Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El desmemorial històric de Barcelona

L'autor, membre de l'Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà de la Universitat de Barcelona, critica que a Barcelona no hi hagi cap mena de memorial "cèntric i central" dedicat a la lluita antifranquista. L'article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb diferents col·lectius socials

/ Magda Puig

Com la seva etimologia indica, un monument serveix per donar a recordar. Amb la seva ubicació en un indret visible de la ciutat, les autoritats –que són les que administren l’espai públic i decideixen que s’hi instal·la– estableixen quina és la memòria oficial, aquella en la que troba el seu passat el present de les institucions. Són elles les que decideixen quins són els herois i moments històrics que cal exaltar i, òbviament, quins ignorar. També trien les víctimes del passat que mereixen agraïment en forma de monument, car del seu sacrifici se’n desprèn una mena de lliçó o exemple sempre vigent.

A Barcelona va ser notícia el mes passat que el peveter que, al Fossar de les Moreres, ret homenatge a les víctimes del setge de 1714 s’havia apagat. Aquesta pel que sembla alarmant notícia hauria pogut donar peu a una pregunta: per què no tenim a la capital catalana peveters eternament encesos, o algun memorial equivalent, dedicat a les víctimes de la repressió franquista, als milers d’afusellats entre 1939 i 1975? I, per extensió, com és que, a diferència de tantes ciutats europees o llatinoamericanes que van patir el feixisme, no hi ha un museu de la resistència on es faci pedagogia de la lluita clandestina contra la dictadura? Es podria fer a la Model, al castell de Montjuïc o, sobretot, a la Prefectura de policia de Via Laietana. És com si tots els executats, torturats, empresonats, exiliats o represaliats pel règim de Franco en quasi quatre dècades no haguessin existit mai, que és el mateix que dir que és com si el règim de Franco no hagués existit mai.

Com és que no hi ha un museu de la resistència on es faci pedagogia de la lluita clandestina contra la dictadura? Es podria fer a la Model, al castell de Montjuïc o, sobretot, a la Prefectura de policia de Via Laietana

Sí que hi ha “detalls”. El més important, el recentment inaugurat mural de Francesc Abad al Camp de la Bota amb el nom dels 1.600 afusellats allà. A part, però, res o quasi res: dos discrets monuments al mateix Camp de la Bota i un altre al Fossar de la Pedrera a Montjuïc i un seguit de plaques i faristols a diferents punts de la ciutat. Cap recordatori cèntric i central. Cap punt fort del territori on, cada quant, presentar ofrenes i pronunciar discursos. Tota Barcelona és un colossal desmemorial històric.

Per què? A la resta de l’Estat se’ns dirà que el fantasma del Caudillo és ben viu al si de la societat. Però aquí sempre se’ns ha dit que Catalunya va ser un baluard dels valors republicans i democràtics i que el franquisme va ser una imposició externa, aliena al nostre poble, tot i que sabem que no va ser tan així i que una part en va ser còmplice, alguns dels hereus de la qual igual se’ns ha fet ara independentistes. És en aquest sentit comprensible que la dreta catalana –i àdhuc la catalanista– comparteixi la consigna que ha fet l’espanyola de “millor no remoure velles ferides”, sobretot pensant que van ser ells qui les van causar.

Però Barcelona… A Barcelona el poder municipal l’ha exercit quasi en exclusiva l’esquerra, una esquerra que no ha fet res per restaurar la seva pròpia memòria històrica, segurament perquè ella ha estat la primera a oblidar-se’n i negar-li l’honor que mereixen els seus propis màrtirs. I no des de l’anomenada transició, sinó molt abans, quan el PSUC va assumir, el 1956, la doctrina de la “reconciliació nacional”, la base que va legitimar “democràticament” una amnistia que, el 1977, va decretar el perdó per tots els crims i criminals franquistes i que sols quan no queda ningú a qui castigar, s’ha permès parlar, de sobte, de “memòria històrica”.

És fàcil coincidir en el fet que és urgent fer desaparèixer tots els monuments que el feixisme va aixecar arreu del país lloant les seves victòries i els seus “caídos”. Però convindria preguntar-se què hi ha o hi haurà al lloc que deixin buit

És fàcil coincidir en el fet que és urgent fer desaparèixer tots els monuments que el feixisme va aixecar arreu del país lloant les seves victòries i els seus “caídos”. Però convindria preguntar-se què hi ha o hi haurà al lloc que deixin buit. Si un dia s’enderroca, per exemple, l’abominable monument que s’aixeca al bell mig del riu Ebre al seu pas per Tortosa, què es col·locarà allà? La resposta és clara: no res. Res recordarà ni el feixisme, però tampoc la lluita contra el feixisme. Potser caldria preguntar-se si no seria millor que restés al seu lloc, car la memòria del franquisme és també la de l’antifranquisme i els antifranquistes sembla que l’hem perduda.