt. La secretària general de Mesures Penals, Elena Pérez, assegura que està completament d’acord a aspirar a l’eliminació de les contencions. Per fer-ho, cal fixar una data límit.
Els criteris i la forma d’aplicar-les també han despertat polèmica. Segons el protocol, ha de ser una mesura d’últim recurs i ha de durar el temps estrictament necessari.
Sovint s’aprecia com la mesura en si genera agitació en els presos i té una durada contraproduent. En el darrer informe també s’ha registrat que, almenys en un cas, la persona presa va rebre una injecció i això està fora de qualsevol protocol de consentiment personal. Cal recordar que l’article 72 del reglament penitenciari estableix cinc mitjans coercitius: l’aïllament provisional, la força física personal, les defenses de goma, els aerosols i les manilles. Però, a la pràctica, també hi ha les corretges.
Quan un territori desobeeix les recomanacions del CPT, quin marge d’actuació té el Consell d’Europa?
Poc, res vinculant. Si un estat incompleix, l’única cosa que pot fer un organisme internacional és fer una declaració pública. Normalment, els estats volen evitar-les, sobretot els occidentals. La declaració pública té un valor ètic per a un estat. Alhora, si s’obre algun procediment judicial, el tribunal hauria de considerar que hi ha una declaració pública confirmant el que es denuncia.
Falta formació en els cossos policials i funcionaris de presons?
La formació i el coneixement és imprescindible per generar canvis. Deixa’m posar-te un exemple. La pistola Taser està classificada com una arma no letal i, per tant, només es pot fer servir en una situació en què s’hauria utilitzat una arma letal. Quan feia formacions a policies, els mostrava un vídeo d’un cas d’ús de Taser on es veia una persona dins d’una casa que es volia ferir amb un ganivet. Els agents de policia m’asseguraven que, en aquelles circumstàncies, no haurien disparat amb arma de foc i que, si no haguessin tingut la Taser, haurien buscat altres recursos, com avisar altres companys o dialogar. Per tant, la Taser s’utilitza per resoldre la situació més de pressa i, de facto, no substitueix l’arma letal. Durant aquests anys he mostrat casos concrets que ajuden i serveixen de mirall.
