Camila Esguerra és investigadora en els camps de l’antropologia i els estudis culturals, feministes i migratoris, i Uzuri Aboitiz és doctora en antropologia econòmica. Les dues investigadores són responsables de l’informe Sacar la deuda de la casa y el cuerpo: dos estudios sobre economía de la deuda en Cali y Barcelona desde una perspectiva feminista, que es publicarà el mes de juny. L’estudi, promogut per l’associació CooperAcció, té un enfocament feminista i pretén posar sobre la taula el context i els efectes de l’economia del deute. Segons afirmen, les dones i les persones feminitzades en són els col·lectius més afectats. Per mitjà d’entrevistes en profunditat a persones amb deutes pendents, les autores han contraposat i relacionat dues realitats –Barcelona i la ciutat colombiana de Cali– per establir una connexió i una mirada interseccional sobre l’economia feminista i sobre l’increment de l’economia del deute, i preguntar-se quin tipus de deute habita a les llars i en quines condicions.
Per què vau decidir investigar el deute? Què us inquietava?
Uzuri Aboitiz: Des de CooperAcció estaven preocupades perquè és un fenomen global. El deute domèstic està creixent exponencialment, tot i que hi pugui haver dades que diguin el contrari. Veiem l’ús de cert tipus de deute, com el domèstic, que neix a les classes populars i que cada cop creix més. I també els microcrèdits, és a dir, els processos de deute per no poder pagar el lloguer o els subministraments bàsics. Les dades que tenim a l’abast ens mostren que estan concentrats en dones, i n’hem fet una anàlisi feminista amb una perspectiva que observa que els deutes tenen una funció de sostenir la vida.
Sacar la deuda de la casa y el cuerpo estableix una relació entre dues ciutats molt diferents: Barcelona i Cali. Per què les heu volgut contraposar?
Camila Esguerra: D’aquesta manera fem una mirada micro de l’endeutament de les dones a les llars, però, al mateix temps, ho tractem com un problema global. Hi ha diversos punts que uneixen Catalunya amb Colòmbia, com la migració i el deute que hi ha al darrere, però també les relacions colonials entre l’Amèrica Llatina i l’Estat espanyol. Crec que no és un estudi comparatiu; és més aviat un estudi relacional que intenta veure què passa en un lloc i en l’altre i quines relacions hi ha.
Com heu fet la selecció de la mostra? En total heu entrevistat 21 persones a banda i banda de l’Atlàntic…
U. A.: Ens hauria agradat poder-ne fer més. Hem seguit el cas de dones o persones feminitzades que tenen deutes en aquests moments. Per accedir-hi, vam fer servir diverses estratègies. En el meu cas, vaig posar-me en contacte amb organitzacions feministes, amistats, educadores socials… La majoria de les entrevistades són persones que estan cobrant al voltant del salari mínim interprofessional.
C. E.: En el cas de Cali, vaig tenir en compte la composició en termes etnoracials, de gènere, de sexualitat i de classe per poder fer una mirada interseccional. Vaig treballar principalment amb dones cis, trans, hetero, lesbianes i persones no binàries, i algunes d’elles eren afrodescendents i mestisses.
Quina és la realitat de les persones entrevistades? En quina mena de deutes es troben immerses?
C. E.: De subsistència o deutes adquirits per pagar serveis bàsics. Són, a més, deutes que estan pensats per reproduir-se socialment, és a dir, deutes informals, microcrèdits, la majoria molt perillosos; deutes darrere els quals hi ha màfies que fan els cobraments. Fins i tot, deutes amb aplicacions enganyoses.
U. A.: A part, la majoria no té només un deute. El té amb les administracions financeres, però també amb familiars que l’han ajudat.
Podríem dir que el deute neix d’una bretxa salarial imposada pel patriarcat?
C. E.: Però no només perquè hi ha una bretxa salarial; també de la pobresa. No hi ha accés al mercat laboral formal. Moltes de les meves entrevistades treballen en sectors com les vendes ambulants o el treball sexual; només una tenia una feina formal. Amb la investigació se’ns mostra com es comporta el deute. Hi ha una estructura de pobresa històrica lligada a una operació colonial i neocolonial.
U. A.: Són deutes que s’adquireixen perquè no hi ha beques, no hi ha guarderies, perquè els salaris no arriben o perquè els articles que més han patit la inflació són productes bàsics de subsistència. També és un procés força contradictori: la seguretat d’ingressos que adquireixen aquestes persones en algun moment de la seva vida és la que les porta a endeutar-se. Moltes, quan accedeixen a un lloc de feina fix, s’endeuten, sobretot en termes hipotecaris.
La relació entre el deute i l’educació pot arribar a ser causal? És a dir, una mala educació financera pot arribar a provocar, en un moment de vulnerabilitat econòmica, entrar dins la roda de les estafes?
U. A.: Absolutament no. Puc comprar la història que ens endeutem perquè no sabem gaire bé com funcionen les institucions financeres, però crec que aquesta lectura pot portar a la conclusió que el deute és producte de la falta d’educació o de la mala sort. Nosaltres el que estem veient és que és molt estructural: necessitem deute per poder viure.
Per tant, existeixen els deutes perquè el sistema actual està maquinat de tal manera que és complicar no tenir-ne?
U. A.: I tant! Hi ha polítiques de desregulació financera. Les dones, històricament, han estat i són les que estan més atentes a les oportunitats de subsistència, a què és més barat… A més, no totes tenen el mateix accés al deute. Hi té molt a veure la classe social. Si ets llegida com a pobra o pel teu origen migratori, accediràs a uns deutes molt més cars de pagar.
Tot el que suposa contreure un deute i sortir-ne té repercussions físiques i mentals?
U. A.: Sí. Una de les línies que hem treballat és no entendre el deute com un fons monetari, sinó com una feina. Quan es pensa en els efectes que té endeutar-se, ho hem de fer pensant en els efectes que dona aquell treball del deute. Hem observat que les dones estan esgotades, amb ansietat i estressades de treballar pel deute. Han de treballar més per poder-lo retornar.
C. E.: I també hi ha el mandat de gènere que les obliga a fer aquesta feina de reproducció: assumir el deute. Du incorporada la idea que elles han de ser bones pagadores. Llavors apareix la càrrega emocional, psíquica i física de respondre pel deute i la seva gestió.
A la investigació plantegeu que el deute ha d’anar acompanyat de mesures de protecció social. A quines us referiu?
U. A.: Si l’accés al deute només va acompanyat d’ingressos precaris, probablement et portarà més dependència i més pobresa. En els pocs casos que un deute pugui servir per arribar al futur promès, ha de ser amb interessos baixos i controlats per l’estat. Més enllà, es necessiten mecanismes de protecció social, com ajudes de l’estat o que la teva família tingui estalvis.
C. E.: D’alguna manera és adquirir un deute sense capital social, simbòlic ni jurídic. Quan parlem de protecció social en general, parlem de l’estat; però hi ha altres formes de protecció, com poden ser les xarxes comunitàries. Això connecta amb el fet que el deute és un assumpte individual.
Quina conclusió principal extraieu de la vostra investigació?
U. A.: Hem d’estudiar els mecanismes socials i culturals que provoquen que les dones siguin les que contrauen deutes per cuidar la resta. El sistema financer és parasitari, oportunista i se n’alimenta. És un problema que està molt amagat, i des dels moviments feministes ens toca pensar com l’hem d’afrontar.
C. E.: Veure que el deute contribueix al cercle viciós de la pobresa.
→
